Toni Bennàssar

Antoni Janer Torrens recupera avui al Diari ARA Balears la història de la Petita Rússia (Esporles). Les històries de l’esquerra esporlerina les he escoltades des d’infant de boca dels meus padrins establimenters (aleshores, Establiments era un ajuntament independent i, prèviament, havia estat un llogaret esporlerí). Entre altres coses, em varen contar moltes vegades com els falangistes condemnaren tot el poble d’Esporles a una setmana sense pa com a càstig per la resistència armada numantina protagonitzada pels esporlerins contra el cop d’Estat feixista. Ara, en un reportatge excepcional, Janer Torrens transcriu en part la història de la repressió sanguinària que tingué lloc a Esporles contra les esquerres. Una de les històries més colpidores és l’assassinat de Tomàs Seguí, “Ramellí”, el primer batle republicà i socialista d’Esporles. Seguí fou crucificat en una creu en aspes com sant Andreu i llançat després dins un pou de Porreres. I el més sinistre de tot és que la llista dels assas...

La II República fou la República de les escoles i de les lletres. Fou la República de la “Institución Libre de Enseñanza” i de “La Barraca”. Fou la República dels més de 50.000 mestres que, represaliats pel franquisme, foren expulsats de la docència acusats de rojos i substituïts, molts d’ells, per clergues amb poca formació i molta docilitat al règim franquista. La II República també fou la de les escoles construïdes per Emili Darder i Cànaves (12 en total) en el breu temps (2 anys i mig) en què fou batle de Palma. Fou la República de la Generació del 27 i, en l’àmbit de la nostra llengua i cultura, la República de Mercè Rodoreda, Pere Calders, Josep Carner, Joan Oliver, Anna Murià, Avel·lí Artís-Gener, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar, Pere Capellà i tants altres que foren represaliats, censurats o es veren obligats a partir cap a l’exili pel seu republicanisme. La II República fou la República de l’alfabetització i de la cultura; amb una manera d’entendre el món que ...

Avui, 9 d’abril de 2026, es compleixen 88 anys de l’assassinat de Manuel Carrasco i Formiguera. Francisco Franco va signar personalment la seva pena de mort. El seu assassinat fou un missatge clar a la burgesia catalana: el seu catolicisme no els salvaria de la repressió si mantenien viu el catalanisme i l'amor a Catalunya. Carrasco i Formiguera, destacat jurista i brillant professor de dret mercantil, era un fervent catòlic i, alhora, un destacat republicà, lluitador antimonàrquic i, per damunt de qualsevol altra consideració, un radical catalanista que sempre va defensar les llibertats de Catalunya i dels Països Catalans. El seu assassinat pel franquisme, com els afusellaments previs de capellans bascos abertzales ordenats pel general Emilio Mola a l'octubre de 1936, fou tota una declaració d’intencions del que seria la repressió franquista en la postguerra civil: esser catòlic no et salvaria de les bales feixistes si eres catalanista o abertzale.

M’han fet arribar aquesta imatge de dimarts passat dels amics Miquel Mascaró Carrera i de la seva dona, Rafaela García, asseguts al terra davant el Parlament de les Illes Balears mentre es votava la derogació de la Llei de Memòria Democràtica. Miquel i Rafaela són comunistes i republicans exemplars; i, amb ells, he compartit molts anys de lluites. Hem plorat junts a les obertures de fosses i hem tingut, en general, més disgustos polítics que no pas alegries. Aquesta fotografia representa la dignitat de la gent humil davant els 31 diputats que votaren, entre rialles, en contra de la memòria, de la democràcia i de les víctimes de la repressió feixista a Mallorca. Recordau-la sempre. Tal com va dir Marcelino Camacho l’any 1976, quan va sortir de la presó de Carabanchel: «Ni nos domaron, ni nos doblaron, ni nos van a domesticar». Resistirem. No passaran! 

