Toni Bennàssar

El futbol professional és un negoci que viu del sentiment dels aficionats. Uns aficionats que, a la pràctica, importem ben poc als CEOs i als propietaris de les SAD. I dels jugadors mercenaris, més val ni parlar-ne. Avui els passa als alfonsins, però és una realitat que es repeteix arreu. Molt trist per a tots els que encara entenem el futbol com una qüestió de sentiment, identitat i pertinença, i no només de doblers.  

Una església evangèlica de Kentucky adoctrina infants a l’escola dominical amb un simulacre d’afusellament d’un immigrant. L’evangelisme és la benzina ideològica del neofeixisme anarcocapitalista.

Com afrontaren els mallorquins l’ocupació castellanoborbònica després de la derrota militar de 1715? La Dra. Bel Peñarrubia defineix l’actitud dels mallorquins com una « contínua resistència passiva davant les noves imposicions estatals i una absoluta manca de consciència de pàtria espanyola ». Aquesta manca d’identificació dels mallorquins amb Espanya també fou recollida per George Sand a Un hiver à Majorque ( Un hivern a Mallorca , 1842 ), on deia de Mallorca que era « impossible trobar una província menys vinculada a Espanya per un sentiment patriòtic ». Com es pot veure, malgrat el Decret de Nova Planta i la derrota militar de 1715, l’assimilació cultural i nacional de les Illes Balears fou un procés lent i incomplet, que no començà a consolidar-se fins ben entrat el segle XX.

Port anys estudiant els efectes del Decret de Nova Planta sobre el poble mallorquí, més enllà de les seves conseqüències institucionals i lingüístiques. Els doctors Moll i Suau qualifiquen la conquesta castellanoborbònica de l’illa de «terrorisme d’Estat». Des del primer moment, els Borbons configuraren les Illes Balears com una colònia extractiva de la qual obtenir dues coses: diners, mitjançant els impostos, i homes per a les seves guerres, a través de les lleves. Ben aviat, però, es trobaren que els mallorquins no estaven disposats a enviar els seus fills a morir per un exèrcit castellà d’ocupació que consideraven estranger. Per aquest motiu, molts de joves mallorquins optaren per amagar-se a la Serra de Tramuntana per evitar ser enviats a les guerres peninsulars i europees. El Cronicon Majoricense relata així les «batudes» dels ocupants castellanoborbònics per capturar els mallorquins fugitius… 👇

Aquests dies es compleixen 45 anys de l’aprovació de la Llei del divorci a l’Estat espanyol. L’efemèride serveix per recordar que la seva aprovació va ser extraordinàriament difícil. Alianza Popular, antecedent de l’actual Partit Popular, hi va mantenir una oposició frontal. Entre els diputats que encapçalaren aquesta oposició destacaren Manuel Fraga, Juan Luis de la Vallina i Francisco Álvarez-Cascos. Paradoxalment, Álvarez-Cascos acabaria acollint-se a la llei que tant havia combatut, i no una, sinó tres vegades: es va divorciar de la seva primera esposa, Elisa Fernández-Escandón, el 1996; de la segona, Gema Ruiz, el 2003; i de la tercera, María de la Hoz Porto Sánchez, després de la separació feta pública el 2019. Déu els vol penedits.

Per a mi, de tota la vida, la imatge de la nit de Sant Joan era la que l'Informatiu Balear ens mostrava del ritual ancestral de passar els infants trencats pel vimer de s’Hort des Correu de Manacor. Era una imatge profundament mallorquina, arrelada a una manera d'entendre el món heretada de generació en generació. Ara, en canvi, la imatge de la nit de Sant Joan a Mallorca és la d'una gatera col·lectiva llatinoamericana al ritme del reggaeton. La globalització i un suposat sincretisme cultural ens han anat destruint com a poble, substituint les tradicions pròpies per costums importats, uniformes i desarrelats. Des de Sant Joan fins al nostre Tots Sants, convertit en un Halloween «celebrat» amb disfresses de basar oriental, assistim a una progressiva dissolució de la nostra personalitat col·lectiva. Ens diuen que és enriquiment cultural, però massa sovint no és més que la substitució d'allò que érem per productes globals consumits de manera acrítica. És el capitalisme, es...

El que em sembla «impressionant» és que a les Illes Balears, un país europeu i cosmopolita, encara es permeti, en ple segle XXI, la celebració d’una activitat tan sàdica, cruel, sanguinària, salvatge i anacrònica com és la tauromàquia.

França, aquest cap de setmana: 👉 44 graus. 👉 3 morts. 👉 71 línies de tren i nombroses activitats a l’aire lliure anul·lades. 👉 A punt de declarar l’estat d’emergència nacional. I encara hem d’escoltar, tant a les institucions com a les barres dels bars, ignorants orgullosos de la seva ignorància defensant els interessos de les petrolieres i negant una realitat científica tan evident com el canvi climàtic. 

  Si quan jo era adolescent s’hagués fet al País Valencià un acte conjunt entre ERC i el Bloc Nacionalista Valencià, s’hauria desfermat una tempesta mediàtica blavera que hauria durat setmanes. Divendres, en canvi, es va celebrar a la ciutat de València un acte entre Gabriel Rufián i Mónica Oltra sense que, al llarg de tot el debat, hi hagués cap referència a la qüestió nacional i sense que posteriorment se’ls hagi atacat mediàticament per part dels mitjans de dretes titllant-los de pancatalanistes. Ens han robat clarament el discurs i l’han fet desaparèixer. I qui escriu això és un frontpopulista de tota la vida, amb una trajectòria que l’avala. El discurs de la «unitat de l’esquerra» està molt bé, i també l’objectiu de mantenir un govern socialdemòcrata de PSOE-Sumar. Però convindria que aquesta suposada «unitat de l’esquerra» no servís per fer desaparèixer un discurs tan imprescindible com el de la supervivència i la renaixença nacionals.

