Toni Bennàssar

Es diu Mónica García. És dirigent de Más Madrid. Filla d’una família de metges comunistes madrilenys, el seu pare (Sergio García Reyes) fou membre del Partit Comunista durant la clandestinitat i era conegut per assistir les famílies pobres durant el franquisme sense cobrar-los ni un cèntim. Mónica és mare de tres fills i, professionalment, és llicenciada en Medicina i Cirurgia per la Universitat Complutense de Madrid (pública), especialista en Anestesiologia i Reanimació, i ha exercit sempre com a metgessa a la sanitat pública, concretament a l’Hospital 12 de Octubre de Madrid. A més a més, ha estat cooperant internacional, exercint de metgessa en zones pobres i en conflicte. Mónica García és l’actual ministra de Sanitat i havia de ser la líder del Frente Amplio. Sabedora del profund odi (i jo crec que també de l’enveja) que li té Irene Montero, va fer una passa enrere i va renunciar a liderar el projecte unitari amb la il·lusa idea que així s’hi integraria Podemos. No, això no va d’eg...

Mentre aquí il·luminats messiànics d’inspiració estalinista es peguen ganivetades per mantenir les nòmines quatre anys més, França crema (en sentit literal) contra les polítiques capitalistes i la carestia de la vida, amb mig milió de persones ocupant els carrers i més de 2.000 detinguts en les darreres 24 hores. «La Internacional» s’ha convertit, de nou, en l’himne dels manifestants i es canta des dels mítings de «La France Insoumise» fins a les barricades humanes que fan els estudiants davant la gendarmeria francesa. No hi ha temps que no torn... 

Enguany es compleixen 750 anys de la mort de Jaume I. De manera vergonyosa, arreu dels Països Catalans gairebé no hi ha hagut actes commemoratius de la seva mort. Tot plegat és una mostra més de la colonització i la pèrdua d’identitat que patim. Ahir, precisament, es va reunir, després de 15 anys sense fer-ho i amb motiu d’aquest aniversari, el Patronat de la Fundació del Monestir de Poblet, lloc on estan enterrats els reis catalans. En aquest acte: El rei dels espanyols, tot i ser Borbó, va parlar en català. El ministre d’Educació, tot i ser un ministre espanyol, va parlar en català. La presidenta de les Illes Balears, tot i ser de Campos, va parlar en «la lengua del Imperio». Com diria el bon rei: «Vergonya, cavallers, vergonya! Per Santa Maria: a la batalla!» .

I les idees? A tot això, on queden les idees? Estic molt oiat de veure aquestes lamentables bregues per les cadires entre mercenaris de la política que duen, tots ells, més d’una dècada vivint de la cosa pública, amb sous que superen els 100.000 euros anuals. Si d’aquesta manera pensen il·lusionar l’electorat, van ben arreglats. Perquè l’esquerra ressorgeixi de les seves cendres i aspiri a governar el dia de demà, és imprescindible fer una purga total de les cúpules dels partits i començar de nou, des de baix, amb un únic lema: «Programa, programa, programa...» . 

He vist amb indignació com els líders de l’entorn de SUMAR-PODEMOS han omplert les xarxes de missatges sobre la mort de Xosé Manuel Beiras basats en una suposada amistat mútua. Beiras va denunciar fins al final dels seus dies com havia estat enganat per aquest mateix entorn quan va deixar el BNG i varen crear «En Marea», i va confessar que havia experimentat un profund sentiment de «frustració» en les seves relacions amb els dirigents podemites madrilenys. De Yolanda Díaz va dir que s’havia comportat amb ell de manera «ingrata, insolidària i deslleial» 📹 👇 . Del matrimoni Iglesias-Montero va denunciar que estava esdevenint en una «nova casta» política espanyola 📷 👇 . I del Govern del PSOE-Unidas Podemos va dir el següent: «Aquest no és un govern d’esquerres; el progressisme és una cosa i l’esquerra, una altra». Davant la hipocresia, convé tenir memòria, i hemeroteca.

Aquest reducte de resistència cultural (i nacional) que és la revista El Temps ens recorda que enguany es compleixen 750 anys de la mort de Jaume I. Arreu dels Països Catalans gairebé no hi ha hagut actes institucionals en record del gran pare fundador de la nostra nació. Tenc una sana enveja quan veig com arreu d’Europa es reivindiquen contínuament figures com, per exemple, Carlemany, mentre que nosaltres, aquí, menyspream els nostres referents històrics. Quant de mal que ens ha fet l’espanyolització patida i que continuam patint!