Toni Bennàssar

Esper que el 2012, l'any de l'Apocalipsi maia, no sigui tan catastròfic com molts vaticinen. Esper que sigui un any  allà a on poguem gaudir tots de salut i alegria, a pesar de la tempesta econòmica i ideològica conservadora que patim. Esper també poder, a nivell personal, continuar gaudint de l'amistat dels meus amics, peça cúspide en la meva particular piràmide de Maslow. En aquest aspecte, el 2011 m'ha servit per fer enfora a males companyies, i per trobar-ne altres de bones, i n'he sortit guanyant, vist en perspectiva, en aquesta particular borsa que són les relacions personals.  Si feim repàs al 2011, podríem dir que ha estat un any de transició i canvi, passant en molts d'aspectes per una particular travessia del desert. Hem perdut unes eleccions, i he començat projectes professionals nous. En l'aspecte personal tenc ben clar que, en tota travessia pel desert, sempre s'acaben trobant oasis de pau i tranquil·litat, en el camí de cap a la terr...

Avui pren possessió com a nova batlessa de Madrid Ana Botella, la dona de l'ex president del Govern José Maria Aznar. El motiu? Que el batlle electe Ruíz Gallardón ha presentat la seva dimissió per ocupar el càrrec de ministre. El canvi de batllia m'ha dut a pensar en el vell professor, Enrique Tierno Galván , que ha estat, sens dubte, el batlle més carismàtic de la història democràtica de Madrid. Doctor en Dret, Doctor en Filosofia, Catedràtic de Dret Polític, represaliat franquista, fundador del PSP i president honorífic del PSOE, promotor de La Movida... Un intel·lectual de prestigi en definitiva, ficat temporalment en política, amb un respecte, educació i bones formes que encara es recorden i que perduraran durant generacions. Si totes les comparacions són odioses, aquesta ho és especialment... PS. Una de les seves frases: "Dios no se olvida nunca de un buen marxista". 

Com sempre, escric una glosa pel Nadal, aquesta és la pròpia del 2011: Amics, un any més em complau saludar-vos en forma de poesia enguany amb versos i més alegria i sense ser de ningú esclau El Nadal de nou ha arribat tal i com sempre se l’espera reforçant l’amistat més propera d'una germanor que mai ha minvat La llibertat vertadera neix sempre d’un mateix i com sabeu jo no sóc ni de jou ni de feix i tampoc de mirar mai de cap endarrere Si hagués de triar un sentiment el que més m’agrada és l’esperança tot i les rèmores de l’enyorança un ha de avançar sent valent H a de partir d’un mateix sempre la solidaritat i no pots ajudar al veïnat si tu no ets fort amb escreix Vénen temps de resistència units sempre amb coratge content de tenir-vos de companys de viatge amb pas ferme i bona cadència Caminem junts sense aturar ajuntant les nostres esperances fent enfora les mancances i fora deixar mai de lluitar A cada travelada un s’acaba fent més fort tenint ...

Aquest cap de setmana s'ha fet pública una molt interessant sentència sobre la cancel·lació de dades personals dels ex-membres de l'Opus Dei. La Sala del contenciós-administratiu del Tribunal Suprem ha establert que els Concordats de 1979 no protegeixen a determinades organitzacions inserides en el si de l'església catòlica, tal i com pot ser la Prelatura Personal de la Santa Creu i l'Opus Dei, d'haver de respectar els drets fonamentals dels ciutadans. I no oblidem que el dret a la protecció de dades és un dret fonamental garantit per la Constitució de 1978. Així, es reconeix als ex membres de l'organització el dret a què, en el moment en el qual se'n van de la mateixa, siguin cancel·lades totes les dades que l'Opus té d'elles. Una polèmica semblant ja es va produir fa anys envers a l'apostasia i la cancel·lació dels assentaments del registre baptismal. És una qüestió dificultosa de tractar de forma simple en un post, però que trob, des de una...

