Toni Bennàssar

En els anys '80, mentre Loquillo cantava "La Mataré" i Radio Futura parlava de donar pallisses a les al·lotes (Corazón de Tiza), el gran i admirat Tomeu Penya dedicava cançons a una al·lota que va conèixer i que va morir assassinada pel seu marit (Margalida Santa) i a una víctima anònima de la repressió franquista i a la seva parella morta en vida després del seu assassinat (Sirena). 

Dolly Parton (Tennessee, 1946) és un mite vivent de la cultura nord-americana. Cantant de country, escriptora, productora, actriu... ho ha fet pràcticament tot al món de la cultura. Nascuda a una família extremadament pobra, es va criar amb altres 11 germans a una cabanya de fusta sense llum ni aigua corrent, i passant molta de fam. Va començar a cantar cançons religioses i country mentre rentava la roba de la família al riu que vorejava ca seva. A pesar d'haver-se convertit en multimilionari degut als seus triomfs musicals, sempre s'ha sentit orgullosa d'on ve i ha reivindicat els seus orígens socials, dient sempre que pot que prové d'una família "dirt-poor" (la classe social més baixa als Estats Units). A més, mai ha volgut canviar el seu accent pagès a l'hora de pronunciar l'anglès, reivindicant els seus orígens. Quan va començar a triomfar al món de la música, Dolly va criar als seus cinc germans més petits com a fills propis, traient-los de la pob...

Fórem la generació que ens despertàvem els dissabtes escoltant a la "minicadena" sonar sense aturar a Nacha Pop, Alaska, Los Secretos, Los Rebeldes, Mecano, Madona, Manolo Tena, Ella Baila Sola, Queen, Sabina, The Police, Europe, Supertrump .... i, sense saber com, un bon dia, com cantava Loquillo en adonàrem que:  John Milner ya no vive aquí.  Lentamente se llevó parte de mí;  y ahora que todo es más viejo,  más frió y más gris y sientes  como el tiempo va por tí,  cuando la nostalgia daña mi corazón  una voz conocida hace su aparición: l a música al invierno voló... I, el somni es va convertir en malsón, i aparegué el Reggaeton, el perreo, i la gent que entrava amb sabates esportives a les discoteques. I, aquí, ens adonàrem que el món que havíem conegut s'estava enfonsant i noltros no sabíem nedar... però, a pesar de tot, encara somiam amb què...  Un día cualquiera no sabes que hora es  Te acuestas a mi lado sin saber porque...

Si un cantat representa la lluita social a través del country-rock aquest és Johnny Cash. Fill de pagesos; amb una vida desgraciada, entre la fe en Déu i l'alcohol i les drogues; sempre al costat dels oprimits... Cash ha estat, és, i, serà un referent per generacions; res a veure amb algun pseudorocker català, que somia en ser madrileny, sempre al costat dels opressors; i que es limita a versionar en castellà aquesta meravella, copiant a més l'estètica de Johnny, sense citar, en la majoria d'ocasions, a l'autor...  " I wear the black for the poor and the beaten down,  Livin' in the hopeless, hungry side of town,  I wear it for the prisoner who has long paid for his crime,  But is there because he's a victim of the times " 

Molt interessant article de Sabino Méndez, un dels pares del rock espanyol dels ’80. Compartesc determinades coses del mateix, i discrep amb altres. De tot plegat, per mi, el més rellevant és el paper que cita de les “consultores” i com per generar negoci i guanys personals creen una opinió publicada que en ocasions es radicalment diferent de l’opinió pública. I no obstant això, aquests “consultors”, aconsegueixen bones subvencions i contractes públics. I pel que es veu darrerament, a Balears, de consultors i de contractes n’hem anat ben servits…  “ Te gustará saber que me puse en contacto con la autora del análisis en que se sustentaba el artículo para entender cómo una denuncia se puede interpretar como apología. Me encontré a una persona joven, bienintencionada, que tenía 10 años cuando sucedieron los hechos y que ignoraba todos los detalles. Nos entendimos bien. Pero me llamó la atención un rasgo: dirigía su propia consultora de estudios de género y serán esos temas los qu...