Marga Prohens i Jorge Campos celebrant ahir la derogació de la Llei de Memòria Històrica al Parlament de les Illes Balears. Una foto, publicada per VilaWeb , que retrata tota una legislatura i que els demòcrates, per molts d'anys que passin, no hem d'oblidar mai.

Avui és un dia molt trist. El pacte PP-VOX ha derogat la Llei 2/2018, de 13 d’abril, de memòria i reconeixement democràtics de les Illes Balears. I ho han fet, acabada la votació, entre grans riures i celebracions de la dreta extrema i de l’extrema dreta illenques. En el seu moment vaig tenir l’oportunitat de participar, com a jurista, en les ponències tècniques de la Llei de memòria democràtica i també en les de la llei de fosses. A més, vaig tenir l’oportunitat —i la gran fortuna— de ser convidat el dia de l’obertura de la fossa de Porreres, la primera gran fossa col·lectiva que s’obria a les Illes Balears. Allà vaig fer aquestes fotos 👇 . Una de les víctimes assassinades pels feixistes a Porreres portava un rosari a la mà, i així el trobàrem enterrat a la fossa. Molt probablement, els qui el o la mataren eren escòria farisea que, en aquell temps, anava a missa diària. També record que, els dies de l’obertura de la fossa de Porreres, gent del poble em contà que encara es recordava q...

Hi ha cartes al director que són autèntiques joies. Aquesta publicada per Ultima Hora Mallorca recorda la participació del polític dretà mallorquí Antoni Maura en l'assassinat del pedagog i intel·lectual català Francesc Ferrer i Guàrdia. Que no se us oblidin mai els versos que li va dedicar en el seu moment a Ferrer i Guàrdia el poeta pollencí Bartomeu Coll (Pollença, 1878 – Palma, 1961). Cada pic que escolteu actes d'homenatge per part de la dreta local a Maura i al maurisme, pagats amb els nostres impostos, pensau en aquests versos. Transcric la glosa completa, que fou publicada a Cultura Obrera el 18 d’octubre de 1919: "AN EN FRANCISCO FERRER Deu anys fa, que afusellat fores per un mallorquí, el qual no pot entrar aquí perquè és un deshonrat. Perquè du es crim gravat i mai el se llevarà; pues ara i sempre serà un criminal desfermat. I en Francisco Ferrer, que era un home clar, de pensament lliure i sincer, que estimava lo saber, lo ensenyar i lo treballar, va ser la...

Eren els anys '80. A Mallorca es xerrava el mallorquí al carrer; Tomeu Penya tocava a totes les verbenes; i els veïnats sortien els vespres d'estiu a davant ca seva a prendre la fresca. A Sant Joan, un capellà (Jaume Santandreu, al cel sia); un pagès (Pep Estelrich, "Turricano", al cel sia també); i un mestre d'escola (Joan Sastre, "Marió"); feien un míting adalt d'un remolc d'entrar bales demanant el vot pel PSM. Poques fotos com aquesta , que he recuperat de la meva hemeroteca personal, representen millor el que fou el PSM i la seva militància. A dia d'avui, ja no en queda pràcticament res, ni d'aquella Mallorca, ni d'aquell partit. Però, la setmana en que es compleixen els 50 anys de la seva fundació, des de la nostàlgia, vull reivindicar la memòria, no tant sols del PSM, sinó, sobretot, de la seva gent. Gent humil, patriota i honrada que mereix tota la meva consideració i reconeixement. Que la seva memòria no caigui mai en l'...

