Toni Bennàssar

Les hemeroteques són molt dures. Poca gent s'enrecorda, ara que han començat els jocs olímpics de Londres, que ens gastàrem desenes de milions d'euros en la candidatura de Madrid 2012. Us imaginau quin caos hagués estat organitzar uns jocs olímpics en un Estat que no té ni per pagar les nòmines? Després de la candidatura de Madrid 2012, es gastàrem una altra fortuna de doblers públics en la candidatura de Madrid 2016, i ara encara estam pagant per aspirar a Madrid 2020... Tot surrealista i simbòlic d'un Estat que ha viscut per damunt de les seves possibilitats i amb una mentalitat de nou ric que era insostenible. De totes formes, i per molt que ho vulguin imitar, he de dir als espanyols que mai el Madrid actual podrà repetir la màgia de la Barcelona 92, per molt que li donassin l'organització d'uns jocs olímpics: Botella no és Maragall; Esperanza Aguirre no és Pujol, i Gallego&Rey no són en Mariscal...

Kristen Stewart, de 22 anys, ha enganyat a la seva parella , l'actor Robert Pattinson, actualment per ventura el més desitjat per les nines, i no tan nines, de mig món, amb Rupert Sanders, director de 44 anys, casat i amb dos fills. Sembla que Pattinson estava apunt de fer pública les noces amb Stewart quan s'ha descobert la infidelitat. Ni Crepúsculo queda aliè als tòpics de comportament patriarcal que sobreviuen per damunt del pas de les generacions i de l'avanç de la dona en tots els àmbits. Supòs que acudint a les fonts clàssiques del nostres padrins, podríem dir que de la mateixa manera que hi ha dones que han nascut amb l'objectiu de ser "senyores de...", n'hi ha que, per pròpia voluntat, no passaran mai de ser "queridas" d'un home casat, tot i que podrien aspirar a molt més (Stewart n'és un cas clamorós...). Digne d'estudi antropològic, tot plegat. A més, he dir que a mi sempre m'han interessat des de una perspectiva psi...

Ahir vaig tenir l'oportunitat de veure una meravellosa pel·lícula, Elefant Blanc . És un homenatge al Pare Carlos Múgica , fundador de la parròquia Cristo Obrero i assassinat pels feixistes de la Alianza Anticomunista Argentina (La Triple A) l'any 1974 sortint de celebrar missa. És una pel·lícula que recoman especialment per tots aquells que tenen una visió primària i estereotipada de l'església, i que desconeixen la història de l'església de base, obrera i esquerrana, que tant a llatinoamèrica com a Espanya, foren i continuen sent, focus de resistència obrera i camperola. En aquest sentit, la història i ambientació de la pel·lícula me va recordar molt el Pozo del Tio Raimundo , i el paper dels jesuïtes en la lluita obrera dels anys 70, amb el seu cap visible, el Padre Llanos , al capdavant. És una església que poc o res té a veure amb les altes jerarquies que porten el purpurat però és, sens dubte, la més propera al missatge comunista de Jesús de Natzaret. Quanta di...

S'han hagut d'esperar moltes dècades. Hi ha hagut moltes llàgrimes vessades i molt de sofriment, però finalment s'ha fet justícia i el dictador feixista argentí Jorge Rafael Videla ha estat condemnat a cinquanta anys de presó per robar nins durant la seva dictadura. La dictadura argentina va acabar amb la desaparició de més de 30.000 persones, la majoria assassinades i llançades a l'Oceà des de avions militars. Dins aquesta tàctica repressora es robava els nins a les detingudes i se'ls entregava a famílies de dretes afins al règim. Així, s'intentava "extirpar" a aquelles criatures de les seves malignes mares marxistes. Aquesta tàctica ja la va començar anys abans el franquisme, sobre la teoria "científica"del psiquiatra Antonio Vallejo Nájera , i la seva teoria de què el marxisme era una malaltia mental que incapacitava per criar un fill. Així, Vallejo Nájera va començar els seus "estudis" amb 50 mares preses a Málaga per la sev...

