Toni Bennàssar

Avui he vist, finalment i després dels PremisGaudí, la pel·lícula "El47". Interessant film que retrata molt bé la immigració espanyola a Catalunya durant els anys 60 i 70 i la seva lluita social per una vida digna, així com la seva integració nacional i lingüística. Hi he trobat a faltar, no obstant, una dada històrica bàsica: la militància del protagonista real de la història, Manolo Vital, en el PSUC i en la CONC (Comissions Obreres). És més, la decisió de segrestar l'autobús la va prendre després de reunir-se, el 6 de maig de 1978, amb dirigents del PSUC que, segons sembla, avalaren la iniciativa. Manolo Vital era comunista, com també ho eren milers de persones anònimes que, des del moviment comunista, ho donaren tot per fer una Barcelona, una Catalunya i un món millor. Que no ens robin la història. Aquí una foto de l'autèntic Manolo Vital a Torre Baró, que estaria molt bé que l'hagués posat el director Marcel Barrena en els títols de crèdit de la pel·lícula 👇...

El cine ha estat durant més d'un segle un acte social que es celebrava, amb una periodicitat mínimament setmanal, en comunitat, a un gran espai col·lectiu que es deia cinema.  Poc a poc, aquest acte social ha estat substituït per un acte individual que fas a ca teva, tot sol o amb poca gent, amb una plataforma de streaming. Tot plegat una metàfora perfecta del que passa a les societats occidentals. I, en conseqüència, els Emmys assumeixen el protagonisme que no deixen de perdre any a any els Òscars .

De les millors pel·lícules que he vist durant el darrer any: A Ghost Story.   Una joia del cinema indie destinada al petit públic, que conté una profunda reflexió sobre com les cases i els llocs, no són simples objectes per fer-hi negoci especulatiu immobiliari, sinó que, tot i que molts no se n'adonin, s'impregnen de l'esperit de la gent que els ha habitat. Molt recomanable. 

Avui es compleixen 38 anys de la mort del director que va marcar sens dubte la meva infància cinèfila, i, de retruc, la meva vida: el mestre del suspens Alfred Hitchcock. Recordar, i més amb tot el que ha passat darrerament, una de les seves frases favorites: " No estic en contra de la policia; simplement les tenc por ".

Totalment d'acord amb bona part de la crònica cinematogràfica de Matías Vallés sobre els Òscars al Diario de Mallorca d'avui; us la recoman. Per gustos, colors, però per mi La Forma Del Agua ha estat una de les gran decepcions de l'any; no me va agradar gens vistes les expectatives. En canvi, Darkest Hour me va encantar; i el mateix he de dir de Get Out Movie . Ah, i, per mi, Gary Oldman es mereix l'Òscar al millor actor principal. Veurem si anit n'encert alguna 😙

Gairebé 20 anys abans de Nebraska (film); amb una idea semblant al meu entendre, David Lynch va fer una obra mestra: The Straight Story . Un retrat brutal de la gent pagesa i honrada dels Estats Units profunds. Avui l'he tornada a veure... i no he pogut deixar de pensar amb els versos que millor han retratat a la pagesia mallorquina i a la seva honradesa escrits per Josep Maria Llompart.  He vist uns homes  de sang agadigada,  ossos humiliats d'enllà dels segles;  uns homes amb els ulls com ganivetes  per fitar el cel amarg.  Aquest homes  no diuen mai: la nostra terra,  perquè ells són  la nostra terra.

Aquesta setmana es compleixen els 75 anys de l'estrena de la millor pel·lícula de tots els temps: Casablanca. Humphrey Bogart i Ingrid Bergman aixecaren el cinema al nivell de la màgia. Un clam a l'amor i a la lluita per la llibertat.  Rick: Don't you sometimes wonder if it's worth all this? I mean what you're fighting for.  Laszlo: You might as well question why we breathe. If we stop breathing, we'll die. If we stop fighting our enemies, the world will die. 

Trumbo és una magnífica pel·lícula, nominada als óscars i basada en la història real, sobre la llista negra de Hollywood i la repressió duta a terme per part del Comité d'Activitats Antiamericanes (House Un-American Activities Committee (HUAC)) i per Joseph McArthy en contra dels intel·lectuals dissidents polítics als Estats Units. Recordar que la dura repressió sobre companys seus va dur a què Arthur Miller escrigués l'obra "Les bruixes de Salem" com a denúncia metafòrica del que s'estava fent amb amics seus per part del HUAC. Alguns dels jutjadors del HUAC, anys després, acabaren ells mateixos jutjats per delictes econòmics que havien comès en la seva privada. Sol passar que els inquisidors estan internament consumits per la corrupció...

