Toni Bennàssar

Cada 11S commemoram dues derrotes: A) La derrota de Catalunya a mans del Borbons (1714). B) La derrota del socialisme democràtic (Allende) front al feixisme (Pinochet) a Xile (1973). Enguany, vull compartir un document històric que vaig trobar fa temps: la portada del diari Clarín després de la victòria de Salvador Allende, i la seva coalició "Unidad Popular", a les eleccions de 1970. El subtitular ho diu tot: "Aunque derrochó millones, la derecha es minoría". Ja sabem com va acabar la història: la dreta va recuperar amb les bales ianquis el que no va poder aconseguir amb els milions a les urnes.

 Irlanda (I) L'Alçament de Pàsqua (Easter Rebellion) En la meva expedició estiuenca a Irlanda, aquesta és una de les grans joies que m''he trobat 👇 : es tracta d'un dels pocs exemplars originals que es conversen de la proclamació de la independència irlandesa, que es coneguda com " l'Alçament de Pàsqua ". El document es troba, guardat com una joia nacional, al Trinity College de Dublin. El text fou imprès pels revolucionaris independentistes en una quantitat aproximada de 100 exemplars, dels quals, com es lògic, la pràctica totalitat s'han perdut en el dia d 'avui. El text fou llegit el 24 d'abril de 1916 pel dirigent independentista i poeta Patrick Pearse , davant l'Oficina de Correus de Dublin. Poc abans de la proclamació, les tropes independentistes havien ocupat els principals edificis públics de la ciutat, que romanien en aquell moment en mans dels independentistes. El somni, no obstant, va durar poc. En menys d'una setmana, l...

Any 1970, el prestigiós fotògraf Colman Doyle publica aquesta fotografia 👇 amb el següent peu de foto: “ A woman IRA volunteer on active service in West Belfast with an AR18 assault rifle ” (Una dona voluntària del IRA en en servei actiu a West Belfast amb un fusell d'assalt AR18). Ràpidament la foto dona la volta al món i es converteix en una icona de la lluita irlandesa contra l'ocupació colonial anglesa; tal i com la fotografia de Korda a Ernesto Che Guevara es va convertir en la gran icona de la revolució Cubana. Per mi, el feminisme no té res a veure amb el postureig burgés que abunda ara, de selfie hipòcrita i estora vermella. Per mi, el feminisme és una dona fusell en mà lluitant contra l'enemic de classe que l'oprimeix, tant des d'una perspectiva nacional, com social. I aquesta fotografia representa en conseqüència, des de la meva perspectiva, l'essència de la lluita feminista. Poc importa si aquest enemic de classe és home, o dona. La lluita de les...

Aquest passat cap de setmana vaig tenir l'oportunitat de parlar de nou amb un dels meus admirats mestres: el Dr. mossèn Josep Amengual i Batle. Comentàrem el racisme dels polítics que, vomitant a diari xenofòbia, militen al mateix temps en organitzacions religioses ultracatòliques. Ell, amb la seva saviesa habitual, ho va resumir teològicament de forma molt senzilla i clara, i m'atravesc a reproduir les seves paraules: " És incompatible el racisme amb el cristianisme. Josep, Maria i Jesús foren ells mateixos immigrants perseguits. No se n'anaren a Egipte per gust, sinó fugint d'Herodes. Només ens queda pregar per l'empenediment i la conversió d'aquells pecadors que, declarant-se cristians, són racistes. No han entès res dels evangelis ". No em queda més que dir "amén".

La immigració és conseqüència del model explotador i especulatiu del sistema capitalista. El capitalisme necessita d'una arribada permanent d'immigrants, per generar competència al mercat de treball, i emprar-los com a mà d'obra barata i explotada. Sense immigrants no es collirien les tomàtiques a Torre Pacheco, ni es farien els llits als hotels de les Illes Balears. I és aquesta explotació de la mà d'obra immigrada la que ha generat grans fortunes entre els "nacionals" d'un i un altre lloc. Els immigrants actuals fan el mateix paper que feien els esclaus negres importants a les plantacions americanes durant segles perquè els colons i criollos es fessin milionaris. Només un canvi dràstic del model productiu podrà revertir la situació demogràfica existent. I d'això ningú en parla.