Avui, per casualitat, m'he assabentat d'una curiosa història d'un dels grans pintors del segle XXI, René Magritte. Durant l'any 1913 Magritte tenia 15 anys i vivia un dels pitjors moments de la seva vida, ja que feia poc que s'havia suïcidat la mare. Un dia, va decidir anar a passejar per una fira que es celebrava a un petit poble de Bèlgica, i allà, va veure perduda entre la multitud a una nina. Magritte, un jove adolescent de 15 d'anys, es va presentar a la nina, de 12, i la va convidar a pujar un carrusel que hi havia. Parlàrem, passejaren junts, però acabat el dia, la nina se'n va anar amb la seva germana major i no va a tornar a saber res més d'ella. El pintor contà que, no obstant, es va prometre que aquella seria la dona de la seva vida. I no la va a tornar a veure fins a set anys després, en què un dia, de manera casual, passejant ambdós pel Jardí Botànic de Brussel·les, es van retrobar, es van reconèixer, i menys de dos anys després (era l...

El Binissalem és, per primera vegada en la seva història, equip de Segona B. Després d'una brillant temporada ha aconseguit assolir dos objectius que ben pocs podrien somiar: la Copa Federació i l'ascens de categoria. Me n'alegr per molts de motius d'aquest ascens: en primer terme, perquè és un equip mallorquí i modest; i, en segon terme, degut a què és un equip en el que juguen molts de jugadors que han portat la samarra blanc-i-blava del meu Atlètic Balears en diferents temporades (Contreras, Castillo, Plata...). L'any que ve hi haurà quatre equips a Segona B mallorquins: noltros, l'Atlètic Balears; el Constància d'Inca, al que també felicit; el Binissalem i el RCD Mallorca B. Ara comença l'autèntica tasca difícil, que no és altre que mantenir la categoria, un objectiu, molt i molt complicat, i ho dic per pròpia experiència...

Fa molt que no glosava i avui m'hi vull posar Sant Joan intentaré aprofitar per aquest poema em reservava Mallorca de cop s'ha buidada partint tothom de cap una illa germana que posa la festa en palangana regada amb tassons de gin i llimonada tenint la bauxa per motivació sent capaç de convertir en devoció una multitud anualment retrobada A Sant Joan li haurem de demanar si ens pot fer un miracle acabant amb el trist espectacle d'uns dirigents que no saben governar a l'hora que intenten esclafar a una multitud silenciosa a la que ullen amb mirada golosa somiant conseguir-la exterminar Sant Joan és una nit màgica diuen que tot es pot aconseguir entre els nostres desitjos haurem de dir que s'acabi aquesta època tràgica i que després l'agonia poguem tornar a respirar intentar reprendre el caminar en direcció a l'alegria superant l'època ombria  que no hem ni de recordar De les ensopegades e...

Rajoy ha fet públic que enguany no hi haurà debat sobre l'estat de la "nació". Serà el primer pic, llevat de l'any 1990, en què no es celebra. Tot plegat va emmarcat en una dinàmica de menyspreu de cap a les institucions democràtiques que em sembla molt greu. Estam en la pitjor crisis econòmica dels darrers cinquanta anys i el mínim que es mereix la ciutadania és que els seus representants polítics, les persones a les que ha votat, donin la cara. No ens mereixem que els que ens governen, President i Ministres, adoptin la tàctica covarda de l'estruç. I que no m'al·leguin manca de temps, ja que per anar a veure partits de futbol a Polònia, si que en tenen de temps. Si a la manca de respecte a les institucions parlamentàries li afegim la repressió desmesurada de les protestes, l'enduriment de la legislació en matèria de reunió i manifestació, i la progressiva eliminació de la pluralitat informativa... podem deduir que la salut de la democràcia, està molt ...

No hem guanyat, però hem fet història. Syriza ha passat del 4 % dels vots l'any 2009 a un resultat que oscil·la entre el 26 i el 28 % del vots, a 2 punts d'haver guanyat les eleccions. Els guanyadors, amb un 30 % del vots són els conservadors de Nova Democràcia que ja han anunciat que governaran amb els sus "amics" "socialdemòcrates" del PASOK.  La situació me recorda molt la d'Itàlia dels anys 70. Syriza ha aconseguit un resultat només comparable al del Partit Comunista d'Itàlia en aquells anys (l'any 1976 el PCI va arribar a un 34,4% dels vots). La dreta, per aturar el pas de l'extrema esquerra, va fer el que fa sempre, pactar amb els socialistes. Giulio Andreotti, Aldo Moro, Bettino Craxi, ben cohesionats per poders fàctics com la màfia i el Vaticà, pactaren per aturar l'arribada de Berlinguer al poder. Veurem que fan ara els poderosos a Grècia, però estic content ja que un nou fantasma recorr Europa, el fantasma de Syriza ...

