Article publicat al Diario de Mallorca de dia 26 de juliol de 2017, pàgina 26
ADN balearico
Antoni Bennàssar Moyà*
Una setmana molt trista per la família blanc-i-blava. En menys de set dies, hem perdut a dos grans balearicos i bones persones: mestre Joan Bonet, en 'Bonet de Ses Pipes'; i, pocs dies després, al seu fill Tomeu. Tristament, ambdós no podran viure aquesta temporada històrica en què, 36 anys després, Atlètic Balears i Real Mallorca tornarem a jugar a la mateixa categoria. Definir a mestre Joan Bonet, a qui jo vaig conèixer des de la meva infantesa, és molt difícil. Mestre Joan Bonet fou un menestral i escriptor que visqué a Can Capes - Els Hostalets; d'orígens humils manacorins i avantpassats de Santanyí; era nítidament republicà, esquerrà, i catalanista. Mestre Joan era un amant de la cultura, a més d'un excel·lent conversador, desprenent una aura que no feia dubtar, quan el tenies davant i miraves la seva poblada i cuidada barba blanca, que es tractava d'una bona persona. Encara record avui amb nostàlgia i tristor les llargues converses amb mestre Joan a la tribuna de l'Estadi Balear, quan jo era nin, els horabaixes d'estiu, parlant de mil temes diferents; i, d'entre ells, em va quedar gravat, de forma emotiva, quan me va contar en diverses ocasions el desencís que va suposar per tota una generació l'estalinisme, ja que ell, i molts com ell, havien posat tota la confiança en el comunisme per construir un món millor. Quan els tancs soviètics ocuparen Praga, va caure la darrera esperança de construir una societat més justa; i mestre Joan, com tants i tants, va quedar, en certa mesura i així ho expressava, orfe ideològicament després de veure les malifetes estalinistes. També tenc en ment com, en diverses ocasions, me va dir mestre Joan, referint-se als nostres rivals del Real Mallorca i des del seu republicanisme convençut (un republicanisme que compartíem), que no podria entendre mai, des d'una lògica democràtica, com es podia concedir a un determinat club envers els altres el "privilegi" de portar el títol de "reial" al seu nom i la corona al seu escut. Aquest privilegi, concedit per part d'Alfonso XIII als barrals del Lluís Sitjar a inicis del segle XX, va començar simbòlicament pel nom, però, de mica en mica, es va anar estenent amb molts altres privilegis durant dècades a tots els àmbits, amb un tracte de favor constant per part de les institucions públiques a l'equip alfonsí que patim encara en el dia d'avui. Els darrers grans privilegis dels mallorquinistes, i aquests no són només nominatius, foren la concessió de l'ús exclusiu de l'estadi municipal Son Moix al "Real" Mallorca i la declaració d'interès general de la ciutat esportiva vermellenca, subvencionada a més indirectament amb ajuts públics. Al mateix temps de tot això, els balearicos hem hagut de veure com l'Ajuntament de Palma es va negar a complir el conveni de reforma de l'Estadi Balear que mantenia amb el club, ordenant el tancament de l'estadi, enviant-nos en conseqüència a l'èxode esportiu. Per afegitó, poc després, el Consell de Mallorca negava també la declaració d'interès general d'un projecte de ciutat esportiva pel club; vetant la construcció d'una ciutat esportiva per les categories inferiors de l'Atlètic Balears a la carretera de Valldemossa de Palma que s'havia autofinançar amb capital íntegrament privat. Sempre, governi qui governi, hi ha hagut castes i classes socials; i això, com es veu, encara perdura també al món del futbol. I el nom, ni que sigui simbòlic, tal i com va detectar mestre Joan fa moltes dècades, ja fou des dels inicis un primer indici de desigualtat i favoritisme.
Una setmana després que morís son pare, hem perdut al seu fill: en Tomeu Bonet. En Tomeu va morir entre el dia en què començaven els entrenaments de l'Atlètic Balears 2017-2018, el 17 de juliol; i el 18 de juliol, una data simbòlica i molt emotiva per la família Bonet. El alzamiento feixista de 1936 va tenyir de dolor a tota la família amb la persecució i empresonament del pare den Joan i padrí den Tomeu, generant un trauma de dolor familiar que mai oblidaren i que les agradava recordar. En matèria futbolística, en Tomeu ha estat i serà sempre la veu de l'Estadi Balear. Era la veu que entretallava el I will survive de Gloria Gaynor, per dir de forma forta i contundent, tal i com era ell: "Benvinguts a l'Estadi Balear, en aquesta jornada del campionat nacional de lliga de tercera divisió". En Tomeu fou directiu en una època molt dura del nostre club, i a ell, i a molts altres herois anònims (Pep de la Torre, Fernando Miró, Miquel Salas, Jaume Fuster, Rafel Pericàs, Domingo Noguera...) els hi hem de reconèixer haver salvat a l'Atlètic de la seva desaparició. Tomeu Bonet, a més, i molts pocs ho saben, fou l'arquitecte tècnic que va fer els plànols del primer projecte de ciutat esportiva de l'Estadi Balear, allà pels anys 90 del segle passat, molt abans del segon projecte que he esmentat de la carretera de Valldemossa. Els balearicos fórem aleshores, tal i com ho hem estat mil vegades més, enganats per les autoritats polítiques de l'època, i aquella ciutat esportiva, que s'havia de començar a construir amb els doblers de la Universiada, va quedar en un no res i els doblers es gastaren a Son Moix. D'allà a on siguis company i amic Tomeu, esper que puguis veure la reobertura de l'Estadi Balear, i escoltar sonar per la megafonia un altre cop el I will survive; així com també que puguis veure la construcció d'una ciutat esportiva que somiares i que en el seu moment ens negaren. I esper que, el dia que la tenguem, els dirigents de l'Atlètic Balears de l'època, mantinguin la memòria històrica i, com a mínim, un dels seus camps d'entrenament dugui el teu nom, ja que fores el primer en somiar i dibuixar aquell projecte.
Acabaré parafrasejant al gran mestre de les lletres catalanes Josep Maria Llompart, dient que, en Joan i en Tomeu Bonet, no tenien mai la necessitat de dir que eren de l'Atlètic Balears, perquè ells són l'Atlètic Balears. Pels que foren, som; i som pels que seran. Descansin en pau.
* Doctor en Dret, advocat i exdirectiu de l´Atlètic Balears