Alberto Díaz, "Korda", prenia el dia 5 de març de 1960 amb la seva modesta càmera Leica, fa aquests dies 65 anys, una de les fotografies més icòniques de la història: la del Che Guevara, amb la mirada perduda, durant el funeral a les víctimes mortals d'un atemptat terrorista comès per la CIA. Els serveis d'intel·ligència ianquis havien fet explotar el 4 de març de 1960 el vaixell francès “La Coubre” al port de La Habana, provocant més de 100 morts i 200 ferits. Curiosament, l'atemptat va succeir amb el Che Guevara molt aprop dels fets i, en la seva qualitat de metge, el Che fou uns dels primers en assistir a les víctimes de l'atemptat ianqui. "Korda", comunista convençut, mai va voler cobrar un sol cèntim pels drets d'autor d'aquesta icònica fotografia.

Avui he vist, finalment i després dels PremisGaudí, la pel·lícula "El47". Interessant film que retrata molt bé la immigració espanyola a Catalunya durant els anys 60 i 70 i la seva lluita social per una vida digna, així com la seva integració nacional i lingüística. Hi he trobat a faltar, no obstant, una dada històrica bàsica: la militància del protagonista real de la història, Manolo Vital, en el PSUC i en la CONC (Comissions Obreres). És més, la decisió de segrestar l'autobús la va prendre després de reunir-se, el 6 de maig de 1978, amb dirigents del PSUC que, segons sembla, avalaren la iniciativa. Manolo Vital era comunista, com també ho eren milers de persones anònimes que, des del moviment comunista, ho donaren tot per fer una Barcelona, una Catalunya i un món millor. Que no ens robin la història. Aquí una foto de l'autèntic Manolo Vital a Torre Baró, que estaria molt bé que l'hagués posat el director Marcel Barrena en els títols de crèdit de la pel·lícula 👇...

He tingut l'oportunitat d'entrevistar a Pere Fons (Son Mesquida, 1938). Un dels nostres imprescindibles. Porqueret llogat a una possessió als 7 anys; capellà heterodox; seguidor de la teologia de l'alliberament; opositor als cacics botiflers de la nostra Fora Vila mallorquina; missioner a Perú i a la Cuba de Fidel Castro; admirador del Che Guevara i defensor de les revolucions sudamericanes... un personatge únic a l'església (i societat) mallorquina.  Alguna de les seves frases: " L'evangeli és comunista; i l'església és capitalista ".  " Catalunya serà independent. N'estic segur ".  " El Che em recorda a Aurora Picornell. Va dir als seus botxins que simplement matarien a un home. Ell sabia que quan el matassin es convertiria en símbol per tots els revolucionaris del món ".  " Me va canviar la vida assistir com a capellà al funeral de Joan March, "Verga". Obriren les portes principals de La Seu, i entraren per all...

El dia de Sant Joan de 2015, tal dia com avui de fa 8 anys, moria Periko Solabarría. Fill d'un miner i una criada, fou ordenat sacerdot catòlic. Periko va compatibilitzar sempre la tasca sacerdotal amb la feina d'obrer (feia de picapedrer) i l'activisme polític. Se'l considera un dels pioners del moviment denominat de "curas obreros" a l'Estat espanyol. A l'any 1969 fou empresonat per primera vegada pel que va dir durant una predicació durant la missa. A partir d'aquí, fou empresonat en repetides ocasions per la seva activitat d'oposició, des d'un catolicisme marxista, a la dictadura franquista. Membre històric de l'esquerra abertzale fou diputat al Congreso de los Diputados dues legislatures. Des de la seva mort, el seu memorial rep constant atacs de l'extrema dreta. Periko sempre dia que preferia trepitjar el fang que les moquetes, ja que, el fang, com a mínim deixa petjada... ah, i que només el peixos mort, naveguen seguint la co...

