Avui és el dia internacional de la ràdio. Per a mi, la ràdio, ha estat sempre una companya fidel de la que n'he après molt. La ràdio era una font de cultura durant una adolescència en la qual em sobrava feina i em faltaven llibres. Poder escoltar mentre treballava la veu sàvia d'experts de totes les matèries fou, i encara és, un privilegi impagable. La Ser sempre va ser la meva cadena de capçalera, però hi hagué, ho he de reconèixer, programes de RNE que m'aportaren molt. Sempre duia, fes el que fes, un petit transistor dins la meva butxaca. Inaki Gabilondo el dematí mentre feia el cafè amb llet; Sardà a La Ventana els horabaixes; i, els vespres, Hora 25 amb el desaparegut Carlos Llamas i El Larguero amb un José Ramón de la Morena que començava i es barallava a diari amb un líder indiscutible, José María García, "el butanito". La Primera Divisió era el Carrusel Deportivo, amb el mític Pepe Domingo Castaño, i, el Barça era radiofònicament, i és, en Joaquim Maria Puyal. Els dissabtes migdia, les dedicava al finat Jordi Vendrell, que m'obrí la porta d'internet i estimulà el meu amor pel mac; i, també, per un programa meravellós que contribuí a augmentar la meva cinefília: "El cine de lo que yo te diga" amb Nacho Gonzalo. Sense oblidar tampoc, els diumenges, aferrat al transistor, per mirar si donaven el resultat del meu estimat Atlètic Balears que solia jugar a camps com Los Pinos d'Alaior (m'havia de menjar les retransmissions del meu detestat Mallorca per saber, cada mitja hora, què feia el Balears ens una època en la qual no hi havia ni mòbils, ni internet). En definitiva, que, la ràdio, ha estat i és la sintonia de la meva vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada