Jaume Santandreu, in memoriam
Jaume Santandreu i Sureda (Manacor, 9 de juny de 1938 – Can Gazà, Palma, 1 de juny de 2025) fou una de les figures més singulars i controvertides de l’Església mallorquina contemporània. Fill d’una família nombrosa de sis germans, ingressà al seminari amb només sis anys, on patí abusos sexuals per part d’un capellà; abusos que foren coneguts i encoberts per l'estructura eclesial de l'època. Aquesta experiència marcaria profundament la seva trajectòria vital.
Abans i després de la seva ordenació sacerdotal, l’any 1960, desenvolupà diverses activitats laborals i socials, treballant en el sector de l’hostaleria i participant en moviments sindicals i polítics clandestins durant el franquisme. Fou un exemple mallorquí d’allò que, anys després, a Espanya es coneixeria com els «capellans obrers». Poc després de ser ordenat, fou destinat al Perú, una experiència que amplià la seva visió del món i el confrontà amb la realitat de la pobresa extrema.
D’ideologia esquerrana, catalanista i profundament compromès amb les persones més vulnerables, dedicà bona part de la seva vida a l’atenció dels exclosos, dels marginats, d’aquells que ningú no volia. Durant anys dirigí la comunitat terapèutica de Can Gazà, destinada a l’acollida de persones —la majoria en situació terminal— afectades per addiccions, malalties cròniques i greus situacions d’exclusió social.
El compromís social i polític de Jaume Santandreu el portà a militar, primer, al Partit Comunista; posteriorment, al PSM; i, finalment, a esdevenir membre fundador d’Esquerra Republicana a les Illes Balears, formació que presidí entre 1988 i 1992. La seva trajectòria, marcada per la dissidència, el compromís social i la defensa dels marginats, el convertí en una figura incòmoda per a determinats sectors de l’establishment, però també en una de les veus més personals i reconegudes del cristianisme social a Mallorca.
Pocs dies abans de morir vaig tenir l’oportunitat de compartir un horabaixa amb ell. Parlàrem de molts de temes que ens serviren per repassar la seva vida. La conversa adquirí, amb el pas de les hores, un to d’acomiadament. En Jaume desprenia, no obstant això, una gran i colpidora pau interior. Aquesta fou la sensació que me’n vaig endur.
El darrer que va fer aquella tarda fou regalar-me el seu últim llibre, «Mon cor aflama estels. ApoElegies», una obra en la qual recollia els sermons fúnebres pronunciats en els funerals d’amics i coneguts seus. Fou un gest gairebé premonitori. Li vaig demanar que me’n fes una dedicatòria, un ex libris, i ell em contestà: «Ja te’l faré més endavant, quan l’hagis llegit». Ja no va ser possible fer-ho, almenys en aquesta vida…
Comentaris