Veure "Irrational Man" i pensar que el genial Allen ha volgut fer un merescut homenatge, arribat al zenit de la seva carrera, a l'inigualable Hitchcock. I acabar la pel·lícula pensant que la distància entre l'especulació filosòfica i el crim punible, és, en moltes ocasions, molt petita.

Hi hagué un temps en què, pel cinema i pels Estats Units, els terroristes islàmics eren els bons i els russos comunistes els dolents. La pel·lícula que més ho reflecteix fou Rambo III . La primera versió de Rambo ( First Blood ) fou un homenatge als veterans inadaptats de Vietnam i es va convertir en un èxit de públic i taquilla. Jo sempre he dit que First Blood fou la versió cinematogràfica de la cançó Born in the USA de Bruce Springsteen . L'exit d'un film antibel·licista va alarmar a la Casa Blanca, i va agafar el bou per les banyes el mateix Ronald Reagan. Així, a First Blood Part II , Rambo és indultat pel gran govern dels USA i és enviat a Vietnam a rescatar a soldats nord-americans segrestats per vietnamites comunistes. Rambo ja no lluita en contra de sheriff borratxos que el maltracten pel fet de ser un veterà de guerra sense feina, sinó que lluita com un patriota en contra de comunistes asiàtics. En tot cas, el punt culminant és Rambo III en què es enviat a Afganist...

Estic realment preocupat per la proliferació, després d'uns anys d'absència, del tabac en el cinema. Sovint es mostra el tabac com una mostra de masculinitat en els homes i d'actitud sexy en les dones. A més, el tabac és reflectit com un element indispensable en les situacions de tensió i nerviosisme. El tabac és una droga que mata 56.000 persones a l'any només a l'Estat espanyol. Mai he vist, llevat de en comptades ocasions com Constantine (i ho fa de forma tangencial a l'argument), a un fumador que està en fase terminal per culpa del tabac a una pel·lícula de Hollywood. Les multinacionals del tabac són un lobby molt perillós i mal de combatre. En aquest sentit, l'únic que podem fer com a consumidors responsables és intentar boicotejar les pel·lícules que emeten escenes de fum. Aquesta web nord-americana és molt útil per saber si a una pel·lícula es fuma o no.

Ahir la policia va trobar mort a Robin Williams a ca seva. Per a mi és un dels grans actors de la meva vida. Dead Poets Society és una pel·lícula de referència, però, per a mi, com a gran aficionat a la ràdio, tenc una pel·lícula tòtem seva: Good Morning Vietnam .  A nivell de filosofia vital, sempre m'ha encantat una frase que va dir un cop a una entrevista:  " Solia pensar que la pitjor cosa en la vida era acabar tot sol. No ho és. El pitjor de la vida és acabar amb algú que et faci sentir tot sol " Hauria molta de gent que se l'hauria d'apuntar ben apuntada a aquesta frase...

Els clàssics, mai passen de moda... You must remember this  A kiss is still a kiss  A sigh is just a sigh  The fundamental things apply  As time goes by  And when two lovers woo  They still say: "I love you"  On that you can rely  No matter what the future brings  As time goes by  Moonlight and love songs  Never out of date  Hearts full of passion  Jealousy and hate  Woman needs man  And man must have his mate  That, no one can deny  It's still the same old story  A fight for love and glory  A case of do or die  The world will always  Welcome lovers  As time goes by

" El conte de fades és veritat. El dimoni existeix. Déu realment existeix. I per a nosaltres, com persones, el nostre destí es mou depenent de a quin dels dos elegim seguir " Ed Warren, demoniòleg (1926-2006) Frase que final de l'epíleg de The Conjuring (estrenada a España com " Expediente Warren"), James Wan, 2013.

Veient la pel·lícula Michael Collins (1996) sobre la vida de l’independentista irlandés, he quedat impressionat per la matança del diumenge sagnant (produïda un 21 de novembre de 1920, avui fa 93 anys). Els soldats anglesos entraren a un estadi de futbol gaèlic i obriren foc contra el públic innocent. Mataren 14 persones (entre ells 2 nins) i en feriren 65. Tots els imperis són genocides. Tots sense excepció. 