La dreta europea s’hauria de demanar com és que s’ha deixat arrossegar per l’extrema dreta anarcocapitalista, passant, en menys de vint anys, de ser majoritàriament democratacristiana a ser directament anticristiana.

El Tribunal Suprem va condemnar fa poc el fiscal general de l’Estat per la publicació d’un correu electrònic que, segons es va dir, tenia tothom. Avui, en canvi, gairebé tots els mitjans de comunicació espanyols han publicat impunement els àudios amb les declaracions completes de l’expresident Zapatero davant el jutge d'instrucció. Dits audios han estat sostrets il·legalment d’un sumari judicial. A aquests àudios només hi tenien accés el jutge d’instrucció, el LAJ, el fiscal i les parts personades (en total, una dotzena de persones). Tot plegat podria constituir un delicte de revelació de secrets castigat amb penes que poden arribar fins als cinc anys de presó. El més trist és que supòs que no passarà res, ni tan sols es qüestionarà la gravetat de tot plegat en un suposat Estat de dret…

En ocasions passam davant una imatge o un símbol i no li prestam la deguda atenció, sovint perquè en desconeixem la història. La fotografia correspon al Sant Crist dels Hortolans , una imatge religiosa ubicada a l'església de Sant Miquel de Palma. Antigament, cadascun dels gremis de Ciutat tenia el seu propi Sant Crist. El dels hortolans (pagesos) es trobava a la sala de juntes del gremi, situada al mateix carrer de Sant Miquel. Quan els Borbons aboliren els gremis tradicionals entre els anys 1834 i 1836, el gremi d'hortolans es va veure obligat a desaparèixer i els seus béns foren requisats. El Sant Crist dels Hortolans fou traslladat a la veïna església de Sant Miquel, on encara avui es conserva i continua despertant una gran devoció popular, tot i que ben poca gent en coneix l'origen. Recentment, a més, ha estat restaurat. Cada gremi tenia el seu Sant Crist, al qual els seus membres professaven una especial devoció. Aquestes imatges presidien les assemblees, les reunio...

La UIB és una institució pública que disposa de milers de metres quadrats d’instal·lacions pròpies. És vergonyós que, sense cap necessitat aparent, enguany hagi optat per llogar unes instal·lacions a una empresa ianqui. I, a més, trob que celebrar una cerimònia de graduació en un camp de futbol és una autèntica vulgaritat protocol·lària i acadèmica, que em recorda aquells batejos multitudinaris que els Testimonis de Jehovà celebraven al camp del Rayo Vallecano…

 Madrid vs Barcelona. 

Com arriba el feixisme al poder? Fa més d’un segle, el gran filòsof i matemàtic Bertrand Russell ja ho va descriure amb una lucidesa extraordinària 👇

Antoni Gaudí fou durant tota la seva vida un catalanista exemplar. Ahir devia sentir-se ben orgullós en veure com la Policia Nacional i els Mossos d’Esquadra (al servei de la Generalitat presidida per Salvador Illa) expulsaven de la Sagrada Família 600 cantaires davant el “perill” que interpretassin Els Segadors en presència del Papa.

     La visita del Papa s’ha convertit en un immens exercici de fariseisme. Em repugna veure com polítics que es passen el dia escampant missatges aporofòbics, racistes i xenòfobs, en oberta contradicció amb els valors de l’Evangeli, corren ara a besar la mà del Summe Pontífex. Menys hipocresia i més Evangeli.

El futbol professional actual és un negoci com qualsevol altre. Totes les SAD depenen de la propietat i del que el seu propietari vulgui gastar o invertir. Es compren i es venen places, es canvien colors i, fins i tot, s’ha arribat a canviar el nom i la ciutat on juguen algunes SAD. Els aficionats ja no hi tenim ni veu ni vot i depenem de la voluntat de l’accionista majoritari. L’afició, els qui patim i ploram, som un simple atrezzo fungible i prescindible a gairebé totes les SAD. Tot aquell sentimentalisme que vaig viure als anys vuitanta i noranta ha desaparegut completament. Tal com cantava Bob Dylan, The Times They Are A-Changin’, i, personalment, no crec que sigui per a bé… PS: El principal problema afegit que tenim els balearicos és que l’ATB, com a negoci, li ha sortit ben foradat al propietari, acumulant pèrdues milionàries temporada rere temporada. Les causes d’aquest fracàs esportiu i empresarial són múltiples i complexes, però el resultat és innegable: després d’anys d’inver...

Es diu Mary. Té 93 anys. Ha de continuar treballant en uns cinemes AMC per mantenir l’assegurança mèdica i poder pagar les factures. Això és el capitalisme i l’«American Dream».

 Definició gràfica de «rentista» 👇 Els «rentistes» són l’equivalent del segle XXI als empresaris explotadors del Manchester del segle XIX. És una aberració ètica i política que l’ordenament jurídic permeti aquest tipus de situacions. I recordem que això està succeint sota el que es defineix a si mateix com «el govern més progressista de la història». Si amb un govern central de PSOE-Sumar està passant això, no em vull imaginar què passarà quan arribin «els altres».