"Jo em preocupava molt pel que seria quan creixés o quants diners tindria o si algun dia seria important ... i de vegades el que tu més desitges mai passa i de vegades el que menys esperes, això passa. Com declinar el meu treball a Chicago i decidir quedar-me i tornar a la universitat. No sé, coneixes a milers de persones i cap d'elles t'afecta ... després coneixes una persona i la teva vida canvia per sempre."   Jake Gyllenhaal  a  Anne Hathaway  a la pel·lícula Love and other drugs ,  Edward Zwick , 2010. Per jo, una de les millors pel·lícules romàntiques de la darrera dècada. 

"El futur no serà dominat per aquells que romanen atrapats en el passat" Willy Brandt (1913-1992), polític socialdemòcrata alemany.

L'economia espanyola ha estat de facto intervinguda, s'han demanant un centenars de milers de milions d'euros per tapar el forat financer d'una banca nefastament gestionada, un doblers que haurem de tornar tots els ciutadans "espanyols". Així va començar Grècia i ha acabat com ha acabat, amb una vaga general cada quinze dies, el centre d'Atenes cremat, aldarulls als carrers que finalitzen sovint amb centenars de detinguts i, fins i tot, amb morts entre els manifestants. Mentre, el president del govern espanyol, enlloc de donar la cara se n'ha anat a l'Eurocopa a veure "La Roja" sense haver ni dirigit l'operació d'intervenció (ells li diuen de préstamo para la banca ) ni haver-la explicat als ciutadans. Tot plegat me sembla patètic i molt propi del millor franquisme, una època en la qual s'amagava la fam amb el panem et circenses que representava el futbol i els toros. La imatge den Rajoy botant al costat dels "Príncep...

Aquests dies ha estat notícia l'acomiadament d'una treballadora de Mango per haver-se quedat embarassada. Malauradament, en ple segle XXI, estam tornant a l'esclavitud laboral i a una cultura patriarcal en contra dels drets de les dones, i, per extensió, de tota la classe obrera. Crec, en aquest sentit, que davant els atacs continuats de la dreta patronal des de les empreses i de la dreta política des de les institucions només ens queda una solució: fer-los mal allà a on poguem, i aquest a on poguem és a la cartera. S'ha de començar a difondre els noms i llinatges de les empreses que discriminen als treballadors i hauria d'haver un compromís civil del conjunt de la població de boicotejar la compra de productes o serveis als establiments que van en contra dels drets de la classe obrera. És intolerable que una dona compri, per posar un exemple, roba a una tenda que discrimina a les dones.

Ahir vaig tenir l'oportunitat de veure aquesta magnífica pel·lícula. No he tingut encara, no obstant, el plaer de llegir la novel·la. La pel·lícula és llarga, però ràpida, no té moments d'avorriment, està ben tramada, amb acurades acceleracions argumentals i sense cap llacuna en la trama que sigui remarcable. D'entre les interpretacions, tot i que sigui molt secundària, destacaria la den Donald Sutherland, un dels meus actors favorits, fent del dolent President Snow.  La pel·lícula és l'adaptació d'un llibre del mateix títol. Tot i ser el llibre molt recent (2008) té un argument que presenta, al meu entendre, un transfons que m'ha recordat molt les meves lectura, quan era adolescent, de dues obres clàssiques de la literatura de ciència futurista: 1984 de n'Orwell (escrita l'any 1948) i Un Món Feliç den Huxley (escrita l'any 1932). Aquests llibres m'encantaren, descrivint determinades coses que dècades després es varen produir (malauradame...

Article publicat la diari Ultima Hora de dia 28 de maig pàgina 32. Es sol dir que l’èxit té mil pares i el fracàs és orfe. Després del partit més important que hem viscut els balearicos en els darrers 50 anys (i amb un resultat que no ha estat el desitjat) voldria tenir unes paraules per a tots aquells que ens han dut a on estam. Així, en uns moments durs, vull reconèixer a la persona que ha estat l’artífex de portar-nos a un moment històric que mai hauríem somiat fa uns anys: en Fernando Crespí, el nostre President. En Fernando ha estat el responsable d’un canvi històric en la dinàmica de l’entitat, aconseguint que, un Club que duia dècades arrossegant-se per tercera divisió estigui a les portes, encara ara a dia d’avui, de la segona divisió A. Es pot dir, en aquest sentit, que s’ha produït un petit miracle, i que en Fernando ha estat capaç de ressuscitar un mort, rejovenint i il·lusionant a l’afició, i aconseguint durant els darrers anys uns èxits esportius sense precedents. A mé...