Al meu post anterior, parlava de Tos , i de la cançó Déjame (cançó composada per i cantada per Tos, tot i que després l'assumiren com a seva Los Secretos . He trobat un document històric que he editat i penjat: el ja mític concert d'homenatge a Canito a l'Escuela de Ingenieros de Caminos de Madrid. El so no és molt bo, però és al·lucinant veure a Tos en la seva darrera actuació. A partir d'aquell dia, es va incorporar en Pedro Antonio Díaz de bateria, substituint a Canito, i naixien Los Secretos ... el reste és història ;-)

Anit venc de veure a Los Secretos, el millor grup que queda en actiu de La Movida . Un grup fundat originàriament pels germans Urquijo, i forjat sobre la desgràcia. Primer amb la mort, atropellat (el cap d'any de 1979), de Canito, bateria de l'originari Tos . El segon bateria del grup, Pedro Antonio Díaz, també va morir amb un accident de trànsit. I, per últim, no manca citar la tràgica mort d'Enrique Urquijo, un dels grans músics de la història del pop espanyol. A pesar de les successives desgràcies, i després de més de 30 anys, Los Secretos continuen sent un referent de la música ben feta, amb unes lletres i músiques que, al meu entendre, mai passen de moda, i que no em cans mai, jo personalment, d'escoltar.  Los Secretos són, però i en definitiva, el reflexe d'una generació. Una generació que volia revolucionar el món, i que va acabar morta a l'entrada d'una casa amb una xeringa clavada a la vena. Una generació que fou anant canviant els ideals, pe...

El Govern del PP den José Ramon Bauzá ha mostrat les seves cartes de forma clara. Ha renunciat a aplicar l'impost sobre el patrimoni als més rics, perdonant-los 23 milions d'euros en un any, a l'hora que fa retallades brutals en els serveis socials. Unes retallades que van des de els volquers dels discapacitats fins a l'ajut per emancipació dels menors tutelats. Es perdona doblers als rics i es lleva prestacions als pobres, dreta pura i dura. Ah, i pel manteniment de Marivent i Son Vent, sí que hi ha doblers, a l'hora que també n'hi ha per augmentar les percepcions del gabinet Bauzá. Política de dretes, que és el que vol el poble. Una política que, per molt majoritària que sigui a les urnes, ni l'accept ni l'acceptaré mai. 

Després de molts de temps sense fer-ho, m'he decidit a publicar una petita glosa per no perdre el costum de la rima; Llampegada Ha començat a llampegar i amb una forta arruixada la dreta ha estat cridada per durant quatre anys governar Estimant enormement la democràcia els resultats vull respectar tot i que em fa molt emprenyar que governin els amics de l'autocràcia Quatre anys de retallades haurem de suportar  i ens podem començar a preparar ja que aquesta gent no va de ninades L'escola pública quedarà ben menuda privatitzada la sanitat diuen que l'Estat està embargat i que d'ajudes socials no en quedarà ni una El treballador serà ben venut a una patronal engreixada per una dreta que va ben estufada i vol recuperar el temps perdut La patronal és la que governa maldament no ho volgueu escoltar i a noltros només en queda acatar el que la banca ens reclama  I jo amb tot això em deman a on queda la...

"Abraham Lincoln va fer a tots els homes lliures, Sam Colt els va fer iguals" Avui he sentit aquesta frase, que és anònima, pel que sé, i molt típica als Estats Units. Crec, en tot cas, que representa molt bé la idiosincràsia dels Estats Units, la seva segona esmena, i el dret de portar armes. Una frase per reflexionar...

El sistema capitalista viu un dels seus pitjors moments en l'Europa occidental i els Estats Units. Altres economies (tal i com Rússia, Brasil o, sobretot, Xina) no en tenen gens de crisis, aposta no podem parlar d'una crisi global tal i com fan alguns. D'aquesta crisi el que més em preocupa és la manca d'esperança. Sembla que la societat en el seu conjunt viu una depressió continuada. Ens acostam a unes eleccions generals i jo not l'apatia electoral en tots els cantons. Això és un símptoma molt preocupant per a la salut democràtica de la nostra societat. No es veu la sortida i sembla que l'estat actual d'explotació laboral, retallades socials i inestabilitat econòmica serà permanent. La manca d'esperança implica el pitjor d'un estat depressiu que és, al meu entendre, el que viu la nostra societat. Sense il·lusió, res és possible, i d'il·lusió, jo, en veig ben poca a dia d'avui...

