Entrades

Llengua, escola i funció pública

Imatge
  La pregunta clau que ens hem de fer els mallorquins és: per quin motiu ataquen els colons de forma tan ferotge l’ús de la llengua pròpia a l’escola i a la funció pública? La resposta la trobam en el fracàs de la Llei de normalització lingüística de 1986. Quaranta anys després de la seva aprovació, aquesta llei ha resultat ser un fracàs absolut. Una norma que havia de permetre recuperar el paper “normal” de la llengua catalana a les Illes Balears, després de tres segles de repressió i persecució, no ha servit per assolir aquest objectiu. Any rere any, la llengua pròpia no atura de recular i, per tant, la llei ha fracassat perquè no ha aconseguit el seu propòsit originari. La Llei de normalització ha permès tenir a les Illes uns mitjans de comunicació totalment castellanitzats, una justícia castellanitzada i un comerç castellanitzat; i els mallorquins no podem ni comprar un diari al quiosc ni anar a veure una pel·lícula al cinema en la nostra llengua. La llei només ha servit per im...

Milei i la diplomàcia

Imatge
Avui, Javier Milei ha acudit a un acte polític a Madrid, organitzat i finançat per empreses de criptomonedes, i, allà, violant impunement de nou totes les regles de la diplomàcia, ha fet el següent: a) Ha qualificat el president Pedro Sánchez d’«impresentable». b) S’ha referit als socialistes com a «zurdos roñosos». c) Ha dit que la «basura inmunda del socialismo» hauria de desaparèixer de la terra perquè la societat prosperi. d) A més, també ha animat el públic a no deixar-se «psicopatear por los zurdos». Per últim, quan ha pujat a l’escenari cridant «¡Viva la libertad, carajo!», bona part del públic ha corejat insults contra Sánchez («Pedro Sánchez, HDP»). Tot això, avui, en el marc de la denominada «Carta de Madrid», un moviment internacional d’extrema dreta impulsat per VOX.

Ramon Barnils i Jordi Vandrell

Imatge
Som un home de ràdio: m’enamora escoltar-la i m’encanta participar-hi. Avui, 14 de març, es compleixen 25 anys de la mort d’un dels grans periodistes catalans de tots els temps: Ramon Barnils. Aquell infaust 2001 perdérem Ramon Barnils i, pocs mesos després, perdérem també Jordi Vendrell, un altre monstre de la ràdio i company inseparable de Ramon. Tots dos se n’anaren massa prest (Ramon als 60 anys i Jordi als 53). Tant Ramon Barnils com Jordi Vendrell els vaig descobrir a Catalunya Ràdio i, a partir d’aleshores, vaig passar moltes hores amb la seva companyia quan era adolescent. Temps després, quan ja eren morts, vaig conèixer la seva desgraciada història: havien estat condemnats a l’ostracisme periodístic, relegats a programes «menors» o a horaris dolents com a càstig polític, perquè foren dels pocs que s’atreviren a denunciar per les ones del seu programa (L'Orquestra) la denominada «Operació Garzón» (una operació de deep state i de guerra bruta de l’Estat, executada durant el...

Catalanista, antifeixista, feminista... i musulmana.

Douae El Mojahidi té 19 anys i és de Campos. Ha concedit una entrevista al diari Ara Balears que farà esclatar el cap a més d'un feixista espanyol... i català. 

Toni Serra, in memoriam

Imatge
Aquesta setmana es compleixen tres anys de la partida de Toni Serra 👇. Toni fou un dels grans retratistes literaris de la Mallorca de la segona meitat del segle XX, i ho va ser a través de la novel·la negra, un gènere poc freqüent en el nostre panorama literari mallorquí. Conta la llegenda que, abans de morir, va dir, amb el sarcasme que li era propi: « Prefereixo anar a l’infern que no al cel, ja que a l’infern m’hi trobaré les dones que a mi m’agraden ». Descansi en pau, tot i que continuï ben viu a través de les seves obres.

Miquel Mascaró i Rafaela García

Imatge
M’han fet arribar aquesta imatge de dimarts passat dels amics Miquel Mascaró Carrera i de la seva dona, Rafaela García, asseguts al terra davant el Parlament de les Illes Balears mentre es votava la derogació de la Llei de Memòria Democràtica. Miquel i Rafaela són comunistes i republicans exemplars; i, amb ells, he compartit molts anys de lluites. Hem plorat junts a les obertures de fosses i hem tingut, en general, més disgustos polítics que no pas alegries. Aquesta fotografia representa la dignitat de la gent humil davant els 31 diputats que votaren, entre rialles, en contra de la memòria, de la democràcia i de les víctimes de la repressió feixista a Mallorca. Recordau-la sempre. Tal com va dir Marcelino Camacho l’any 1976, quan va sortir de la presó de Carabanchel: «Ni nos domaron, ni nos doblaron, ni nos van a domesticar». Resistirem. No passaran! 

Desmemòria històrica (II)

Imatge
Marga Prohens i Jorge Campos celebrant ahir la derogació de la Llei de Memòria Històrica al Parlament de les Illes Balears. Una foto, publicada per VilaWeb , que retrata tota una legislatura i que els demòcrates, per molts d'anys que passin, no hem d'oblidar mai.

Desmemòria històrica

Imatge
Avui és un dia molt trist. El pacte PP-VOX ha derogat la Llei 2/2018, de 13 d’abril, de memòria i reconeixement democràtics de les Illes Balears. I ho han fet, acabada la votació, entre grans riures i celebracions de la dreta extrema i de l’extrema dreta illenques. En el seu moment vaig tenir l’oportunitat de participar, com a jurista, en les ponències tècniques de la Llei de memòria democràtica i també en les de la llei de fosses. A més, vaig tenir l’oportunitat —i la gran fortuna— de ser convidat el dia de l’obertura de la fossa de Porreres, la primera gran fossa col·lectiva que s’obria a les Illes Balears. Allà vaig fer aquestes fotos 👇 . Una de les víctimes assassinades pels feixistes a Porreres portava un rosari a la mà, i així el trobàrem enterrat a la fossa. Molt probablement, els qui el o la mataren eren escòria farisea que, en aquell temps, anava a missa diària. També record que, els dies de l’obertura de la fossa de Porreres, gent del poble em contà que encara es recordava q...

25 anys sense servei militar obligatori

Imatge
Avui, 9 de març de 2026, es compleixen 25 anys de l’abolició del servei militar al Regne d’Espanya. Li he d’agrair al meu pas per l’exèrcit espanyol (1/96 – Plana Major de la UALOG 71) que em va permetre entendre plenament què eren el classisme, la corrupció, l’enxufisme, l'alcoholisme, el masclisme i la catalanofòbia. En definitiva, em va permetre entendre també molt millor què és això que molts en diuen “Espanya”. A més, durant el meu pas per l’exèrcit em digueren tantes vegades “polaco” que vaig acabar entenent plenament aquella màxima del psiquiatre i lluitador anticolonialista Frantz Fanon: «Si l’exèrcit que hi ha a la teva terra no parla la teva llengua, no és el teu exèrcit: són forces d’ocupació». No sé si, des d'aleshores, ha canviat gaire l'exèrcit espanyol, i tampoc no m'importa; però el que sí puc dir és que, en definitiva, li estic molt agraït a l’exèrcit espanyol, ja que, sense ell, i el que vaig viure fa trenta anys, no seria ideològicament la persona q...