Estam a 90 minuts de la glòria o de la decepció. No sé que passarà diumenge amb el Mirandés, però aquests dies m'entra la nostàlgia. La nostàlgia d'una persona, jo mateix, que s'ha criat a l'Estadi Balear. Em vénen els records de nin, pujant les escales de l'Estadi de la mà del meu padrí Guillem al cel sia; em vénen a la ment tants de moments, alguns de bons i molts de dolents; em vénen al record grans alegries i moltes llàgrimes, callades, després d'un partit, a qualsevol racó de l'Estadi. Per jo l'Atlètic són els càntics de l'afició; l'olor dels fruits secs menjant-se un dia d'hivern a les grades de l'Estadi; per jo l'Atlètic és l'abraçada que et dóna quan tel trobes un balearico conegut per un carrer de Palma; per jo l'Atlètic és el renou de fons de la Via de Cintura mentre es disputa un partit; per jo l'Atlètic és sentir-te estimat per uns companys de colors que estan amb tu quan els necessites en l'aspecte pers...

El començament d'una de les millors pel·lícules de terror que he vist en els darrers temps, amb una interpretació impressionant de Rebecca Hall :   " Observació : Entre 1914 i 1919 la guerra i el grip se n'havien dut més d'un milió de vides només a Gran Bretanya. Conclusió : Era un temps pels fantasmes" La maldició de Rookford ( The Awakening ), 2011.

El mateix govern que va sortir amb la bandera rojigualda per defensar a una empresa privada, Repsol, davant la nacionalització de feta pel govern argentí de Kirchner, ara diu que vol nacionalitzar un banc privat gestionat per l'exministre del PP Rodrigo Rato, Bankia, per intentar tapar amb doblers públics el forat financer generat. Els argentins, de forma intel·ligent, nacionalitzen una empresa que gestiona recursos propis i que és extremadament beneficiosa pel País; aquí es nacionalitza un pou de deutes, un banc que ha fet fallida i que no té salvació possible aplicant les regles del lliure mercat. És molt curiós aquesta dreta pepera, que és nacionalista econòmica per defensar l'empresa privada, que és liberal a l'hora de suprimir serveis públics, i que és comunista a l'hora de salvar amb doblers públics a la banca que han dut a la ruïna els seus militants. Fa molt que dic que el capitalisme salvatge que patim és liberal a l'hora de privatitzar beneficis i social...

A Grècia hi ha hagut una sorpresa majúscula. Per primera vegada en la història recent europea, des de la caiguda del PCI italià, hi ha hagut sorpasso i l'esquerra autèntica ha passat per davant dels socialdemòcrates. La coalició Syriza s'ha fonamentat en la idea d'unitat i amb una alternativa coherent i realista a l'esquerra tradicional, tant la socialdemòcrata del PASOK com la comunista hereva de l'estalinisme del KKE (8,5% dels vots). Syriza, amb Alexis Tsipras al capdavant, un jove enginyer de 37 anys, ha aconseguit aglutinar a amplis sectors de la població, sumant el 16,8% dels vots, molt aprop dels guanyadors dretans de Nova Democràcia (18,9 %) i superant i humiliant als socialdemòcrates del PASOK (13,2%). Syriza és el camí en el qual ens hem de mirar els esquerrans, partint de polítiques d'unitat, amb fórmules electorals noves, sorgides de la base, i connectant amb amplis sectors de la població, sobretot els joves. S'ha de tenir en compte, a més,...

"El gran problema actual de la Unión Europea son los sindicatos radicales. Tenemos unas leyes arcaicas donde sólo hay derechos para los trabajadores". Juan José Hidalgo, president de Globalia, al diari El Mundo de dia 6 de maig de 2012, edició de Balears, pàgines 6 i 7. Els empresaris han perdut la vergonya, i mostren les canyes. Diuen el que pensen sense complexes. Segons ells, el problema és que els treballadors tenim massa drets i això fa que no siguem competitius. És el mateix argument que feien servir els empresaris en el segle XIX per declarar delicte el sindicalisme o per permetre que els nins fessin feina per una tercera part del sou d'un adult. Han passat els segles, però ells estan igual ideològicament, i ara, amb uns governs europeus que els recolzen. Ens queda molta de lluita per mantenir allò que ens va costar generacions aconseguir: que els treballadors siguem tractats com a persones humanes.