Toni Bennàssar

Som un home de ràdio: m’enamora escoltar-la i m’encanta participar-hi. Avui, 14 de març, es compleixen 25 anys de la mort d’un dels grans periodistes catalans de tots els temps: Ramon Barnils. Aquell infaust 2001 perdérem Ramon Barnils i, pocs mesos després, perdérem també Jordi Vendrell, un altre monstre de la ràdio i company inseparable de Ramon. Tots dos se n’anaren massa prest (Ramon als 60 anys i Jordi als 53). Tant Ramon Barnils com Jordi Vendrell els vaig descobrir a Catalunya Ràdio i, a partir d’aleshores, vaig passar moltes hores amb la seva companyia quan era adolescent. Temps després, quan ja eren morts, vaig conèixer la seva desgraciada història: havien estat condemnats a l’ostracisme periodístic, relegats a programes «menors» o a horaris dolents com a càstig polític, perquè foren dels pocs que s’atreviren a denunciar per les ones del seu programa (L'Orquestra) la denominada «Operació Garzón» (una operació de deep state i de guerra bruta de l’Estat, executada durant el...

Un 16 de febrer de 1936, fa avui 90 anys, les esquerres, unificades en el Front Popular*, guanyàrem les eleccions generals per majoria absoluta. Les dretes no varen acceptar mai aquella derrota, i el 18 de juliol de 1936 pegaven un cop d'Estat en contra de la República i el seu govern democràtic. Amb aquell cop d'Estat militar s'iniciava la Guerra Civil, i passarien 41 anys abans de que el poble pogués tornar a votar en llibertat a l'Estat espanyol. *Front d'Esquerres, a Catalunya.

Sovint se'ns diu des de tots els fronts mediàtics que els joves actuals són majoritàriament fatxes espanyolistes i votants de l'extrema dreta. La revista "Cent per Cent" fa el retrat de 3 joves universitaris manacorins compromesos amb la llengua i el País. És el jovent silenciat pels mitjans majoritaris. Ells són l'esperança si volem sobreviure com a poble.

Les eleccions aragoneses són molt importants per noltros per un motiu: hi ha més de 81.000 aragonesos (el 6,1% de la població) que parlen català i aragonés. Tots ells es troben amb els seus drets humans trepitjats a diari ja que el govern aragonés considera que la seva llengua no és oficial, i la tracta com un "patois" menyspreable. I això continuarà sent així aquesta legislatura, ja que PP, VOX, PAR i el PSOE, s'han oposat històricament a la cooficialitat i reconeixement de les llengues no castellanes que es parlen a Aragó. VOX i PAR inclús van més enllà, i han defensat sempre polítiques actives a favor de l'extermini del català i de l'aragonès. Dels 81.000 aragonesos no castellanoparlants, 55.000 són compatriotes catalanoparlants de la Franja de Ponent. Per ells, hem de continuar lluitant, i donant suport, des d'aquí, a l'únic partit aragonés que sempre ha defensat, sense complexos, els drets lingüístics dels no castellanoparlants a l'Aragó: la Chun...

16.000 persones ompliren ahir el Palau Sant Jordi de Barcelona en suport a la causa Palestina. Rosalía va comparèixer per sorpresa i va actuar en solidaritat amb les víctimes del genocidi palestí. Sembla que Netanyahu ha declarat que no li importen aquests "shows" i que ell ja té el suport incondicional de Pilar Rahola al Principat, i de Laura Miró als territoris mallorquins. Amb això li basta!

És de sobra conegut que sóc un estudiós i admirador de la figura d'Enrico Berlinguer; del PCI italià i del seu "compromís històric". Un dels episodis més recordats de la història política italiana contemporània fou quan, a la vetlla del cos d'Enrico Berlinguer, just després de la seva mort, hi va comparèixer Giorgio Almirante, el líder del moviment feixista italià. Almirante, en un gest històric, es va quadrar públicament davant el féretre del dirigent comunista mostrant-li públicament els seus respectes. A la sortida, li demanaren a Almirante perquè havia acudit a les exèquies i per quin motiu havia reverenciat el fèretre. La seva resposta fou: "No he vingut aquí per fer propaganda, he vingut perquè avui ha mort un home decent". Ja en podrien aprendre els hereus catalans d'Almirante en quant a senyoriu i saber estar. No, Sílvia, no, no tot val en política.