He fet servir la primera persona del plural a una publicació meva d'avui per referir-me a la victòria electoral del Front d'Esquerres a les eleccions de 16 de febrer de 1936, que tingueren lloc tal dia com avui de fa 90 anys. El Sr. Marc González, nomenat aquesta legislatura per Marga Prohens director de IB3, m'ha deixat un comentari en el sentit de que si reivindic aquella victòria, també faig meu l'assassinat de Calvo Sotelo a mans d'elements esquerrans poc abans del cop d'estat feixista de 18 de juliol del '36. Arran d'aquest comentari vull fer un aclariment públic: em mostr orgullós hereu d'Esquerra Republicana Balear. Cap dels seus membres té una sola taca de sang. En canvi, no sé si els "seus" poden dir el mateix, ja que bona part dels membres de la CEDA de Calvo Sotelo, es posaren la camisa blava i començaren a fer matances arreu de Mallorca. 240 militants d'ERC moriren assassinats a mans des feixistes, i la majoria dels seus ass...

Un 16 de febrer de 1936, fa avui 90 anys, les esquerres, unificades en el Front Popular*, guanyàrem les eleccions generals per majoria absoluta. Les dretes no varen acceptar mai aquella derrota, i el 18 de juliol de 1936 pegaven un cop d'Estat en contra de la República i el seu govern democràtic. Amb aquell cop d'Estat militar s'iniciava la Guerra Civil, i passarien 41 anys abans de que el poble pogués tornar a votar en llibertat a l'Estat espanyol. *Front d'Esquerres, a Catalunya.

Avui es compleixen 89 anys de la "Desbandá". 120.000 civils escaparen de Màlaga en direcció a Almeria fugint de la repressió feixista entre els dies 6 i 8 de febrer de 1937. La carretera entre Màlaga i Almeria (l'actual N-340A ), per la qual fugia la població civil de les tropes mercenàries mores dels sediciosos, fou bombardejada durant tres dies pels creuers "Baleares", "Canarias" i "Almirante Cervera", tots ells sota comandament feixista. El nombre de morts civils, segons els historiadors, oscil·la entre 3.000 i 5.000 persones, la majoria dones i nins. El creuer "Baleares", trist protagonista d'aquella matança, té un monument aixecat pels feixistes a la plaça de Sa Feixina, ben al centre de la ciutat de Palma. Protegit institucionalment, i convertit en un símbol per l'extrema dreta mallorquina, el monument feixista és el lloc hi sol celebrar els seus actes polítics habitualment l'extrema dreta mallorquina. Vergonya cav...

Depús ahir va morir a Langreo, als 92 anys d'edat, Vicente Gutiérrez Solís, "Vicentón". Vicentón fou miner, militant històric del Partit Comunista; a més d'un lluitador dirigent sindical i veïnal asturià que va participar en mil batalles contra el poder establert. Vicentón fou empresonat i torturat en reiterades ocasions durant la dictadura franquista, i va patir, a més a més, la deportació primer, i l'exili després. Cada pic que us diguin que "la democracia nos la trajo el Rey " (sí, el Rei d'Abu Dabi), pensau en la boina de Vicentón i en tots els militants anònims que patiren tortures, represàlies i anys de presó pel simple fet de defensar la democràcia i el socialisme.  Descansa en pau "Vicentón". 

Els joves no s'ho creuran, però hi hagué un temps que a Mallorca hi hagué un partit marxista sobirà que es deia PSM-PSI. Aquest partit va trencar el bipartidisme, obtenint representació a totes les institucions declarant-se defensor del socialisme autogestionari; reconeixent la lluita de classes com a motor de la història; rebutjant i denunciant a la "socialdemocràcia" del PSOE; i lluitant per una "Mallorca lliure i socialista" i per construir una "societat sense classes socials" 👇

Paraules de Salvador Allende, dites poc abans de morir assassinat víctima d'un cop d'estat patrocinat pels Estats Units: "Bolívar, por ejemplo, decía: " Estados Unidos quiere sumirnos en la miseria en nombre de la libertad "; y (José) Martí tiene frases mucho más duras... en realidad, la doctrina Monroe ha consagrado un principio: " América para para los americanos ", pero esto no es real, porque norteamérica tiene un desarrollo económico que no tiene ni centro ni sudamérica, y, por lo tanto el problema no está situado en igualdad de interés, en comunidad de interés. Defender " América para los americanos ," a través de la doctrina Monroe, es defender " América para los norteamericanos ".  Pero sí sabemos el drama de Sudamérica, que, siendo un continente potencialmente rico, es un continente pobre; fundamentalmente por la explotación de que ha sido víctima por el capital particular norteamericano". 

