Toni Bennàssar

Tal dia com avui , fa 155 anys, es proclamava la Comuna de París. Seria el primer govern d’obrers de la història. La Comuna va durar 72 dies i va acabar destruïda per un exèrcit de 180.000 mercenaris que assassinaren, sense judici, més de 20.000 partidaris de la Comuna, alhora que n’empresonaren més de 40.000, dels quals més de 5.000 acabaren deportats a Nova Caledònia. En els 72 dies de la Comuna es prengueren les següents decisions polítiques, que foren automàticament revertides per la reacció un cop tombat el govern revolucionari: ⸻ ⚖️ 🏛️ 1. Democràcia radical • Elecció directa i revocabilitat dels càrrecs públics • Salaris dels representants equiparats als dels treballadors • Eliminació de privilegis polítics ⸻ 💼 🛠️ 2. Drets laborals • Prohibició del treball nocturn a les fleques • Impuls de cooperatives obreres (fàbriques abandonades gestionades pels treballadors) • Supressió de multes arbitràries als treballadors ⸻ 🏫 📚 3. Educació pública i laic...

" Hi ha moltes maneres de matar: poden clavar-te un ganivet al ventre, llevar-te el pa, no curar-te d’una malaltia, posar-te en una casa dolenta, fer-te treballar fins a la mort, empènyer-te al suïcidi, portar-te a la guerra, etc. Només poques d’aquestes coses són prohibides pel nostre Estat ". Bertolt Brecht.

Avui s'ha fet oficial la troballa de les restes mortals de Camilo Torres, capellà guerriller guevarista colombià que va morir un 15 de febrer de 1966 en acte de combat en contra de les forces armades de l'oligarquia colombiana. Camilo Torres és un exemple màxim de la teologia de l'alliberament, de l'esglèsia dels pobres, i un autèntic referent del socialisme a tota Amèrica Llatina. Descansi en pau. Honor i glòria als caiguts! PS. Victor Jara , també assassinat pel feixisme, va dedicar a Camilo Torres aquesta cançó: "Donde cayó Camilo Nació una cruz Pero no de madera Sino de luz Lo mataron cuando iba Por su fusil Camilo Torres muere Para vivir Cuentan que tras la bala Se oyó una voz Era Dios que gritaba ¡Revolución! A revisar la sotana Mi general Que en la guerrilla cabe Un sacristán Lo clavaron con balas En una cruz Lo llamaron bandido Como a Jesús Y cuando ellos bajaron Por su fusil Se encontraron que el pueblo Tiene cien mil Cien mil Camilos prontos A combatir Ca...

Aquesta setmana Pepa Flores, "Marisol", ha complert 78 anys. De nina del franquisme a activista referent del comunisme internacional. Cada pic que pens en el seu cas me ve a la ment el poema del nostre gran Blai Bonet: "Darrera els vidres volava la bandera de tergal: volava, volava, estava a l'aire i fermada a un pal. Damunt una vidriera, el sol fugia; el camp no. Feia fred. La Sabatera cantava al capdecantó: "Sa moixa m'ha fet moixons vestits de seminaristes, quan han obert els ullons han estat tots comunistes".  

Depús ahir va morir a Langreo, als 92 anys d'edat, Vicente Gutiérrez Solís, "Vicentón". Vicentón fou miner, militant històric del Partit Comunista; a més d'un lluitador dirigent sindical i veïnal asturià que va participar en mil batalles contra el poder establert. Vicentón fou empresonat i torturat en reiterades ocasions durant la dictadura franquista, i va patir, a més a més, la deportació primer, i l'exili després. Cada pic que us diguin que "la democracia nos la trajo el Rey " (sí, el Rei d'Abu Dabi), pensau en la boina de Vicentón i en tots els militants anònims que patiren tortures, represàlies i anys de presó pel simple fet de defensar la democràcia i el socialisme.  Descansa en pau "Vicentón". 