Ahir vaig tenir l'oportunitat de veure una gran, grandíssima pel·lícula:  Silver Linings Playbook . La pel·lícula està nominada a 8 Oscars i amb tot el mèrit del món. El paper de na Jennifer Lawrence és espectacular, a l'igual que el de Bardley Cooper, per no parlar de Robert de Niro de secundari... El maneig de la càmera que fa el director, amb moviment continu li dóna un estil peculiar, dinàmic, i sorprenent. D'inici, a més, crea un ambient el director/guionista en el qual no saps molt bé el que ha passat de veritat a la història, i el que és simple imaginació dels protagonistes.  En quant a l'argument, té un gran i segon sentit aquesta pel·lícula segons el meu entendre: ni tots els bojos estan tancats, ni tots els qualificats de "normals" estan bé mentalment . Així, es juga molt amb la idea del factor desencadenant: quin motiu duu a un/a manifestament trabucat a ser-ho? La mort del teu home, que la teva dona t'engani amb un home lleig molt més ma...

" I va ser llavors, just llavors, just llavors, aquell va ser el moment. Tot d'una em vaig adonar que, tret que alguna cosa canviés de seguida, havia de portar una vida en la qual la meva relació més important seria amb una ampolla de vi. I al final acabaria morint grassa i sola, i em trobarien tres setmanes després mig devorada per pastors alemanys. Estava a punt de convertir-me en Glenn Close a Atracció Fatal [...]  Així que vaig prendre una important decisió. Per evitar acabar l'any com una sopa i escoltant clàssics del pop per trentanyers en emissores de la FM, vaig decidir prendre el control de la meva vida i començar un diari on explicaria la veritat sobre Bridget Jones. Tota la veritat ". El Diari de Bridget Jones , Sharon Maguire, 2001.

Avui fa 50 anys que trobaren morta a Norma Jean, més coneguda com a Marilyn Monroe. Marilyn fou, i és, un mite del segle XX. Va morir molt jove, als 36 anys, després d'una vida que no podríem qualificar d'altre forma que no fos de desgraciada. El seu pare fou desconegut i la seva mare la va donar en adopció, sense que s'arribés a consumar la mateixa, passant per orfenats públics i sent criada per diferents famílies d'acollida després de l'internament psiquiàtric de la seva mare. Es va casar per primera vegada als 16 anys i durant un temps, inclús, s'arribà a prostituir a la ciutat de Nova York a canvi de menjar. Norma Jean mai va superar l'abandonament dels seus pares. Així, va afirmar en ocasions Marilyn que la seva única família era el públic. La manca d'estima familiar la va portar a una vida autodestructiva en les seves relacions personals, canviant de forma periòdica d'amant, tant abans com després del seu èxit. Dos homes marcaren, dins la...

Kristen Stewart, de 22 anys, ha enganyat a la seva parella , l'actor Robert Pattinson, actualment per ventura el més desitjat per les nines, i no tan nines, de mig món, amb Rupert Sanders, director de 44 anys, casat i amb dos fills. Sembla que Pattinson estava apunt de fer pública les noces amb Stewart quan s'ha descobert la infidelitat. Ni Crepúsculo queda aliè als tòpics de comportament patriarcal que sobreviuen per damunt del pas de les generacions i de l'avanç de la dona en tots els àmbits. Supòs que acudint a les fonts clàssiques del nostres padrins, podríem dir que de la mateixa manera que hi ha dones que han nascut amb l'objectiu de ser "senyores de...", n'hi ha que, per pròpia voluntat, no passaran mai de ser "queridas" d'un home casat, tot i que podrien aspirar a molt més (Stewart n'és un cas clamorós...). Digne d'estudi antropològic, tot plegat. A més, he dir que a mi sempre m'han interessat des de una perspectiva psi...

Ahir vaig tenir l'oportunitat de veure una meravellosa pel·lícula, Elefant Blanc . És un homenatge al Pare Carlos Múgica , fundador de la parròquia Cristo Obrero i assassinat pels feixistes de la Alianza Anticomunista Argentina (La Triple A) l'any 1974 sortint de celebrar missa. És una pel·lícula que recoman especialment per tots aquells que tenen una visió primària i estereotipada de l'església, i que desconeixen la història de l'església de base, obrera i esquerrana, que tant a llatinoamèrica com a Espanya, foren i continuen sent, focus de resistència obrera i camperola. En aquest sentit, la història i ambientació de la pel·lícula me va recordar molt el Pozo del Tio Raimundo , i el paper dels jesuïtes en la lluita obrera dels anys 70, amb el seu cap visible, el Padre Llanos , al capdavant. És una església que poc o res té a veure amb les altes jerarquies que porten el purpurat però és, sens dubte, la més propera al missatge comunista de Jesús de Natzaret. Quanta di...