Avui, per casualitat, m'he assabentat d'una curiosa història d'un dels grans pintors del segle XXI, René Magritte. Durant l'any 1913 Magritte tenia 15 anys i vivia un dels pitjors moments de la seva vida, ja que feia poc que s'havia suïcidat la mare. Un dia, va decidir anar a passejar per una fira que es celebrava a un petit poble de Bèlgica, i allà, va veure perduda entre la multitud a una nina. Magritte, un jove adolescent de 15 d'anys, es va presentar a la nina, de 12, i la va convidar a pujar un carrusel que hi havia. Parlàrem, passejaren junts, però acabat el dia, la nina se'n va anar amb la seva germana major i no va a tornar a saber res més d'ella. El pintor contà que, no obstant, es va prometre que aquella seria la dona de la seva vida. I no la va a tornar a veure fins a set anys després, en què un dia, de manera casual, passejant ambdós pel Jardí Botànic de Brussel·les, es van retrobar, es van reconèixer, i menys de dos anys després (era l'any 1922) es van casar. Aquella al·lota, set anys després dona, es deia Georgette, i seria la seva mussa, promotora, esposa, amant i guardiana fidel durant tota la vida de Magritte.
Aquesta història m'ha semblat curiosa i metafòrica de moltes coses. I, sobretot, m'ha cridat l'atenció un element especialment i és reflectir que, tant ara com abans, en una època en la qual tots estam ultraconnectats per les xarxes socials, el destí, en ocasions, és més eficaç que milions de bits.