Un home de 81 anys ha estat tancat a la presó de Palma per no haver pagat la multa que li posaren de 600 euros per conduir sense carnet. I, després, hem de veure a Eduardo Zaplana, José María Rodríguez, o Rodrigo Rato passejant-se pel carrer amb un somriure a la boca. Enguany es compliran els meus 26 anys d'exercici al món del Dret i, de cada pic més, me repugnen més els fonaments mateixos del nostre sistema jurídic capitalista. No em queda més que recordar, per acabar, aquelles paraules de Sant Óscar Arnulfo Romero d'Amèrica, sant i màrtir reconegut com a tal per l'esglèsia catòlica i per l'anglicana, que deixà escrit: " La justicia es como la culebra: sólo muerde al que va descalzo ". Amén.

Un 21 de gener de 1921, fa avui 104 anys, Antonio Gramsci, Amadeo Bordiga i Palmiro Togliatti fundaren a Livorno el Partit Comunista d'Itàlia (PCI). A l'any 1984, sota la direcció d'Enrico Berlinguer, el PCI va guanyar per primer cop clarament unes eleccions amb el 33,3% dels vots. No obstant això, el PCI mai va poder governar Itàlia. El motiu? L'aliança de la màfia, la dreta italiana i el corrupte Partit Socialista de Bettino Craxi impediren sempre que el PCI arribés al poder. Avui, ni que fos de forma simbòlica, s'ha commemorat a Livorno la fundació del primer partit comunista que va guanyar unes eleccions parlamentàries al continent europeu...

Acab de fer un pagament a la Seguretat Social espanyola i ho he hagut de fer a través de BBVA. Cada pic que he de fer un pagament judicial, o un cobrament, ho he de fer a través del Banco de Santander. Ambdues coses m'indignen. És vergonyós no tenir una banca pública, ni que sigui per fer aquestes coses. I, el millor de tot, és que dita banca pública la teníem i es va malvendre. Gràcies a Felipe González i a José Maria Aznar per fer-ho possible. Del desastre que fou la dissolució de les caixes d'estalvis per part d'Elena Salgado i Luis de Guindos, amb participació del corrupte Rodrigo Rato, ja m'estim més ni parlar-ne...

És de sobra conegut que sóc un estudiós i admirador de la figura d'Enrico Berlinguer; del PCI italià i del seu "compromís històric". Un dels episodis més recordats de la història política italiana contemporània fou quan, a la vetlla del cos d'Enrico Berlinguer, just després de la seva mort, hi va comparèixer Giorgio Almirante, el líder del moviment feixista italià. Almirante, en un gest històric, es va quadrar públicament davant el féretre del dirigent comunista mostrant-li públicament els seus respectes. A la sortida, li demanaren a Almirante perquè havia acudit a les exèquies i per quin motiu havia reverenciat el fèretre. La seva resposta fou: "No he vingut aquí per fer propaganda, he vingut perquè avui ha mort un home decent". Ja en podrien aprendre els hereus catalans d'Almirante en quant a senyoriu i saber estar. No, Sílvia, no, no tot val en política.

Quan es reuneixen els socialistes (PSOE) de Catalunya, País Valencià i Illes Balears ho autodenominen com una trobada dels "socialistes de la Mediterrània". Doncs no, el que fa en comú a n'aquests tres països no és la Mediterrània, sinó la llengua, la cultura i la història comunes. Els socialistes de Múrcia, Almeria o Màlaga també ho són "de la Mediterrània" i no hi eren ahir a la reunió. És per tant, i serà sempre, una cimera dels "socialistes dels Països Catalans", tot i que els hi faci aversió el terme. Un terme, el dels "Països Catalans", creat per un jurista i historiador valencià de Catarroja, funcionari del Govern espanyol: Benvingut Oliver i Estellés. Però aquesta, ja és una altra història...