Els joves no s'ho creuran, però hi hagué un temps que a Mallorca hi hagué un partit marxista sobirà que es deia PSM-PSI. Aquest partit va trencar el bipartidisme, obtenint representació a totes les institucions declarant-se defensor del socialisme autogestionari; reconeixent la lluita de classes com a motor de la història; rebutjant i denunciant a la "socialdemocràcia" del PSOE; i lluitant per una "Mallorca lliure i socialista" i per construir una "societat sense classes socials" 👇

Crec que és un bon dia per recordar que Nicolás Maduro va ser un dels pocs líders internacionals que donaren suport al moviment independentista català i condemnaren sense paliatius la repressió policial als votants independentistes.  

La pregunta clau és: Com podem evitar la Catalunya dels 10 milions, o la Mallorca dels 2 milions? Siguem realistes: no tenim sobirania; no tenim control de fronteres; i, per l'Estat, quanta més gent ens arribi a les colònies (ja siguin residents o turistes) millor, ja que li generarà més ingresos per la metròpoli. L'única manera de revertir aquesta situació és aprofitar l'aritmètica parlamentària per ser decissius a Madrid, i fer valer els vots dels diputats "de provincias" per doblegar, ni que sigui mínimament, a la metròpoli. I això, fins ara i malauradament, no s'ha aconseguit, ja que, un cop a Madrid, la majoria de diputats i senadors suposadament sobiranistes es dediquen a fer política espanyola. Rufián, n'és el major exemple del que dic.

  Molt interessant resum històric, fet pel diari Público, sobre els orígens de l'extrema dreta catalana (AC) 👇

Quan jo era infant només podien jugar dos jugadors estrangers als Clubs de futbol. I, els jugadors comunitaris, es consideraven també estrangers. El Barça tenia d'estrangers a n'aquella època a Laudrup i Koeman (després, ampliaren a un tercer estranger, però només es permetia que dos jugassin simultàniament; i va ser quan arribar un tal Hristo Stoichkov...). Amb ells, es va guanyar la primera Copa d'Europa del Barça. Avui, el Barça s'ha posat líder de la lliga. I, el més important de tot per mi: a la darrera alineació del Barça contra l'Alavés jugaren 9 jugadors catalans; i d'ells, 7 han estat formats a la pedrera del Barça. Aquest camí, que és el de l'Athletic de Bilbao des de la seva fundació, hauria de ser el far pel futur del Barça. Gràcies Jan Laporta per fer-ho possible.

Ahir es va inaugurar el "nou" Camp Nou. He trobat aquesta joia 👇 en la que es pot veure com era un dia de partit al Camp Nou a l'any 1977, l'any en que vaig néixer...

Quan es reuneixen els socialistes (PSOE) de Catalunya, País Valencià i Illes Balears ho autodenominen com una trobada dels "socialistes de la Mediterrània". Doncs no, el que fa en comú a n'aquests tres països no és la Mediterrània, sinó la llengua, la cultura i la història comunes. Els socialistes de Múrcia, Almeria o Màlaga també ho són "de la Mediterrània" i no hi eren ahir a la reunió. És per tant, i serà sempre, una cimera dels "socialistes dels Països Catalans", tot i que els hi faci aversió el terme. Un terme, el dels "Països Catalans", creat per un jurista i historiador valencià de Catarroja, funcionari del Govern espanyol: Benvingut Oliver i Estellés. Però aquesta, ja és una altra història...

Aquesta setmana es compleixen els 90 anys de la fundació del POUM (un 29 de setembre de 1935). Un partit comunista català, popular i antiestalinista. Fou represaliat a parts iguales pels feixistes de Falange, pel PSOE (amb Negrín al capdavant) i pels estalinistes espanyols del PCE fidels a Stalin. George Orwell va immortalitzar de diferents formes el seu martiri en les seves obres, des de "Rebelió a la Granja" fins a "Homenatge a Catalunya" ...

Porti estanquera, senyera, o "stars and stripes"; l'extrema dreta, arreu del món, es comporta igual: defensant el genocidi del poble palestí. 🎥 manifestants orriolistes increpant a un independentista que portava una bandera palestina a la diada del 11S 👇  

Aquesta setmana Mauricio Pochettino, ex capità argentí de l'Espanyol, ha dit que el RCD Espanyol era un Club molt més català que no el Barça. Al vídeo podeu veure com va acabar un accionista de l'Espanyol que, a una Junta General, es va atrevir a declarar-se independentista...

Bartomeu Mestre m'ha recordat que fa 10 anys érem a Barcelona commemorant la pèrdua soberania dels Països Catalans a mans dels Borbons. Ell era coorganitzador de l'exposició; jo hi anava, en qualitat de directiu, en representació de l' Obra Cultural Balear. Un dels assistents mallorquins, amb qui coincidírem a BCN, fou Manel Domènec, que, malauradament, ja no és entre nostros.