Toni Bennàssar

És molt fàcil criticar a les altres professions, i els advocats sempre rebem acudint a tòpics que ens coneixem de memòria. De tant en tant surt un article, com aquest , en el que s'insulta a la nostra professió. Sense noltros, no hi ha dret de defensa, i sense dret de defensa no hi ha justícia ni democràcia possible. L'advocacia és, per tant, la garantia del funcionament correcte de l'Estat de Dret. Valdria més que molts de periodistes, abans d’atacar a una professió que no coneixen, s’informassin un poc ja que, a més, inevitablement, al llarg de la seva vida, en algun moment, hauran de menester dels nostres serveis. Veurem si aleshores, quan les salvem de la ruïna econòmica o d’una condemna de presó, continuaran pensant que som “el peor oficio del mundo”.  Tal vegada pel fet que som "el peor oficio del mundo", l'extrema dreta va cometre el pitjor crim de la transició contra un despatx d'advocats laboralistes que,  dirigit per Manuela Carmena, defensaven ...

L'alcohol no és una cosa graciosa: mata. Tant directament (suïcidis, cirrosis, comes etíl·lics...), com indirectament (accidents de trànsit, accidents laborals...). A més, destrueix vides i famílies, i està al darrera de molts d'episodis de violència domèstica.  Colpidor article el que publica avui el diari Ara Balears , autobiogràfic, escrit per l'escriptor Sebastià Alzamora sobre el seu alcoholisme. Ara que s'acosten les festes, teniu-ho clar: amb l'alcohol, tolerància 0!

Olimpíades: període de temps allà a on polítics, periodistes, i, de retruc, opinió pública, converteixen en herois nacionals, sobre la base d'un absurd patriotisme, a esportistes d'esports minoritaris als quals havien condemnat a l'ostracisme informatiu durant els darrers quatre anys.

La moderna psicologia emocional, a la vella màxima de Nietzsche de què allò que no et mata t’acaba fent més fort, li diu “principi de resiliència”. Llegint al Diari ARA l’interessant reportatge d’aquest cap de setmana sobre la nova psicologia me n’he adonat que, definitivament, a més de ser un “resistent”, i, com no, també un "dissident" vocacional, m’he acabat convertint en un “resilient”… i ben orgullós que n’estic de ser-ho!

La lluita contra el tabac per part de les institucions públiques, ve de molt enfora…

Aquest any 2014 és un any molt especial per aquest blog i per a mi mateix. Són 10 anys de reflexions i vivències que, en forma de dietari públic electrònic, han anat deixant petjada en el temps. Moltes gràcies a tots els que heu dedicat qualque minut de la vostra vida a llegir els meus pensaments en veu alta escrits a través de la tinta electrònica. La immediatesa de les xarxes socials, que aparegueren quan el blog gairebé duia un lustre de vida, no em feren defallir de la reflexió pausada que implica escriure un post blocaire. Per acabar, dir-vos, que esper poder continuar la tasca, com a mínim, durant 10 anys més.

Vaig participar al darrer Ple de Cort, en qualitat de president de l'Associació Sa Creu Vermella, defensant una millora de la seguretat vial a Son Ferriol. El que més m'ha sorprès és que l’únic argument que ha emprat el PP per rebatre la meva argumentació és que vaig ser “Director General con el Pacto”. Es veu que haver participat a un govern roig m’estigmatitza de per vida. Esper que no em facin passejar per Son Ferriol amb un sambenet o gramalleta. 

Avui és el dia internacional de la ràdio. Per a mi, la ràdio, ha estat sempre una companya fidel de la que n'he après molt. La ràdio era una font de cultura durant una adolescència en la qual em sobrava feina i em faltaven llibres. Poder escoltar mentre treballava la veu sàvia d'experts de totes les matèries fou, i encara és, un privilegi impagable. La Ser sempre va ser la meva cadena de capçalera, però hi hagué, ho he de reconèixer, programes de RNE que m'aportaren molt. Sempre duia, fes el que fes, un petit transistor dins la meva butxaca. Inaki Gabilondo el dematí mentre feia el cafè amb llet; Sardà a La Ventana els horabaixes; i, els vespres,  Hora 25 amb el desaparegut Carlos Llamas i El Larguero amb un José Ramón de la Morena que començava i es barallava a diari amb un líder indiscutible, José María García, "el butanito". La Primera Divisió era el Carrusel Deportivo, amb el mític Pepe Domingo Castaño, i, el Barça era radiofònicament, i és, en Joaquim Mar...

M'acaba d'arribar un rebut de la llum de 205 euros. Més del doble del q pagava habitualment. He de tenir un agraïment total i absolut al Ministre Soria, al Partido Popular, a Mariano Rajoy i a tots els polítics jubilats que cobren centenars de milers d'euros per estar als consells d'administració de les empreses energètiques. Aznar va privatitzar el sector energètic per, segons ells, davallar els preus. Un Aznar que també ha acabat a un d'aquests consells d'administració, així com també Felipe González o, fins i tot, l'advocat de la Infanta de España, Miguel Roca. Aquí en teniu les conseqüències.

Mai m'hagués pensat sortir pel Telediario de RTVE havent d'explicar que a tots els espanyols que els membres de la família reial poden esser jutjats com "cualquier otro ciudadano" (ho he repetit intencionadament dues vegades, mem si queda clar). La igualtat jurídica, teòricament, no entén de privilegis regis (llevat del privilegi absolut que té el Monarca, art. 56).

A Mallorca, els ametlers, anuncien la propera primavera... " L’ametller que tinc a l’hort, com si fes una pregària, aixeca els braços al cel per copsar-ne la llum clara, i quan davalla la nit i es veu lluir l’estelada es confon sa viva llum amb les blanques flors de l’arbre ell arrelat al terrer,   elles vagant sempre en l’aire ". Josep Gibernau i Clos (Castelló d'Empúries, 1887 · Masquefa, 1945)

Fa ara 10 anys vaig anar per primera vegada a Mallorca en Xarxa, a Ona Mallorca. Avui he trobat, al meu rebost digital, la foto. Allà vaig conèixer a n'en Benjamí Villoslada. A partir d'aquí, hem compartit moltes hores de ràdio. El PP va tancar Ona Mallorca, acomiadar als seus treballadors i va silenciar Mallorca en Xarxa. Ara, torna a través de l'engrescador projecte que és Ona Mediterrània. I, afortunadament, en Benjamí ha comptat amb jo pel programa. Demà començ el projecte amb una àmplia dosi de nostàlgia...

Avui, mirant el diari, he vist com una escola mallorquina, privada, cara, elitista i trilingüe havia creat un certamen literari posant-li el nom d'un tennista que no ha publicat 2 línies en la seva vida. N'hi ha que, tot d'una, m'han corregit dient que el premi és en "honor" al padrí del tennista, que va ser director de l'Escola de Música de Manacor, i que també es diu RAFAEL NADAL. Sent així, amb tots els respectes, es juga interessadament a la confusió. Tothom es mereix un premi en el seu honor, però serà que no tenim grans literats mallorquins, vius i morts, per dedicar-lis un premi. I respectant enormement a n'aquest senyor, que fins avui no sabia ni qui era, no crec que l'obra del padrí del tennista superi, per posar un exemple, a Rosselló-Porcel, Alcover, Costa i Llobera, Llompart, o Maria Antònia Salvà. I si volien un premi reconeixent a un literat mallorquí "de moda", viu, i que ha escrit la seva obra bilingüe en català i castell...

Tal dia com avui de fa 54 anys França s'aixecava glaçada per la mort del seu gran intel·lectual: Albert Camus. Va morir en un accident de trànsit a un petit poblet francès anomenat Le Grand Fossar , de Villeblevin (Lyonne), duent a la butxaca, pel mateix recorregut, un bitllet d'un tren que mai va agafar i que li hagués salvat la vida. El convidà a fer el trajecte en cotxe el seu editor i amic Michel Gallimard, que es salvà inicialment de l'accident, però va acabar morint cinc dies després fruit de les ferides patides. La dona i la filla de l'editor en sortiren indemnes. El gran pensador francès, va perdre la vida als 47 anys, amb un premi Nobel ja guanyat i molt per fer. De mare menorquina (maonesa, en concret), fou futbolista, però hagué d'acabar deixant el futbol degut a la tuberculosi. Camus es va veure obligat a jugar de porter degut a què la seva família, pobra, el renyava i fins i tot el pegava si tornava amb el calçat romput a ca seva després dels partits d...