Gerardo Iglesias fou secretari general del Partit Comunista d'Espanya entre 1982 i 1988. Iglesias va ocupar la SG del PCE en els pitjors moments del Partit, just després de la desfeta electoral comunista fruït de la traició del "carrillismo" a l'electorat i militància del PCE. Gerardo Iglesias, des del seu lideratge al PCE, va cofundar Izquierda Unida a l'any 1986, i en fou el seu primer coordinador general.  Gerardo Iglesias va tornar a la seva professió de miner quan va deixar la política activa. Un 20 de novembre de 1989 davallava, per primer cop després d'anys, a la mina. Les dretes i el PSOE de Felipe González (valgui la redundància) digueren  aquell dia que tot plegat era un muntatge publicitari "dels comunistes" i que, en haver-se fet la foto, Gerardo no tornaria mai més a la mina. Com diu el refrany castellà: "Cree el ladrón que todos son de su condición". Gerardo Iglesias, ben el contrari del que pronosticaren els seus injuriadors,...

L'ensenyament privat, en especial l'universitari, és un instrument burgés per perpetuar les desigualtats de classe. Aquí, un exemple 👇 ¿Cuál crees que será tu primer sueldo? "No sé qué es lo normal porque nunca he trabajado, pero 3.000 euros" En un futuro, ¿Qué considerarías que es para ti un buen sueldo? "Un buen sueldo: 15.000. 15.000 me parece que está bien"

Aquesta setmana es compleixen els 90 anys de la fundació del POUM (un 29 de setembre de 1935). Un partit comunista català, popular i antiestalinista. Fou represaliat a parts iguales pels feixistes de Falange, pel PSOE (amb Negrín al capdavant) i pels estalinistes espanyols del PCE fidels a Stalin. George Orwell va immortalitzar de diferents formes el seu martiri en les seves obres, des de "Rebelió a la Granja" fins a "Homenatge a Catalunya" ...

Cada 11S commemoram dues derrotes: A) La derrota de Catalunya a mans del Borbons (1714). B) La derrota del socialisme democràtic (Allende) front al feixisme (Pinochet) a Xile (1973). Enguany, vull compartir un document històric que vaig trobar fa temps: la portada del diari Clarín després de la victòria de Salvador Allende, i la seva coalició "Unidad Popular", a les eleccions de 1970. El subtitular ho diu tot: "Aunque derrochó millones, la derecha es minoría". Ja sabem com va acabar la història: la dreta va recuperar amb les bales ianquis el que no va poder aconseguir amb els milions a les urnes.

 Irlanda (I) L'Alçament de Pàsqua (Easter Rebellion) En la meva expedició estiuenca a Irlanda, aquesta és una de les grans joies que m''he trobat 👇 : es tracta d'un dels pocs exemplars originals que es conversen de la proclamació de la independència irlandesa, que es coneguda com " l'Alçament de Pàsqua ". El document es troba, guardat com una joia nacional, al Trinity College de Dublin. El text fou imprès pels revolucionaris independentistes en una quantitat aproximada de 100 exemplars, dels quals, com es lògic, la pràctica totalitat s'han perdut en el dia d 'avui. El text fou llegit el 24 d'abril de 1916 pel dirigent independentista i poeta Patrick Pearse , davant l'Oficina de Correus de Dublin. Poc abans de la proclamació, les tropes independentistes havien ocupat els principals edificis públics de la ciutat, que romanien en aquell moment en mans dels independentistes. El somni, no obstant, va durar poc. En menys d'una setmana, l...

Any 1970, el prestigiós fotògraf Colman Doyle publica aquesta fotografia 👇 amb el següent peu de foto: “ A woman IRA volunteer on active service in West Belfast with an AR18 assault rifle ” (Una dona voluntària del IRA en en servei actiu a West Belfast amb un fusell d'assalt AR18). Ràpidament la foto dona la volta al món i es converteix en una icona de la lluita irlandesa contra l'ocupació colonial anglesa; tal i com la fotografia de Korda a Ernesto Che Guevara es va convertir en la gran icona de la revolució Cubana. Per mi, el feminisme no té res a veure amb el postureig burgés que abunda ara, de selfie hipòcrita i estora vermella. Per mi, el feminisme és una dona fusell en mà lluitant contra l'enemic de classe que l'oprimeix, tant des d'una perspectiva nacional, com social. I aquesta fotografia representa en conseqüència, des de la meva perspectiva, l'essència de la lluita feminista. Poc importa si aquest enemic de classe és home, o dona. La lluita de les...

