13 de juny 2011

Religiositat andalusa

Intentar entendre altres cultures diferents de la pròpia sempre és difícil. Jo, personalment, no he estat mai capaç d'entendre la religiositat andalusa. Aquests dies es celebra la romeria de El Rocío, i, quan veig les imatges per televisió, no sóc capaç d'encaixar-les en la teologia catòlica que diuen representar. Que milers de persones s'empenyin, peguin colzades, es trepitgin, i arribin a acubar-se per intentar tocar o moure una estàtua d'una Mare de Déu d'una ermita és, al meu modest entendre, incomprensible. Enguany, fins i tot, han hagut de suspendre la processó ja que han trencat el pas fruit de les empeses per intentar moure la imatge. Que en el segle XXI es produeixin aquests tipus de manifestacions, al meu entendre, és incomprensible. Les creences de cadascun són les que són, però, com he dit abans, crec sincerament que aquest tipus de manifestacions tenen molt difícil encaix en l'ortodòxia del catolicisme. La creença en l'existència d'un esser sobrenatural, demiurg de l'univers, no es pot confondre en l'atribució de propietats màgiques a una determinada estàtua o imatge. Aquesta fou, precisament, una de les grans discussions teològiques que dugueren a la reforma protestant. En tot cas, quan veig aquest tipus de manifestacions "populars", em recorden profundament el paganisme i, sobretot, l'idolatria. Així, per ventura, alguns dels "peregrins" haurien de llegir per si mateixos la Biblia (tal i com preconitzava Luter) i, en concret, l'episodi del Vedell d'Or (Èxode, 32-34). I mentres, com a mínim, s'hauria d'intentar que la romeria no servís per maltractar els animals, ja que l'any passat, només durants els dies de peregrinació, es comptabilitzaren 23 cavalls morts segons Seprona fruit de maltractaments dels seus propietaris (sense comptar els que moriren una vegada acabada la celebració a les quadres).  


Per últim, recordar als devots, la prohibició de la idolatria que determina l'Antic Testament en el tercers dels Deu Manaments entregats a Moisès al Mont Sinaí (Èxode, 20,4-5): 

"No et fabriquis ídols; no et facis cap imatge del que hi ha dalt al cel, aquí baix a la terra o en les aigües d'aquí baix. No els adoris ni els donis culte, perquè jo, el Senyor, el teu Déu, sóc el Déu-gelós: demano comptes als fills de les culpes dels pares fins a la tercera i la quarta generació dels qui no m'estimen. Però, per als qui m'estimen i guarden els meus preceptes, mantinc el meu amor durant un miler de generacions". 

Tant de bo, en teologia i en altres temes transcendents, la gent llegís més pel seu compte, i no es deixés arrossegar de forma gregària per les riades humanes populistes.