Escoltar el meravellós pop espanyol del '80, i pensar que Operación Triunfo fou el símbol metafòric de la degradació cultural espanyola sorgida de l'aznarisme.  " Tengo una casa sin ventanas  y una tristeza enamorada,  tengo un disfraz pero no es carnaval  y esta locura que no puedo parar.  Todos me dicen "¿qué te pasa?"  y yo no sé qué contestar.. ."

Comparsa del Carnaval de Cadis de 2016 que canta un pasdoble en memòria dels caiguts per la democràcia que encara romanen enterrats en les cunetes de la història. “ Nuestras almas no pueden marchar  ni a los infiernos ni a la gloria  si aún hay huesos por desenterrar  en la cuneta criminal de la memoria ”.

Aquest passat divendres va morir Lynn Anderson. Els meus amics saben que sóc un apassionat del country i que "Rose Garden" és una de les meves cançons favorites. La versió de la cançó Lynn Anderson és preciosa i passarà, sens dubte, a la història de la música.  Harlan Howard va escriure que tot el que es necessita per escriure una cançó de country són 3 acords musicals i la veritat."Rose Garden" parla de què s'ha de ser sincer a n'aquest món, i mai prometre que les coses seran fàcils, ja que la vida, mai, absolutament mai, no és un jardí de roses...  " When you take, you gotta give, so live and let live,  or let go. I beg your pardon, never promised you a rose garden "

Tal dia com avui de fa 55 anys naixia Enrique Urquijo. Ens va deixar massa prest i fou, segons tots els crítics, juntament amb Auserón i Antonio Vega, el millor compositor de La Movida. El que és cert és que la seva música mai caurà en "La Calle del Olvido"... "Ahora que todo acabó y el tiempo te ha vencido, y tu amigo te dejó dices que cuentas conmigo, cómo tienes el valor, yo que siempre me he dolido de recordar lo que fue y lo que pudo haber sido. Por la calle del olvido vagan tu sombra y la mía, cada una en una acera por las cosas de la vida, por la calle del olvido donde nunca brilla el día, condenados a una noche tan oscura como fría..."

"Farem baixar els palaus dels poderosos, calarem foc a la seva constitució. Amb les pedres que ens sobrin d´enderrocar presons construirem escoles sense professors on aprenguin els nens d´aquest nou país a viure lliures sense trepitjar el veí..."

" Fue muy dura la derrota: todo lo que se soñaba  se pudrió en los rincones, se cubrió de telarañas,  y ya nadie canta Al Vent, ya no hay locos ya no hay parias,  pero tiene que llover aún sigue sucia la plaza.  Queda lejos aquel mayo, queda lejos Saint Denis,  que lejos queda Jean Paul Sartre, muy lejos aquel París, sin embargo a veces pienso que al final todo dio igual:  las ostias siguen cayendo sobre quien habla de más... "

“…gracias a ti he sabido que la verdad es sólo un cabo suelto de la mentira…”

Els clàssics, mai passen de moda... You must remember this  A kiss is still a kiss  A sigh is just a sigh  The fundamental things apply  As time goes by  And when two lovers woo  They still say: "I love you"  On that you can rely  No matter what the future brings  As time goes by  Moonlight and love songs  Never out of date  Hearts full of passion  Jealousy and hate  Woman needs man  And man must have his mate  That, no one can deny  It's still the same old story  A fight for love and glory  A case of do or die  The world will always  Welcome lovers  As time goes by

Coincidint amb el projecte de Llei de Seguretat Ciutadana, s'ha fet una nova versió d'una nadala, ben "popular": " Porrazo sobre porrazo y sobre porrazo puño asómate a la ventana que están los antidisturbios joder, que vienen otra vez, lanzando pelotazos, que huevos que tenéis "

