Montserrat

L'Abadia de Montserrat no només és un símbol religiós, sinó polític. Durant la dictadura, Montserrat fou un nucli de resistència antifranquista. Juan Carlos de Borbón va visitar Montserrat el 17 de febrer de 1976. L'abat Cassià Maria Just va reivindicar en aquella visita, i davant tot el món, l'amnistia dels presos polítics que romanien a les presons franquistes sota el regnat del Borbó. Ahir, víspera de Sant Joan (diada oficiosa dels Països Catalans), el rei dels espanyols va visitar el Monastir. La visita, segons la Casa Reial espanyola, respon a la "nueva normalidad" que es ve produint des de que el PSOE governa Catalunya. Felip VI va atacar des de Montserrat en el seu discurs a les "identidades excluyentes" que es fonamenten en una "superioridad moral" en contra de les altres. Les seves paraules es devien referir a la identitat castellano/espanyola, m'imagin...

El Ford Fiesta i la dictadura franquista

Un vídeo imprescindible. Petit fragment de la premiada pel·licula-documental sobre la història de l'automòbil "Vroum: une brève histoire de l'automobile" (2025) gravada el director francès Jean-Christophe Ribot. El tall conta l'arribada dels ianquis de Ford a Almussafes després de pactar amb Franco i Juan Carlos de Borbón. Els nord-americans vingueren a un Estat atrassat, quasi tercermundista des de la seva visió, per aprofitar-se de la mà d'obra barata, explotada i sense sindicació que els proporcionava la dictadura. A canvi, a més a més, la dictadura franquista els va exonerar d'haver de tributar arancels. D'aquella aliança de la dictadura espanyola amb el capital nord-americà va néixer el primer "Ford Fiesta".

Divendres i 13

Avui és divendres 13. L'origen de la superstició sobre la mala sort d'aquest dia prové de que un divendres i 13, el divendres 13 d'octubre de 1307, es va cometre una de les més grans injustícies que es produïren durant l'Edat Mitjana. En concret, aquell dia el Rei de França Felip IV, conjuntament amb el Papa Clement V, ordenaren la detenció i posterior execució, després de llargues tortures, de tots els membres de l'Ordre del Temple. Els bens templaris foren confiscats i entregats a l'Ordre dels Hospitalaris, i els deutes que mantenia la Corona francesa, i molt probablement el mateix Papat amb els Templaris, foren condonats.

Jacques de Molay, el Gran Mestre de l'Ordre del Temple, va llançar una maledicció des de la seva pira crematòria, amb les següents paraules: 

"Déu coneix que se'ns ha portat al llindar de la mort amb gran injustícia. No trigarà a venir una immensa calamitat per a aquells que ens han condemnat sense respectar la justícia autèntica. Déu s'encarregarà de prendre represàlies per la nostra mort. Jo moriré amb aquesta seguretat". 

La maledicció es va convertir en profecia i abans d'un any des de l'execució de Jacques de Molay, Felip IV i Clement V eren morts. Lluís XVI, el renet de Felip IV, va ser empresonat 486 anys després de la mort de Molay a l'antiga presó de l'Ordre del Temple a París abans de que fos executat per la Revolució. Amb la mort del Borbó a la guillotina semblava complida totalment la maledicció templària...

PS. L'Ordre del Temple va tenir una importància enorme en la conquesta i repartiment de Malloca. L'actual zona de Sa Calatrava a Palma, el Prat de Sant Jordi, o Pollença, eren zones templàries, tot i que se'ns hagi amagat sempre bona part de la nostra història. És més, Jaume I fou criat pels Templers a Montsó, i, hi ha hagut teòlegs i historiadors que m'han defensat amb arguments que, molt probablement, en Rei en Jaume fou un "llegat" (seglar) dins l'Ordre durant una bona part de la seva vida. 

MAGA

Han passat 160 anys des de la finalització de la Guerra Civil nord-americana. Trump no es conforma en ser el 47è President dels Estats Units. Ell i el moviment MAGA d'extrema dreta que li dona suport tenen un objectiu clar: abolir la Constitució de 1787 i implantar una dictadura cessarista. 

Ara, el boig del pèl groc ja ha començat les primeres passes per iniciar una nova Guerra Civil per aconseguir aquest objectiu... alea iacta est!

Llengua i classe social

Antoni Janer Torrens escriu avui un colpidor article sobre llengua i classe social al diari Ara Balears.

Parlar en castellà als fills feia ric; fer-ho en català, feia pobre. Hem estat les classes populars i treballadores les que hem mantingut viva la llengua a les Illes Balears: no ho oblidem mai 👇 

“A mi i als meus tres germans, de petits, ens parlaren en castellà. Tant mon pare com ma mare són ben mallorquins. L’opció de no transmetre’ns el català vingué determinada sobretot per ell. Procedia d’una família industrial sabatera i pensava que el castellà feia més senyor. La meva mare, que era filla d’un dentista important, no li posà cap emperò. Ara aquesta posició pot resultar molt estranya, però aleshores, no. Era un tema d’estatus social”.

"Em va saber molt de greu la seva deserció lingüística amb els meus dos germans i amb mi. Sempre em deia que, en ple boom turístic, com que venia d’una família pagesa, pensava que el català era cosa de pobres. En canvi, veia el castellà de mon pare com la llengua que ens podia obrir més portes. En aquells temps els eivissencs no tenien cap mena de consciència lingüística”.

Judici a la memòria

Aurora Picornell, Catalina Flaquer, Antònia i Maria Pascual; i Belarmina González: els vostres botxins no foren mai ni jutjats ni condemnats. És més, moriren entre honors després d'haver vençut per la força de les armes. Ara, com a mínim, qui us ha ultratjat des de la posició d'impunitat que li dona ser la segona autoritat de les Illes Balears es seurà a la banqueta d'acusats. El delicte del que se l'acusa? haver violentat la vostra memòria i haver fomentat fent-ho l'odi en contra de tot el que representàveu. Aquest judici serà, no obstant, molt més que això. Serà, en definitiva, un judici històric per posar llum i començar a reparar moltes ferides mal curades a una societat en la que mai s'ha fet justícia a favor dels vençuts.

PS: Us volgueren enterrar a una fossa comú de Son Coletes per fer-vos desaparèixer i heu estat llavor per tots nosaltres. No passaran! Fins a la victòria sempre!

Jaume Santandreu, in memoriam

Fa poc més d'un mes vaig visitar a n'en Jaume a Ca'n Gazà - Institut contra l'exclusió social. Es trobava cansat físicament però extremadament lúcid mentalment. Parlàrem de molts temes, entre altres, de la seva joventut comunista i de la tasca que que dugueren a terme amb Paco Obrador ajudant als treballadors forasters i explotats de l'hosteleria; i, de com, aquella parròquia comunal que va crear a S'Arenal servia de refugi per molts de perseguits pels tentacles del franquisme. Parlàrem  molt, amb noms i llinatges, de la corrupció intrínsica a tots els àmbits que va suposar el franquisme sociològic (no només el polític), i de com dita corrupció ha continuat fins el dia d'avui sense que ningú les hagi fet passar comptes als botxins. També parlàrem dels seus enfrontaments constants amb l'alta jerarquia eclesiàstica; apareixent, de manera recurrent en forma de trauma, els abusos sexuals que va patir d'infant al seminari, i com dits abusos foren tapats pels superiors convertint-lo a ell que era la víctima, en culpable, pel simple fet d'haver-se atrevit en denunciar els fets amb només 12 anys d'edat. Aquell encobriment institucional era, i se li notava, el que més mal li feia a l'ànima.

En Jaume desprenia aquell dia una gran pau interior. Quan ens acomiadàrem em va regalar un llibre seu: "Mon cor aflama estels", obra que recull  una quarantena d’intervencions seves com a capellà en funerals i actes de comiat de persones. Me va dir, a manera de metàfora: "'Te'n vas, però amb aquest llibre estaré una estona més amb tu". Li vaig demanar que me fes un "ex libris" a manera de dedicatòria i em va contestar: "ja t'ho faré quan ens tornem a veure i l'hagis llegit". Vaig llegir el llibre tot d'una i, del mateix, em va impactar, sobre tota la resta, el relat de la mort de la seva germana petita en l'adolescència, i com aquell tràgic fet li havia fet canviar la visió de la vida, i de la mort. Amb en Jaume a no ens tornarem a veure físicament, com a mínim en aquesta dimensió, però queda simbòlicament aquella dedicatòria pendent. 

Descansa en pau camarada Jaume Santandreu Sureda, que bé t'ho has guanyat.