Aquest passat cap de setmana vaig tenir l'oportunitat de parlar de nou amb un dels meus admirats mestres: el Dr. mossèn Josep Amengual i Batle. Comentàrem el racisme dels polítics que, vomitant a diari xenofòbia, militen al mateix temps en organitzacions religioses ultracatòliques. Ell, amb la seva saviesa habitual, ho va resumir teològicament de forma molt senzilla i clara, i m'atravesc a reproduir les seves paraules: " És incompatible el racisme amb el cristianisme. Josep, Maria i Jesús foren ells mateixos immigrants perseguits. No se n'anaren a Egipte per gust, sinó fugint d'Herodes. Només ens queda pregar per l'empenediment i la conversió d'aquells pecadors que, declarant-se cristians, són racistes. No han entès res dels evangelis ". No em queda més que dir "amén".

La immigració és conseqüència del model explotador i especulatiu del sistema capitalista. El capitalisme necessita d'una arribada permanent d'immigrants, per generar competència al mercat de treball, i emprar-los com a mà d'obra barata i explotada. Sense immigrants no es collirien les tomàtiques a Torre Pacheco, ni es farien els llits als hotels de les Illes Balears. I és aquesta explotació de la mà d'obra immigrada la que ha generat grans fortunes entre els "nacionals" d'un i un altre lloc. Els immigrants actuals fan el mateix paper que feien els esclaus negres importants a les plantacions americanes durant segles perquè els colons i criollos es fessin milionaris. Només un canvi dràstic del model productiu podrà revertir la situació demogràfica existent. I d'això ningú en parla.

Alberto Díaz, "Korda", prenia el dia 5 de març de 1960 amb la seva modesta càmera Leica, fa aquests dies 65 anys, una de les fotografies més icòniques de la història: la del Che Guevara, amb la mirada perduda, durant el funeral a les víctimes mortals d'un atemptat terrorista comès per la CIA. Els serveis d'intel·ligència ianquis havien fet explotar el 4 de març de 1960 el vaixell francès “La Coubre” al port de La Habana, provocant més de 100 morts i 200 ferits. Curiosament, l'atemptat va succeir amb el Che Guevara molt aprop dels fets i, en la seva qualitat de metge, el Che fou uns dels primers en assistir a les víctimes de l'atemptat ianqui. "Korda", comunista convençut, mai va voler cobrar un sol cèntim pels drets d'autor d'aquesta icònica fotografia.

Avui he vist, finalment i després dels PremisGaudí, la pel·lícula "El47". Interessant film que retrata molt bé la immigració espanyola a Catalunya durant els anys 60 i 70 i la seva lluita social per una vida digna, així com la seva integració nacional i lingüística. Hi he trobat a faltar, no obstant, una dada històrica bàsica: la militància del protagonista real de la història, Manolo Vital, en el PSUC i en la CONC (Comissions Obreres). És més, la decisió de segrestar l'autobús la va prendre després de reunir-se, el 6 de maig de 1978, amb dirigents del PSUC que, segons sembla, avalaren la iniciativa. Manolo Vital era comunista, com també ho eren milers de persones anònimes que, des del moviment comunista, ho donaren tot per fer una Barcelona, una Catalunya i un món millor. Que no ens robin la història. Aquí una foto de l'autèntic Manolo Vital a Torre Baró, que estaria molt bé que l'hagués posat el director Marcel Barrena en els títols de crèdit de la pel·lícula 👇...