La cançó d'aquest estiu als PPCC serà, sens dubte, "Espanya carinyo, lo nostre no funciona" del duet Mali Vanili: "No puc aguantar més perquè són tant anys sent el que no he volgut i, et sóc sincer, que cada nit que arribo al llit ha estat un nou dia perdut. I és que Espanya, carinyo, lo nostre no funciona, tinc molta pressa, sinó t’importa jo vaig passant, ja no ho arreglarem parlant". “Hem tingut moments de merda, tants esforços per comprendre’ns... Fa tant temps que ja no puc recordar com va ser que ens vam conèixer, en quin moment vas aparèixer i em fa mandra que m’ho tornis a explicar” “I no t’hi esforcis i no em truquis, i no em vinguis al darrera, quin martiri vida meva, pren-t’ho més a la torera!” “Un país que es lleva d’hora mai ningú no el podrà aturar” “Tenim un dèficit fiscal, cultural, laboral, gramatical, conceptual i mental” “ Tants estius i tardors que hem deixat en...

Ha arribat el carnaval, i, amb ell, les "murgas" populars (fins que les prohibeixin)... "Tiene casi 30 años y ya está de tribunal en tribunal pero sabe que no le pasará naaa es del Partido Popular... Ahora que la justicia ya no es algo universal algo que ya no puede detener sus ansias de mangar libreee para chuparse 3 millones en subvenciones como naaa libreee para cambiar todas las leyes a su favor y dejar al País sin naaa libreee para dejarte sin trabajo, sin tu casa ni libertad no te vayas a quejar que te puedo rebentar ya que al fin a mi me dejan torturarrrr"

Hi ha cançons que, malauradament, 40 anys després tornen a ser d'actualitat. Una molt especial és aquesta "La Paloma de la Paz", del cantautor Chicho Sánchez Ferlosio que, curiosament, era fill del fundador de Falange Española, Rafael Sánchez Mazas. És trist que haguem tornat de cap endarrera, com els crancs, i que aquestes lletres tornin a tenir un sentit que havien perdut fruit de l'actual clima d'explotació laboral vigent... Que no, que no, paloma, no, que así que no trabajo yo. Que no, que no, palomita, que no, que así que no trabajo yo. Soy un hombre del pueblo harto de trabajar. Mi vida es el trabajo, paloma, pero me pagan mal. Las leyes están hechas a favor del patrón; la ley no escucha al pueblo, paloma, aunque tenga razón. El deber del trabajo dicen que tengo yo. De mis deberes hablan, paloma, de mis derechos no. Pero nos uniremos contra la explotación; la fuerza de los hombres, paloma, siempre será la unión. Nos juzgan y condenan en nombre de la pa...

Entrevista de casi una hora al gran grup madrileny, fent repàs a La Movida. Imprescindible per tots els fans! (entre els que m'incloc!)

Al meu post anterior, parlava de Tos , i de la cançó Déjame (cançó composada per i cantada per Tos, tot i que després l'assumiren com a seva Los Secretos . He trobat un document històric que he editat i penjat: el ja mític concert d'homenatge a Canito a l'Escuela de Ingenieros de Caminos de Madrid. El so no és molt bo, però és al·lucinant veure a Tos en la seva darrera actuació. A partir d'aquell dia, es va incorporar en Pedro Antonio Díaz de bateria, substituint a Canito, i naixien Los Secretos ... el reste és història ;-)

Anit venc de veure a Los Secretos, el millor grup que queda en actiu de La Movida . Un grup fundat originàriament pels germans Urquijo, i forjat sobre la desgràcia. Primer amb la mort, atropellat (el cap d'any de 1979), de Canito, bateria de l'originari Tos . El segon bateria del grup, Pedro Antonio Díaz, també va morir amb un accident de trànsit. I, per últim, no manca citar la tràgica mort d'Enrique Urquijo, un dels grans músics de la història del pop espanyol. A pesar de les successives desgràcies, i després de més de 30 anys, Los Secretos continuen sent un referent de la música ben feta, amb unes lletres i músiques que, al meu entendre, mai passen de moda, i que no em cans mai, jo personalment, d'escoltar.  Los Secretos són, però i en definitiva, el reflexe d'una generació. Una generació que volia revolucionar el món, i que va acabar morta a l'entrada d'una casa amb una xeringa clavada a la vena. Una generació que fou anant canviant els ideals, pe...