Aquesta setmana en que es "celebra" la Constitució de 1978 m'agradaria recordar de nou que una de les grans traicions històriques fou la del "carrillismo" i el PCE acceptant com a pròpia la bandera rojigualda i defensant una constitució monàrquica i capitalista. Aquí va començar la desaparició de facto del partit referent de l'oposició antifranquista...

Avui és el dia de la pàtria andalusa. Un 4 de desembre de 1977 la Policia Armada va disparar contra els manifestants indefensos que es manifestaven a Màlaga en favor de l'autonomia andalusa. Manuel José García Caparrós va caure mort al Carrer Vendeja cantonada Alameda de Colón víctima dels trets policials disparats per l'espatlla . García Caparrós, de 18 anys d'edat, era obrer, membre de @CCOO , simpatitzant comunista, i s'ha convertit des de la seva mort en un referent i màrtir (conjuntament amb Blas Infante) de la lluita per les llibertats nacionals d'Andalusia. Els criminals que el mataren mai foren identificats, ni detinguts, ni jutjats pel seu crim. Així es va fer la modèlica transició espanyola.

Aquesta setmana es compleixen els 90 anys de la fundació del POUM (un 29 de setembre de 1935). Un partit comunista català, popular i antiestalinista. Fou represaliat a parts iguales pels feixistes de Falange, pel PSOE (amb Negrín al capdavant) i pels estalinistes espanyols del PCE fidels a Stalin. George Orwell va immortalitzar de diferents formes el seu martiri en les seves obres, des de "Rebelió a la Granja" fins a "Homenatge a Catalunya" ...

Avui, 27 de setembre, es compleixen 50 anys de les darreres execucions que va cometreel règim franquista. Juan Paredes Manot "Txiki"; Ángel Otaegui; José Humberto Baena; José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz foren executats per la dictadura. Ni la petició directa de clemència del Papa Pau VI al dictador va servir per salvar la vida als executats. El dictador va arribar al poder matant, i se n'havia d'anar a l'infern matant. Els advocats defensors dels assassinats encara romanen vius, i, la majoria, tot i ser molt majors, continuen exercint l'advocacia. Magda Oranich i Solagran, l'advocada de "Txiqui", jugant-se un Consell de Guerra i amagant-se la càmera dins els sostenidors, va aconseguir fotografiar el cadàver del seu defensat després de l'execució i, a més, va poder guardar part dels casquets de bala del pelotó d'execució, entre elles, la de la pistola amb la que li pegaren el tir de gràcia. Aquí hi ha les fotos 👇 . De la mateix...

Avui ha mort, als 94 anys, una de les referents mundials de la lluita pels drets humans: Azucena Díaz. El seu fill, Manuel Teján, jornaler i sindicalista, va desaparèixer el 24 de març de 1976. Mai el va trobar. Fou un dels 30.000 assassinats per la dictadura militar argentina en col·laboració amb el govern dels Estats Units. Teján era un "zurdo", un d'aquests "zurdos" que tant odia Javier Milei. Azucena, mai va deixar va deixar de cercar al seu fill; i, fins al darrer dels seus dies, va denunciar els crims del feixisme a Argentina. Va definir, en una ocasió, la seva lluita amb aquestes paraules: "Cansancio no siento. Hay veces que no puedo, pero las ganas no se me quitan de ir. Porque a mí me parece que en la Plaza, entre medio de toda la juventud, está mi hijo. Y están todos, los 30.000 desaparecidos...". Descansa en pau Azucena; i, pels que quedam, ni oblit ni perdó als assassins.