Molts d’anys, i que el 2014, per a tots els lectors d'aquest humil blog, segueixi les passes de la següent lletra del gran Sabina… “Que el corazón no se pase de moda, que los otoños te doren la piel, que cada noche sea noche de bodas, que no se ponga la luna de miel…” “Que no se ocupe de ti el desamparo, que cada cena sea tu última cena, que ser valiente no salga tan caro, que ser cobarde no valga la pena. Que no te compren por menos de nada, que no te vendan amor sin espinas, que no te duerman con cuentos de hadas, que no te cierren el bar de la esquina”.

Coincidint amb el projecte de Llei de Seguretat Ciutadana, s'ha fet una nova versió d'una nadala, ben "popular": " Porrazo sobre porrazo y sobre porrazo puño asómate a la ventana que están los antidisturbios joder, que vienen otra vez, lanzando pelotazos, que huevos que tenéis "

“ Baleàrica fins que me mori; i vull que me posin una bandera del Baleares , quan me mori, a n'el bagul ”.  I després hi ha gent que no entén que suposa tenir el cor blanc-i-blau.

Avui vespre és la vigília de Tots Sants. La celebració de Tots Sants és una de les més antigues del cristianisme. L'u de novembre, dia de Tots Sants, és costum a n'aquestes terres visitar el cementiris. El dia de Difunts és el dos de novembre. Així, algú es demanarà: si el dia de difunts és el dos, per quin motiu la visita al cementiri es fa l'u i no el dos de novembre ? La tradició diu, curiosament, que el dia de Tots Sants els vius visiten als morts, portant-lis flors; i que el dia dels Difunts, els morts visiten als vius. Així que, la nit de presumpte contingut sobrenatural hauria de ser, forçosament als territoris de tradició llatina, la nit de l'u al dos de novembre, no la vigília de Tots Sants, tal i com es celebra darrerament per aquestes contrades fent un calc de l'anglosaxó Halloween (nit del 31 d'octubre). Sobre Halloween se n'ha parlat molt darrerament, i sobre de quina manera afecta a les nostres tradicions també. Aquesta setmana vaig tenir l...

Article publicat avui dia 26 de setembre a la pàgina 29 del Diario de Mallorca. 10 anys universitaris Enguany, 2013, es compleixen 10 anys des de que vaig impartir la meva primera classe a la facultat de Dret de la Universitat de les Illes Balears. En concret, va ser el 3 d’octubre de l’any 2003 i tenc gravat perfectament a la ment cada un dels seus instants. Record, entre moltes altres coses, que vaig citar, a la presentació del curs, al meu estimat Jean-Paul Sartre i a la universitat del maig del 68. “L’home està condemnat a ser lliure” és una de les frases que més m’agraden del pare de l’existencialisme. I la llibertat, això ho intuïa en aquells moments i ho vaig aprendre a foc a la docència universitària, s’ha de guanyar dia a dia i, exercir-la, et sol dur serioses represàlies.     La universitat espanyola ha vingut històricament marcada pel control realitzat per part de les càtedres. L’estructura universitària actual és hereva, en bona mesu...

Ha arribat el carnaval, i, amb ell, les "murgas" populars (fins que les prohibeixin)... "Tiene casi 30 años y ya está de tribunal en tribunal pero sabe que no le pasará naaa es del Partido Popular... Ahora que la justicia ya no es algo universal algo que ya no puede detener sus ansias de mangar libreee para chuparse 3 millones en subvenciones como naaa libreee para cambiar todas las leyes a su favor y dejar al País sin naaa libreee para dejarte sin trabajo, sin tu casa ni libertad no te vayas a quejar que te puedo rebentar ya que al fin a mi me dejan torturarrrr"