Es deia Óscar Arnulfo Romero y Goldámez. Va néixer un 15 d'agost de 1917, curiosament, un 15 d'agost, el mateix dia que jo. Un 24 de març de 1980 (ahir es compliren 41 anys) fou assassinat mentre feia les ofrenes celebrant missa. Caigut sobre l'altar, la seva pròpia sang es va mesclar amb el calze vessat mentre agonitzava en una metàfora perfecte del que havia estat el seu martiri. D'origen ultraconservador, va arribar al càrrec d'arquebisbe de Sant Salvador. Des del màxim poder eclesial, Óscar Romero va patir una profunda transformació ideològica i vital que el va fer posar-se, de tot d'una, al costat dels pobres, represaliats i perseguits per part de la dictadura militar. Óscar Romero es va convertir des d'aleshores en el gran defensor dels drets humans a Centre Amèrica, en un lluitador infatigable pels drets dels pobres i els indígenes, i en el símbol de tots els oprimits americans. Sempre al costat dels pàries de la terra, Óscar Romero ben aviat va esdev...

Imprescindible entrevista al company Manel García al Diari ARA Balears sobre la història del CD Atlético Baleares: "Per al Mallorca, la raó de ser és guanyar; per als del Balears, el triomf és la supervivència".  "La història del Balears comença el 1920, amb una altra fusió, la del Mecánico i la Fundición Carbonell, els dos únics equips de classe obrera que hi havia a Mallorca i que feia no res que havien nascut. En aquests orígens es forja la identitat de l'Atlètic Balears". "El 1916 es va crear la Real Sociedad Alfonso XIII Football Club (l'actual RCD Mallorca). El va crear gent de doblers, de dretes i explícitament monàrquica. Fins que va néixer el Belares, que es com s'el coneixia popularment, l'Alfonso XIII no tenia rival".  "El març de 1921 hi va haver el primer derbi. Va ser un partit dur, amb fortes topades. Allò era més que un partit, eren els pobres contra els rics".  "Ser de l'Atlètic Balears és una manera de ...

La Mallorca preturística no era cap paradís: era una societat feudal en la qual, o havies de romandre esclavitzat en mans dels "senyors" (botiflers propietaris latifundistes); o havies d'emigrar a Amèrica en un camí de no retorn. A Mallorca, durant segles, s'ha passat literalment fam. És bo recordar-ho. Aquesta foto representa el modus vivendi del poble indígena mallorquí preturístic. I els que hi surten, devien ser uns privilegiats de la seva època: no em vull imaginar com devia ser la vida d'una família de roters (els serfs de la gleva mallorquins). Sempre recordaré la glosa que em cantava el meu padrí Guiem de petit, i que representa la memòria col·lectiva d'un poble esclau: " Ja ho contarà qui quedarà viu així com vivien els pobres havien de menjar garroves per poder arribar a s'estiu " Que la seva memòria mai sigui oblidada.  Fotografia de Bernat Amer

Avui es compleixen 107 anys del naixement del gran  Albert Camus ✊ "Fou a Espanya a on la meva generació va aprendre que hom pot tenir raó i ser derrotat, que la força pot destruir l'ànima, i que, a vegades, el coratge no obté recompensa". 

A la compareixença parlamentària de la setmana passada sobre el COVID19, Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, així com els portaveus de PP, VOX i Cs no aturaren de repetir en les seves intervencions les paraules "patria", "nación" i "compatriotas" referint-se a la lluita contra el coronavirus. Ara veim com Cuba envia desenes de metges a ajudar a Itàlia en la lluita contra la pandèmia; i, com, també, el portaveu de la delegació mèdica cubana, el Dr. Carlos Ricardo Pérez, ha afirmat, per justificar la creació d'aquesta Brigada Internacional cubana que s'està jugant la vida, que l'expedició metge es bassa en què:   " En la carrera de medicina nos han formado con una formación permanente y continuada que exige de nosotros ese humanismo y esa solidaridad con el resto del mundo, no es solamente nuestra patria, PATRIA, PARA NOSOTROS, ES LA HUMANIDAD y si la humanidad lo necesita, nosotros estamos dipuestos a hacer cualquier esfuerzo ".  ...

Durant aquest mes de març es parlarà molt de la desigualtat de gènere, però trobo que es parla molt poc durant els darrers anys de la desigualtat de classe. A Espanya, només el 10,6% dels estudiants universitaris són, o hem estat, fills de treballadors .  Només el 10,6% dels estudiants universitaris espanyols són fills de treballadors. La universitat està reservada per l'alta i mitja burgesia, i els fills dels obrers que hem arribat a la universitat continuam sent l'excepció. I, davant això, l'esquerra institucional pihippie, callant, cobrant a final de mes el sous dels càrrecs que ocupen, i mirant de cap un altre costat...

