Toni Bennàssar

La darrera gran idea dels dirigents de VOX que governen el Consell de Mallorca és promocionar, amb doblers públics, la vinguda de rics estrangers perquè matin, com a diversió, als bocs mallorquins. Els ha sortit una metàfora gairebé perfecta de la Mallorca que defensen.

  Amb la crisi econòmica i social que patim les classes populars i treballadores com a conseqüència de la guerra, crec, Sra. Presidenta, que no és el moment d’anar-se’n a Santo Domingo, amb diners públics, a ballar bachata.

Tal dia com avui , fa 155 anys, es proclamava la Comuna de París. Seria el primer govern d’obrers de la història. La Comuna va durar 72 dies i va acabar destruïda per un exèrcit de 180.000 mercenaris que assassinaren, sense judici, més de 20.000 partidaris de la Comuna, alhora que n’empresonaren més de 40.000, dels quals més de 5.000 acabaren deportats a Nova Caledònia. En els 72 dies de la Comuna es prengueren les següents decisions polítiques, que foren automàticament revertides per la reacció un cop tombat el govern revolucionari: ⸻ ⚖️ 🏛️ 1. Democràcia radical • Elecció directa i revocabilitat dels càrrecs públics • Salaris dels representants equiparats als dels treballadors • Eliminació de privilegis polítics ⸻ 💼 🛠️ 2. Drets laborals • Prohibició del treball nocturn a les fleques • Impuls de cooperatives obreres (fàbriques abandonades gestionades pels treballadors) • Supressió de multes arbitràries als treballadors ⸻ 🏫 📚 3. Educació pública i laic...

  La pregunta clau que ens hem de fer els mallorquins és: per quin motiu ataquen els colons de forma tan ferotge l’ús de la llengua pròpia a l’escola i a la funció pública? La resposta la trobam en el fracàs de la Llei de normalització lingüística de 1986. Quaranta anys després de la seva aprovació, aquesta llei ha resultat ser un fracàs absolut. Una norma que havia de permetre recuperar el paper “normal” de la llengua catalana a les Illes Balears, després de tres segles de repressió i persecució, no ha servit per assolir aquest objectiu. Any rere any, la llengua pròpia no atura de recular i, per tant, la llei ha fracassat perquè no ha aconseguit el seu propòsit originari. La Llei de normalització ha permès tenir a les Illes uns mitjans de comunicació totalment castellanitzats, una justícia castellanitzada i un comerç castellanitzat; i els mallorquins no podem ni comprar un diari al quiosc ni anar a veure una pel·lícula al cinema en la nostra llengua. La llei només ha servit per im...

Avui, Javier Milei ha acudit a un acte polític a Madrid, organitzat i finançat per empreses de criptomonedes, i, allà, violant impunement de nou totes les regles de la diplomàcia, ha fet el següent: a) Ha qualificat el president Pedro Sánchez d’«impresentable». b) S’ha referit als socialistes com a «zurdos roñosos». c) Ha dit que la «basura inmunda del socialismo» hauria de desaparèixer de la terra perquè la societat prosperi. d) A més, també ha animat el públic a no deixar-se «psicopatear por los zurdos». Per últim, quan ha pujat a l’escenari cridant «¡Viva la libertad, carajo!», bona part del públic ha corejat insults contra Sánchez («Pedro Sánchez, HDP»). Tot això, avui, en el marc de la denominada «Carta de Madrid», un moviment internacional d’extrema dreta impulsat per VOX.

Som un home de ràdio: m’enamora escoltar-la i m’encanta participar-hi. Avui, 14 de març, es compleixen 25 anys de la mort d’un dels grans periodistes catalans de tots els temps: Ramon Barnils. Aquell infaust 2001 perdérem Ramon Barnils i, pocs mesos després, perdérem també Jordi Vendrell, un altre monstre de la ràdio i company inseparable de Ramon. Tots dos se n’anaren massa prest (Ramon als 60 anys i Jordi als 53). Tant Ramon Barnils com Jordi Vendrell els vaig descobrir a Catalunya Ràdio i, a partir d’aleshores, vaig passar moltes hores amb la seva companyia quan era adolescent. Temps després, quan ja eren morts, vaig conèixer la seva desgraciada història: havien estat condemnats a l’ostracisme periodístic, relegats a programes «menors» o a horaris dolents com a càstig polític, perquè foren dels pocs que s’atreviren a denunciar per les ones del seu programa (L'Orquestra) la denominada «Operació Garzón» (una operació de deep state i de guerra bruta de l’Estat, executada durant el...

Douae El Mojahidi té 19 anys i és de Campos. Ha concedit una entrevista al diari Ara Balears que farà esclatar el cap a més d'un feixista espanyol... i català. 

Aquesta setmana es compleixen tres anys de la partida de Toni Serra 👇. Toni fou un dels grans retratistes literaris de la Mallorca de la segona meitat del segle XX, i ho va ser a través de la novel·la negra, un gènere poc freqüent en el nostre panorama literari mallorquí. Conta la llegenda que, abans de morir, va dir, amb el sarcasme que li era propi: « Prefereixo anar a l’infern que no al cel, ja que a l’infern m’hi trobaré les dones que a mi m’agraden ». Descansi en pau, tot i que continuï ben viu a través de les seves obres.

M’han fet arribar aquesta imatge de dimarts passat dels amics Miquel Mascaró Carrera i de la seva dona, Rafaela García, asseguts al terra davant el Parlament de les Illes Balears mentre es votava la derogació de la Llei de Memòria Democràtica. Miquel i Rafaela són comunistes i republicans exemplars; i, amb ells, he compartit molts anys de lluites. Hem plorat junts a les obertures de fosses i hem tingut, en general, més disgustos polítics que no pas alegries. Aquesta fotografia representa la dignitat de la gent humil davant els 31 diputats que votaren, entre rialles, en contra de la memòria, de la democràcia i de les víctimes de la repressió feixista a Mallorca. Recordau-la sempre. Tal com va dir Marcelino Camacho l’any 1976, quan va sortir de la presó de Carabanchel: «Ni nos domaron, ni nos doblaron, ni nos van a domesticar». Resistirem. No passaran! 

Marga Prohens i Jorge Campos celebrant ahir la derogació de la Llei de Memòria Històrica al Parlament de les Illes Balears. Una foto, publicada per VilaWeb , que retrata tota una legislatura i que els demòcrates, per molts d'anys que passin, no hem d'oblidar mai.

Avui és un dia molt trist. El pacte PP-VOX ha derogat la Llei 2/2018, de 13 d’abril, de memòria i reconeixement democràtics de les Illes Balears. I ho han fet, acabada la votació, entre grans riures i celebracions de la dreta extrema i de l’extrema dreta illenques. En el seu moment vaig tenir l’oportunitat de participar, com a jurista, en les ponències tècniques de la Llei de memòria democràtica i també en les de la llei de fosses. A més, vaig tenir l’oportunitat —i la gran fortuna— de ser convidat el dia de l’obertura de la fossa de Porreres, la primera gran fossa col·lectiva que s’obria a les Illes Balears. Allà vaig fer aquestes fotos 👇 . Una de les víctimes assassinades pels feixistes a Porreres portava un rosari a la mà, i així el trobàrem enterrat a la fossa. Molt probablement, els qui el o la mataren eren escòria farisea que, en aquell temps, anava a missa diària. També record que, els dies de l’obertura de la fossa de Porreres, gent del poble em contà que encara es recordava q...

Avui, 9 de març de 2026, es compleixen 25 anys de l’abolició del servei militar al Regne d’Espanya. Li he d’agrair al meu pas per l’exèrcit espanyol (1/96 – Plana Major de la UALOG 71) que em va permetre entendre plenament què eren el classisme, la corrupció, l’enxufisme, l'alcoholisme, el masclisme i la catalanofòbia. En definitiva, em va permetre entendre també molt millor què és això que molts en diuen “Espanya”. A més, durant el meu pas per l’exèrcit em digueren tantes vegades “polaco” que vaig acabar entenent plenament aquella màxima del psiquiatre i lluitador anticolonialista Frantz Fanon: «Si l’exèrcit que hi ha a la teva terra no parla la teva llengua, no és el teu exèrcit: són forces d’ocupació». No sé si, des d'aleshores, ha canviat gaire l'exèrcit espanyol, i tampoc no m'importa; però el que sí puc dir és que, en definitiva, li estic molt agraït a l’exèrcit espanyol, ja que, sense ell, i el que vaig viure fa trenta anys, no seria ideològicament la persona q...

" Hi ha moltes maneres de matar: poden clavar-te un ganivet al ventre, llevar-te el pa, no curar-te d’una malaltia, posar-te en una casa dolenta, fer-te treballar fins a la mort, empènyer-te al suïcidi, portar-te a la guerra, etc. Només poques d’aquestes coses són prohibides pel nostre Estat ". Bertolt Brecht.

« Mallorca, fa temps que te sent plorar », una cançó de Júlia Colom que s’hauria de convertir en un himne de resistència de tots els mallorquins. Fem-la córrer! " Lo que sa rabi me deixi és lo que vos puc cantar dins meu hi ha un malestar i el cant perquè no creixi Mallorca t'han castigada per treure't el maxim guany producte de temporada que ara dura tot l'any I esclaus d'aquella promesa repetida tants de pics turisme mos farà rics i sabem que no és aixi Quan es dia ja s'allarga tot sabem lo que hem de fer fer bonda tancats a casa per no fer-los gaire nosa Cada any es numeros creixen cada anys feim rècords historics mentre ells celebren euforics sa trista illa que deixen Lo que sa rabi me deixi és lo que vos puc cantar Mallorca sent com te queixes fa temps que te sent plorar "

Hi ha cartes al director que són autèntiques joies. Aquesta publicada per Ultima Hora Mallorca recorda la participació del polític dretà mallorquí Antoni Maura en l'assassinat del pedagog i intel·lectual català Francesc Ferrer i Guàrdia. Que no se us oblidin mai els versos que li va dedicar en el seu moment a Ferrer i Guàrdia el poeta pollencí Bartomeu Coll (Pollença, 1878 – Palma, 1961). Cada pic que escolteu actes d'homenatge per part de la dreta local a Maura i al maurisme, pagats amb els nostres impostos, pensau en aquests versos. Transcric la glosa completa, que fou publicada a Cultura Obrera el 18 d’octubre de 1919: "AN EN FRANCISCO FERRER Deu anys fa, que afusellat fores per un mallorquí, el qual no pot entrar aquí perquè és un deshonrat. Perquè du es crim gravat i mai el se llevarà; pues ara i sempre serà un criminal desfermat. I en Francisco Ferrer, que era un home clar, de pensament lliure i sincer, que estimava lo saber, lo ensenyar i lo treballar, va ser la...

El "sentimiento balear" no existeix. Ens sentim mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs, no "balears". No conec a ningú a qui li demanin: "d'on ets?", i et contesti: "balear". Ens identificam per l'illa, no per l'arxipèlag. El concepte de "Islas Baleares" com a unitat política-administrativa és una invenció castellano-borbònica fruit de la invasió militar que patírem al 1715. No tenim himne nacional de les Illes Balears; l'actual bandera autonòmica és una invenció imposada per UCD, AP i PSOE durant la transició sense cap antecedent històric; i mai hem tingut tampoc institucions interinsulars autènticament representatives (el Gran i General Consell, institució de l'Antic Règim, de facto, només representava a Mallorca, i Menorca i Eivissa tenien la seva pròpia "Universitat"...). Ah, i per últim, el 1 de març, suposada "festa autonòmica", és una invenció d'un tal Jaume Matas que la va...

Eren els anys '80. A Mallorca es xerrava el mallorquí al carrer; Tomeu Penya tocava a totes les verbenes; i els veïnats sortien els vespres d'estiu a davant ca seva a prendre la fresca. A Sant Joan, un capellà (Jaume Santandreu, al cel sia); un pagès (Pep Estelrich, "Turricano", al cel sia també); i un mestre d'escola (Joan Sastre, "Marió"); feien un míting adalt d'un remolc d'entrar bales demanant el vot pel PSM. Poques fotos com aquesta , que he recuperat de la meva hemeroteca personal, representen millor el que fou el PSM i la seva militància. A dia d'avui, ja no en queda pràcticament res, ni d'aquella Mallorca, ni d'aquell partit. Però, la setmana en que es compleixen els 50 anys de la seva fundació, des de la nostàlgia, vull reivindicar la memòria, no tant sols del PSM, sinó, sobretot, de la seva gent. Gent humil, patriota i honrada que mereix tota la meva consideració i reconeixement. Que la seva memòria no caigui mai en l'...

Avui s'ha fet oficial la troballa de les restes mortals de Camilo Torres, capellà guerriller guevarista colombià que va morir un 15 de febrer de 1966 en acte de combat en contra de les forces armades de l'oligarquia colombiana. Camilo Torres és un exemple màxim de la teologia de l'alliberament, de l'esglèsia dels pobres, i un autèntic referent del socialisme a tota Amèrica Llatina. Descansi en pau. Honor i glòria als caiguts! PS. Victor Jara , també assassinat pel feixisme, va dedicar a Camilo Torres aquesta cançó: "Donde cayó Camilo Nació una cruz Pero no de madera Sino de luz Lo mataron cuando iba Por su fusil Camilo Torres muere Para vivir Cuentan que tras la bala Se oyó una voz Era Dios que gritaba ¡Revolución! A revisar la sotana Mi general Que en la guerrilla cabe Un sacristán Lo clavaron con balas En una cruz Lo llamaron bandido Como a Jesús Y cuando ellos bajaron Por su fusil Se encontraron que el pueblo Tiene cien mil Cien mil Camilos prontos A combatir Ca...