Toni Bennàssar

Ahir es trobaren quatre cadàvers al port de Felanitx. Davant la sospita que es tracta de cossos de persones immigrants, les xarxes s’han omplert automàticament de missatges racistes provinents d’ultradretans que s’alegren d’aquestes morts. Aquests comentaris ja són un clàssic en les notícies publicades per la premsa illenca. Molts poden ser constitutius d’un delicte d’odi. Arribats aquí, ens hem de formular la pregunta clau: per què els racistes actuen impunement a les xarxes, vomitant odi, sense que cap poder de l’Estat els persegueixi policialment ni judicialment?

Avui es compleixen 90 anys de la fundació del PSUC, el mític partit que va encapçalar l’oposició antifranquista a Catalunya. Que mai no s’oblidin el sacrifici i el sofriment dels seus militants, ni tampoc la ignomínia dels «iniciativos», hippies ecofriendly de saló que, a canvi d’una bona nòmina, el feren desaparèixer.

Segons un estudi publicat l’any 2021 per la "Sociedad Española de Cardiología i la Fundación Española del Corazón", cada any moren prop de 3.000 persones a l’Estat espanyol com a conseqüència de l’exposició al fum del tabac com a fumadores passives.

Han passat setze anys. Era el 2009. La selecció nacional de Catalunya jugava davant un Camp Nou ple; Johan Cruyff s’asseia a la banqueta catalana; i el rival era l’Argentina, tricampiona del món, dirigida en aquells moments per Diego Armando Maradona. El poble de Catalunya havia reunit l'any 1999 un total de 520.000 signatures reclamant la creació de les seleccions esportives catalanes per competir a l`àmbit internacional i havia aconseguit que el Parlament aprovàs la Llei 9/1999, de 30 de juliol, de suport a les seleccions esportives catalanes. Mentrestant, el Govern de José María Aznar recorria la norma davant el Tribunal Constitucional. I futbolistes com Oleguer Presas, a Catalunya; Nacho Fernández, a Galícia; o Inaxio Kortabarria, a Euskal Herria, eren considerats per molts autèntics referents nacionals per haver renunciat o expressat la seva negativa a representar la selecció espanyola per motius de convicció política. Hem passat de tot això a la situació actual, que no crec q...

Noam Chomsky sol citar una frase que se li atribueix sovint: «El feixisme és l’últim recurs de les classes dirigents quan ja no poden mantenir els seus privilegis per altres mitjans». El nazisme alemany dels anys trenta difícilment hauria pogut arribar al poder sense el suport d’una part de les grans famílies industrials i financeres del moment, així com d’algunes empreses internacionals, entre elles Ford. La historiografia ha documentat el suport prestat al partit nazi per bona part dels industrials i grans empreses alemanyes del moment com la família Quandt (avui principal accionista de BMW), Siemens, Allianz, Deutsche Bank, Dresdner Bank, Krupp (actualment integrada a ThyssenKrupp), IG Farben —de la qual formaven part BASF i Bayer—, Ford i, posteriorment, Hugo Boss, entre d’altres. Què cercaven? Principalment, preservar els seus interessos econòmics i els seus privilegis de classe. Per a molts d’aquests grans industrials, el principal enemic era el moviment obrer organitzat, espec...

Ens ha tocat viure en un país que sembla que només sap idolatrar tenistes, hotelers i qualque cantant o motorista. Idò bé, en qualsevol societat mínimament civilitzada, Toni Celià hauria de ser el gran referent de superació personal i de servei als altres. La seva trajectòria hauria de ser presentada pels mitjans de comunicació i pels mateixos centres educatius com un exemple per a tots els joves. Format a l’IES de sa Pobla —un centre públic amb una elevada taxa d’alumnat d’origen immigrant— i graduat i doctorat a la també pública UIB, s’ha convertit en un dels millors científics del món. I, tanmateix, no he vist encara cap reconeixement institucional a la seva extraordinària trajectòria. No l’he vist distingit a la seva terra amb cap medalla ni cap nomenament honorífic. Tampoc no l’he vist rebut oficialment al Consolat de Mar. Ni he vist que s’hagi impulsat a les Illes Balears cap centre d’investigació específic que permeti col·laborar amb ell, encara que només sigui de manera emb...

Celebració de l'afició argentina resident a Palma a la Font de les Tortugues després de la victòria contra Anglaterra al Mundial de futbol. I cap d’ells ha arribat en pastera. El gruix més important de la immigració a les Illes Balears és llatinoamericana, i ha arribat amb un visat turista via Son Sant Joan. I bé que calla l’extrema dreta sobre dita immigració llatina, atacant en exclusiva a la immigració africana. Serà perquè els llatinoamericans són, per ells, “culturalmente afines”, tal i com diu Feijoo… El vídeo és de Guillermo Esteban, periodista de tribunals de Ultima Hora Mallorca.  

La Dra. Sònia Vives, del Departament de Geografia de la UIB i especialista en geografia urbana, ja va escriure fa més de deu anys que la lluita de classes a la Mallorca del segle XXI no giraria entorn dels mitjans de producció, sinó de l’accés —o de la impossibilitat d’accedir— a la propietat immobiliària. I aquest dia ja ha arribat. Era només qüestió de temps que passàs una cosa així 👇 . Per desgràcia, tot just acaba de començar.

Enguany, novament, la propietat de l’Atlètic Balears ha anunciat que retolarà la roba esportiva d’aquesta temporada i el marxandatge del club amb l’any 1942 com a data de fundació. Per què ho fan, quan la data real de fundació de l’ATB és el 1920? Sembla clar que la principal motivació d’aquest revisionisme històric és, sens dubte, intentar amagar els orígens obrers i esquerrans de l’entitat. L’any 2023, poc abans de morir, la companya Joana Maria Escartín, doctora en Història Econòmica i professora titular de la UIB en aquesta matèria, va publicar aquest article al diari Ultima Hora Mallorca 👇. Un article que, tristament, poc temps després esdevindria el seu epitafi balearico. El rellegesc de tant en tant. No hi tenc res més a afegir, perquè és brillant, emotiu i sintètic; i explica amb la seva història familiar tot el que som i tot el que hem estat els balearicos. Per ella, per la memòria de tots els qui ja no hi són i per la de tots els qui encara han de venir, continuaré lluitant...

Que la ignomínia passada, present i futura de Felipe González no ens faci oblidar mai el paper de Santiago Carrillo com a gran traïdor al republicanisme i a la classe treballadora.