Estic llegint l'obra mestra  Capital i Ideologia de Thomas Piketty i he trobat unes dades impressionants: en el moment de començar la Revolució francesa el tant per cent de classes paràsites (clergat improductiu i nobles) era un 2% de la població a la França prerevolucionària. A la Corona espanyola, en el mateix període, les classes parasitàries suposaven un 11% de la població; un 9% més que a França. I aquí perduraren, alt clergat i noblesa parasitària, sense revolució, ni guillotina, fins el segle XXI...

La colpista boliviana Jeanine Áñez no deixa de repetir que han vingut a posar ordre ja que era injust que el poble hagués votat en massa a Evo Morales i que els indígenes tinguessin, fruit del resultat democràtic, els 2/3 dels diputats al parlament bolivià. Rússia i USA donen suport obertament al cop d'Estat. La resta del món calla. Tots ells fan comptes de repartir-se el liti bolivià per posar-lo a mòbils i cotxes elèctrics (Bolívia té el 60% de les reserves de liti mundials). Els descendents d'espanyols a Bolívia, castellanoparlants i angloparlants tots ells, tindran llocs a les executives de les multinacionals. Als indígenes, els espera la repressió, l'esclavitud, la tortura i la mort. El 82,9% de la població boliviana és indígena; el 17,1 és d'origen europeu. El colonialisme començat al segle XV continua. Merda de món.

Ernesto Cardenal és el sandinisme, la teologia de l'alliberament, i la lluita incansable per construir, sobre la base de l'evangeli, una societat justa.  Recordem que la revolució sandinista, l'impulsaren els capellans catòlics, i 3 d'ells foren nomenats ministres del primer govern del FSLN, enfrontats al mateix temps amb els cacics, amb el terrorisme nord-americà i amb el propi Vaticà.  Daniel Ortega i tots els seus sequaços representen a dia d'avui, la dictadura i la corrupció. Una dictadura que ha tingut entre les seves pròpies víctimes els darrers anys al propi Cardenal. Molt trist veure com els líders de suposada esquerra acaben sempre convertits en allò que deien combatre quan entraren a la lluita política. Passa a Amèrica llatina, i passa a diari al Reino de España . Sort que sempre ens quedaran les veus de referents universals com Ernesto Cardenal.

Es deia Andrea Gallo. Va morir l'any 2013. Era capellà benedictí, la mateixa ordre religiosa a la que pertany l'actual Prior de Cuelgamuros (Valle de los Caídos): un ex falangista que es nega de totes totes a l'exhumació del dictador. Mossèn Gallo va dedicar tota la seva vida a ajudar a marginats socials, prostitutes i drogoaddictes de la ciutat italiana de Gènova. A més, es va enfrontar en més d'una ocasió a la jerarquia eclesiàstica per ser un ferme defensor dels drets de la comunitat LGTB. Acostumava a acabar les misses cantant Bella Ciao, l'himne comunista italià de resistència antifeixista, per recordar a diari els perills que comportava el feixisme i per pregar que no tornàs a governar mai a Itàlia ni a cap lloc del món.  La diferència entre Cuelgamuros i Gènova? Mussolini va morir penjat pel poble a una Plaça; i Franco va morir entre benediccions apostòliques després d'haver regat amb diners i privilegis l'església catòlica espanyola.  Ara que...

Es deien Aurora Picornell ("La Passionària" mallorquina), Catalina Flaquer Pascual, Antonia Pascual Flaquer; Maria Pascual Flaquer; i Belarmina González Rodríguez. Tal vespre com avui de l'any 1937 els falangistes les assassinaren, després de molt probablement violar-les, al cementiri de Porreres. Romanen enterrades amb pràcticament tota seguretat davall uns nínxols que construïren els mateixos falangistes i que no aconseguim esbucar per poder treure el seus cossos i honrar la seva memòria.  Per quin motiu les mataren? Quin fou el seu delicte? Ser dones, comunistes i feministes. Ara que els hereus ideològics dels que les mataren comencen a tornar als governs, amb els mateixos arguments que feien servir els seus avis, que el nom d'aquestes màrtirs mallorquines no s'esborri mai de la història.