Toni Bennàssar

Que la ignomínia passada, present i futura de Felipe González no ens faci oblidar mai el paper de Santiago Carrillo com a gran traïdor al republicanisme i a la classe treballadora.

Donald Trump mostrant-se orgullós d’haver telefonat a Gianni Infantino, president de la FIFA, perquè retiràs la targeta vermella al davanter nord-americà Folarin Balogun. I, encara més, presumint d’haver-ho aconseguit… tot i no saber ni tan sols què significava una targeta vermella al «soccer». " ...parlen de la targeta vermella com si estigués bé. Ningú en parla—la decisió de l'àrbitre de treure targeta vermella... Jo no sabia què coi era una targeta vermella. Quan me'n vaig assabentar, vaig dir 'Això ha de ser una broma'. Aquest tipus només aixeca les mans, d'acord, el teu millor jugador no jugarà la setmana que ve o el pròxim partit. Vaig dir, 'Carai, això és molt de poder. És terrible'. Per cert, hem de tenir els nostres millors jugadors, i ells han de tenir els seus, i si guanyem o perdem, és just. De lo contrari, posem que els perdéssim i perdéssim el partit, seria una cosa terrible. Així que crec que van prendre una decisió realment brillant. Cre...

Messi haurà estat, probablement, el millor jugador del món. Però mai no arribarà a la categoria de mite entre les classes populars que, malgrat els seus múltiples defectes, sempre tindrà Maradona. Ara que Donald Trump elimina sancions a jugadors nord-americans amb una simple telefonada, convé recordar que Messi passarà a la història per haver-se agenollat davant Trump en plena guerra d'Iran, mentre que Maradona ho farà, entre altres coses, per haver denunciat la corrupció endèmica de la FIFA. Després d’aquelles denúncies, Manu Chao li va dedicar aquesta meravellosa cançó:

Bona part de l'èxit de José Luis Rodríguez Zapatero com a president es deu a una persona desconeguda per a la majoria de la població: el publicista Juan Campmany Ibáñez (1948-2022). Va ser l'autor d'una de les millors campanyes publicitàries de la història política espanyola: la coneguda com «L'efecte ZP» .  Sempre he pensat que aquella campanya estava molt inspirada en la de John F. Kennedy a les eleccions presidencials nord-americanes de 1960. D'aquella època també és un dels millors anuncis que he vist mai en defensa de l'educació pública i en contra del classisme. És aquest 👇. La selectivitat és un bon moment per recordar-lo. Visca l'educació pública i la igualtat d'oportunitats!  

Les 54 millors notes de la selectivitat 2026 a les Illes Balears s'han repartit de la següent forma: - 30 per alumnes d'IES públics. - 14 per alumnes de la privada concertada. - 10 per alumnes de la privada. Ells tenen el marketing i el talonari, nosaltres, tot i la manca de recursos, els millors professionals educatius. Gràcies a tots els que ho heu fet possible.

Teresa Comellas ha obtingut la nota més alta de la selectivitat a les Illes Balears. En rebre el reconeixement oficial, va agrair haver rebut una educació pública i en la llengua pròpia d'aquest país (art. 4 de l'EAIB). Les xarxes s'han omplert tot d'una de missatges de supremacistes espanyols, ignorants i catalanòfobs, que atacaven l'alumna (menor d'edat) i se'n burlaven. Es veu que cent anys després, continuen fent seva la màxima del seu admirat Millán Astray: «¡Viva la muerte y muera la inteligencia!».

Aquestes notícies 👇 engresquen a seguir en la lluita enmig de les campanyes de propaganda continuada de l'ensenyament privat (i internacional) Visca l'educació pública, laica, gratuïta, democràtica i en català!

La segregació de la població indígena en l’esport ha estat un dels trets característics de molts processos colonials. Els britànics impediren durant dècades que la població autòctona practicàs el cricket en igualtat de condicions als territoris que colonitzaren i, quan finalment ho permeteren, sovint els impediren formar part dels clubs reservats als colons. El Calcutta Cricket Club, creat exclusivament per als colonitzadors britànics a l’Índia, n’és un cas paradigmàtic. Pel que fa al futbol, també hi ha hagut clubs que històricament s’han identificat amb les comunitats colonitzadores. A Irlanda del Nord, el Linfield ha estat tradicionalment el club de referència de la comunitat protestant unionista, descendent dels colons britànics de l’Ulster, i durant dècades mantingué una política de fet que excloïa els jugadors catòlics. La rivalitat amb el Belfast Celtic, identificat amb la comunitat nacionalista irlandesa, fou intensa tant en l’àmbit esportiu com en el polític. Després dels gre...

Pedro Aguiló Monjo i José Ramón Ahicart foren els grans impulsors de l’Advocacia de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Tots dos, amb una preparació tècnica extraordinària, posaren en marxa aquest servei pràcticament des de zero. A més, des dels seus inicis, saberen envoltar-se de grans professionals, entre els quals destacaria Lourdes Aguiló i María Ángeles Berrocal. Sempre he dit que vaig tenir la gran fortuna de tenir Pedro Aguiló Monjo com a mestre de Dret Administratiu. Li estaré sempre agraït per les seves ensenyances i pel seu exemple de rigor jurídic. Ara, amb el traspàs de José Ramón Ahicart, la Comunitat Autònoma de les Illes Balears perd un gran jurista i un servidor públic exemplar. Descansi en pau.

El futbol professional és un negoci que viu del sentiment dels aficionats. Uns aficionats que, a la pràctica, importem ben poc als CEOs i als propietaris de les SAD. I dels jugadors mercenaris, més val ni parlar-ne. Avui els passa als alfonsins, però és una realitat que es repeteix arreu. Molt trist per a tots els que encara entenem el futbol com una qüestió de sentiment, identitat i pertinença, i no només de doblers.  

Una església evangèlica de Kentucky adoctrina infants a l’escola dominical amb un simulacre d’afusellament d’un immigrant. L’evangelisme és la benzina ideològica del neofeixisme anarcocapitalista.

Com afrontaren els mallorquins l’ocupació castellanoborbònica després de la derrota militar de 1715? La Dra. Bel Peñarrubia defineix l’actitud dels mallorquins com una « contínua resistència passiva davant les noves imposicions estatals i una absoluta manca de consciència de pàtria espanyola ». Aquesta manca d’identificació dels mallorquins amb Espanya també fou recollida per George Sand a Un hiver à Majorque ( Un hivern a Mallorca , 1842 ), on deia de Mallorca que era « impossible trobar una província menys vinculada a Espanya per un sentiment patriòtic ». Com es pot veure, malgrat el Decret de Nova Planta i la derrota militar de 1715, l’assimilació cultural i nacional de les Illes Balears fou un procés lent i incomplet, que no començà a consolidar-se fins ben entrat el segle XX.