Mai havia vist tanta de gent, petits i grans, disfressats pels carrers de Son Ferriol, el meu poble, ahir vespre. Allò semblava una Rua anticipada, i, que jo sàpiga, la Rua sempre s'ha celebrat pel febrer. Aquí, des de sempre, hem celebrat Tots Sants, una celebració, que no festa, basada en el record callat i emotiu als difunts. La meva infància ve marcada pels rams d'estranys (crisantems), que construïa amb autèntica devoció el meu padrí matern, al cel sia, i que romanien disposats a la galania de ca meva, preparats per ser repartits als cementiris de Palma i Establiments l'on demà. Record també, com no, la tradició de regalar els padrins joves als fiols un rosari de confits (uns confits que confés que a mi no m'agradaven especialment de gust...) i també la tradició dels panellets d'ametla.
Poc a poc Tots Sants ha passat a ser Halloween. Tanta televisió i tanta sèrie americana han provocat que s'omplin els carrers de l'horterisme del truco o trato, de la disfressa comprada al centre comercial i fabricada a la Xina, i de les carabasses de plàstic posades a l'entrada de la casa al costat del Gnomo de pedra o plàstic (una altra horterada, en la meva modesta opinió). Reconec que no sóc molt de disfresses, però bé, sóc encara menys de la importació de tradicions foranes pel simple fet que surten per televisió. Estam immersos en una cultura audiovisual, fonamentada en el tòtem televisiu, en la qual allò que surt per la televisió la societat ho calca ja que ho veu com bo. I així ens va, començant per Halloween i acabant amb na Belén Esteban. Oi de País.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada