Toni Bennàssar

Bona part de l'èxit de José Luis Rodríguez Zapatero com a president es deu a una persona desconeguda per a la majoria de la població: el publicista Juan Campmany Ibáñez (1948-2022). Va ser l'autor d'una de les millors campanyes publicitàries de la història política espanyola: la coneguda com «L'efecte ZP» .  Sempre he pensat que aquella campanya estava molt inspirada en la de John F. Kennedy a les eleccions presidencials nord-americanes de 1960. D'aquella època també és un dels millors anuncis que he vist mai en defensa de l'educació pública i en contra del classisme. És aquest 👇. La selectivitat és un bon moment per recordar-lo. Visca l'educació pública i la igualtat d'oportunitats!  

Les 54 millors notes de la selectivitat 2026 a les Illes Balears s'han repartit de la següent forma: - 30 per alumnes d'IES públics. - 14 per alumnes de la privada concertada. - 10 per alumnes de la privada. Ells tenen el marketing i el talonari, nosaltres, tot i la manca de recursos, els millors professionals educatius. Gràcies a tots els que ho heu fet possible.

Teresa Comellas ha obtingut la nota més alta de la selectivitat a les Illes Balears. En rebre el reconeixement oficial, va agrair haver rebut una educació pública i en la llengua pròpia d'aquest país (art. 4 de l'EAIB). Les xarxes s'han omplert tot d'una de missatges de supremacistes espanyols, ignorants i catalanòfobs, que atacaven l'alumna (menor d'edat) i se'n burlaven. Es veu que cent anys després, continuen fent seva la màxima del seu admirat Millán Astray: «¡Viva la muerte y muera la inteligencia!».

Aquestes notícies 👇 engresquen a seguir en la lluita enmig de les campanyes de propaganda continuada de l'ensenyament privat (i internacional) Visca l'educació pública, laica, gratuïta, democràtica i en català!

La segregació de la població indígena en l’esport ha estat un dels trets característics de molts processos colonials. Els britànics impediren durant dècades que la població autòctona practicàs el cricket en igualtat de condicions als territoris que colonitzaren i, quan finalment ho permeteren, sovint els impediren formar part dels clubs reservats als colons. El Calcutta Cricket Club, creat exclusivament per als colonitzadors britànics a l’Índia, n’és un cas paradigmàtic. Pel que fa al futbol, també hi ha hagut clubs que històricament s’han identificat amb les comunitats colonitzadores. A Irlanda del Nord, el Linfield ha estat tradicionalment el club de referència de la comunitat protestant unionista, descendent dels colons britànics de l’Ulster, i durant dècades mantingué una política de fet que excloïa els jugadors catòlics. La rivalitat amb el Belfast Celtic, identificat amb la comunitat nacionalista irlandesa, fou intensa tant en l’àmbit esportiu com en el polític. Després dels gre...

Pedro Aguiló Monjo i José Ramón Ahicart foren els grans impulsors de l’Advocacia de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Tots dos, amb una preparació tècnica extraordinària, posaren en marxa aquest servei pràcticament des de zero. A més, des dels seus inicis, saberen envoltar-se de grans professionals, entre els quals destacaria Lourdes Aguiló i María Ángeles Berrocal. Sempre he dit que vaig tenir la gran fortuna de tenir Pedro Aguiló Monjo com a mestre de Dret Administratiu. Li estaré sempre agraït per les seves ensenyances i pel seu exemple de rigor jurídic. Ara, amb el traspàs de José Ramón Ahicart, la Comunitat Autònoma de les Illes Balears perd un gran jurista i un servidor públic exemplar. Descansi en pau.

El futbol professional és un negoci que viu del sentiment dels aficionats. Uns aficionats que, a la pràctica, importem ben poc als CEOs i als propietaris de les SAD. I dels jugadors mercenaris, més val ni parlar-ne. Avui els passa als alfonsins, però és una realitat que es repeteix arreu. Molt trist per a tots els que encara entenem el futbol com una qüestió de sentiment, identitat i pertinença, i no només de doblers.  

Una església evangèlica de Kentucky adoctrina infants a l’escola dominical amb un simulacre d’afusellament d’un immigrant. L’evangelisme és la benzina ideològica del neofeixisme anarcocapitalista.

Com afrontaren els mallorquins l’ocupació castellanoborbònica després de la derrota militar de 1715? La Dra. Bel Peñarrubia defineix l’actitud dels mallorquins com una « contínua resistència passiva davant les noves imposicions estatals i una absoluta manca de consciència de pàtria espanyola ». Aquesta manca d’identificació dels mallorquins amb Espanya també fou recollida per George Sand a Un hiver à Majorque ( Un hivern a Mallorca , 1842 ), on deia de Mallorca que era « impossible trobar una província menys vinculada a Espanya per un sentiment patriòtic ». Com es pot veure, malgrat el Decret de Nova Planta i la derrota militar de 1715, l’assimilació cultural i nacional de les Illes Balears fou un procés lent i incomplet, que no començà a consolidar-se fins ben entrat el segle XX.

Port anys estudiant els efectes del Decret de Nova Planta sobre el poble mallorquí, més enllà de les seves conseqüències institucionals i lingüístiques. Els doctors Moll i Suau qualifiquen la conquesta castellanoborbònica de l’illa de «terrorisme d’Estat». Des del primer moment, els Borbons configuraren les Illes Balears com una colònia extractiva de la qual obtenir dues coses: diners, mitjançant els impostos, i homes per a les seves guerres, a través de les lleves. Ben aviat, però, es trobaren que els mallorquins no estaven disposats a enviar els seus fills a morir per un exèrcit castellà d’ocupació que consideraven estranger. Per aquest motiu, molts de joves mallorquins optaren per amagar-se a la Serra de Tramuntana per evitar ser enviats a les guerres peninsulars i europees. El Cronicon Majoricense relata així les «batudes» dels ocupants castellanoborbònics per capturar els mallorquins fugitius… 👇

Aquests dies es compleixen 45 anys de l’aprovació de la Llei del divorci a l’Estat espanyol. L’efemèride serveix per recordar que la seva aprovació va ser extraordinàriament difícil. Alianza Popular, antecedent de l’actual Partit Popular, hi va mantenir una oposició frontal. Entre els diputats que encapçalaren aquesta oposició destacaren Manuel Fraga, Juan Luis de la Vallina i Francisco Álvarez-Cascos. Paradoxalment, Álvarez-Cascos acabaria acollint-se a la llei que tant havia combatut, i no una, sinó tres vegades: es va divorciar de la seva primera esposa, Elisa Fernández-Escandón, el 1996; de la segona, Gema Ruiz, el 2003; i de la tercera, María de la Hoz Porto Sánchez, després de la separació feta pública el 2019. Déu els vol penedits.

Per a mi, de tota la vida, la imatge de la nit de Sant Joan era la que l'Informatiu Balear ens mostrava del ritual ancestral de passar els infants trencats pel vimer de s’Hort des Correu de Manacor. Era una imatge profundament mallorquina, arrelada a una manera d'entendre el món heretada de generació en generació. Ara, en canvi, la imatge de la nit de Sant Joan a Mallorca és la d'una gatera col·lectiva llatinoamericana al ritme del reggaeton. La globalització i un suposat sincretisme cultural ens han anat destruint com a poble, substituint les tradicions pròpies per costums importats, uniformes i desarrelats. Des de Sant Joan fins al nostre Tots Sants, convertit en un Halloween «celebrat» amb disfresses de basar oriental, assistim a una progressiva dissolució de la nostra personalitat col·lectiva. Ens diuen que és enriquiment cultural, però massa sovint no és més que la substitució d'allò que érem per productes globals consumits de manera acrítica. És el capitalisme, es...

El que em sembla «impressionant» és que a les Illes Balears, un país europeu i cosmopolita, encara es permeti, en ple segle XXI, la celebració d’una activitat tan sàdica, cruel, sanguinària, salvatge i anacrònica com és la tauromàquia.

França, aquest cap de setmana: 👉 44 graus. 👉 3 morts. 👉 71 línies de tren i nombroses activitats a l’aire lliure anul·lades. 👉 A punt de declarar l’estat d’emergència nacional. I encara hem d’escoltar, tant a les institucions com a les barres dels bars, ignorants orgullosos de la seva ignorància defensant els interessos de les petrolieres i negant una realitat científica tan evident com el canvi climàtic. 

  Si quan jo era adolescent s’hagués fet al País Valencià un acte conjunt entre ERC i el Bloc Nacionalista Valencià, s’hauria desfermat una tempesta mediàtica blavera que hauria durat setmanes. Divendres, en canvi, es va celebrar a la ciutat de València un acte entre Gabriel Rufián i Mónica Oltra sense que, al llarg de tot el debat, hi hagués cap referència a la qüestió nacional i sense que posteriorment se’ls hagi atacat mediàticament per part dels mitjans de dretes titllant-los de pancatalanistes. Ens han robat clarament el discurs i l’han fet desaparèixer. I qui escriu això és un frontpopulista de tota la vida, amb una trajectòria que l’avala. El discurs de la «unitat de l’esquerra» està molt bé, i també l’objectiu de mantenir un govern socialdemòcrata de PSOE-Sumar. Però convindria que aquesta suposada «unitat de l’esquerra» no servís per fer desaparèixer un discurs tan imprescindible com el de la supervivència i la renaixença nacionals.

La dreta europea s’hauria de demanar com és que s’ha deixat arrossegar per l’extrema dreta anarcocapitalista, passant, en menys de vint anys, de ser majoritàriament democratacristiana a ser directament anticristiana.

El Tribunal Suprem va condemnar fa poc el fiscal general de l’Estat per la publicació d’un correu electrònic que, segons es va dir, tenia tothom. Avui, en canvi, gairebé tots els mitjans de comunicació espanyols han publicat impunement els àudios amb les declaracions completes de l’expresident Zapatero davant el jutge d'instrucció. Dits audios han estat sostrets il·legalment d’un sumari judicial. A aquests àudios només hi tenien accés el jutge d’instrucció, el LAJ, el fiscal i les parts personades (en total, una dotzena de persones). Tot plegat podria constituir un delicte de revelació de secrets castigat amb penes que poden arribar fins als cinc anys de presó. El més trist és que supòs que no passarà res, ni tan sols es qüestionarà la gravetat de tot plegat en un suposat Estat de dret…

En ocasions passam davant una imatge o un símbol i no li prestam la deguda atenció, sovint perquè en desconeixem la història. La fotografia correspon al Sant Crist dels Hortolans , una imatge religiosa ubicada a l'església de Sant Miquel de Palma. Antigament, cadascun dels gremis de Ciutat tenia el seu propi Sant Crist. El dels hortolans (pagesos) es trobava a la sala de juntes del gremi, situada al mateix carrer de Sant Miquel. Quan els Borbons aboliren els gremis tradicionals entre els anys 1834 i 1836, el gremi d'hortolans es va veure obligat a desaparèixer i els seus béns foren requisats. El Sant Crist dels Hortolans fou traslladat a la veïna església de Sant Miquel, on encara avui es conserva i continua despertant una gran devoció popular, tot i que ben poca gent en coneix l'origen. Recentment, a més, ha estat restaurat. Cada gremi tenia el seu Sant Crist, al qual els seus membres professaven una especial devoció. Aquestes imatges presidien les assemblees, les reunio...

La UIB és una institució pública que disposa de milers de metres quadrats d’instal·lacions pròpies. És vergonyós que, sense cap necessitat aparent, enguany hagi optat per llogar unes instal·lacions a una empresa ianqui. I, a més, trob que celebrar una cerimònia de graduació en un camp de futbol és una autèntica vulgaritat protocol·lària i acadèmica, que em recorda aquells batejos multitudinaris que els Testimonis de Jehovà celebraven al camp del Rayo Vallecano…

 Madrid vs Barcelona.