En Rajoy ha proposat fer un examen d'espanyolitat als estrangers que resideixin a Espanya i, sobretot, a aquells que vulguin accedir a la ciutadania espanyola. M'agrada la idea (mode sarcasme \ off). Idò bé, agafant la idea "popular" jo propòs, com a mallorquí, fer una examen de mallorquinitat a tots els que vénen de fora. L'examen hauria de començar per la part gastronòmica, exigint que l'immigrant (espanyol, comunitari o extracomunitari...) sàpiga degustar una bona sobrassada de porc negre, exigint també que li agradin les olives trencades, a més de saber fer cocarrois i panades, i que sigui capaç de clavar-se una bona copa d'herbes dolces i conegui perfectament que és el palo amb xifon i el rebentat d'amazona. Si supera aquesta prova hauríem de passar ja a majors, demanant-li a veure qui és "la moreneta", a on es situa (o es situava) es Güell, què és un rebosillo o la diferència entre un ruc, un ase i un gorà. Si supera això ja podríem ...

Mai havia vist tanta de gent, petits i grans, disfressats pels carrers de Son Ferriol, el meu poble, ahir vespre. Allò semblava una Rua anticipada, i, que jo sàpiga, la Rua sempre s'ha celebrat pel febrer. Aquí, des de sempre, hem celebrat Tots Sants, una celebració, que no festa, basada en el record callat i emotiu als difunts. La meva infància ve marcada pels rams d'estranys (crisantems), que construïa amb autèntica devoció el meu padrí matern, al cel sia, i que romanien disposats a la galania de ca meva, preparats per ser repartits als cementiris de Palma i Establiments l'on demà. Record també, com no, la tradició de regalar els padrins joves als fiols un rosari de confits (uns confits que confés que a mi no m'agradaven especialment de gust...) i també la tradició dels panellets d'ametla.  Poc a poc Tots Sants ha passat a ser Halloween. Tanta televisió i tanta sèrie americana han provocat que s'omplin els carrers de l'horterisme del truco o trato...

" Docendo discimus"   ‘(els docents) aprenem ensenyant’.  Séneca , Epistulae morales ad Lucilium 7 y 8. "No ensenyis res, ja que encara ho has d'aprendre tot" Fernando Pessoa , L'educació de l'Estoic A pesar de tots els regustos amargs que he patit, i que encara patesc a la docència universitària, he gaudit, gaudesc i gaudiré probablement sempre d'ensenyar. Unes ensenyances, les meves, que sempre parteixen de la humilitat d'hom que encara li queda tot per aprendre. Avui m'ha vingut de gust posar un aforisme clàssic i una frase literària del gran escriptor portuguès Fernando Pessoa, en un instant de reflexió filosòfica sobre l'ensenyament, un ensenyament menyspreat, de cada cop més a n'aquest País, tant pels responsables polítics com per una part important de la societat.  

Ensenyar és la millor manera d'aprendre. Les meves classes de Dret matrimonial em permeten, en darrera instància, reflexionar sobre determinats aspectes filosòfics, vitals i professionals. Així, a la meva darrera classe els vaig recomanar un petit fragment d'un poema den Pablo Neruda, Farewell :  "Yo no lo quiero, Amada.  Para que nada nos amarre  que no nos una nada.   Ni la palabra que aromó tu boca,  ni lo que no dijeron las palabras.  Ni la fiesta de amor que no tuvimos,  ni tus sollozos junto a la ventana.  Amo el amor de los marineros que besan y se van.  Dejan una promesa.  No vuelven nunca más.  En cada puerto una mujer espera:  los marineros besan y se van.  Una noche se acuestan  con la muerte en el lecho del mar.  Amo el amor que se reparte  en besos, lecho y pan.  Amor que puede ser eterno  y puede ser fugaz.  Amor que quiere libertarse...

Cada dematí un s'aixeca amb l'anunci d'un nou projecte urbanístic que vol promoure el Govern de les Illes Balears. Els ultraliberals que ens governen no han après la lliçó. Que els quedi clar, la crisi és la crisi del totxo, una crisi provocada per l'especulació en el món de la construcció. Idò bé, ens pretenen treure de la crisi fent grans projectes urbanístics a dit amb la intenció d'afavorir a especuladors que suposadament generaran riquesa en bé de tots. No m'ho crec, sincerament.  Un dia ens diuen que urbanitzaran el Guix, l'on demà que faran un parc temàtic religiós a Ses Salines, passat demà que faran un parc temàtic no religiós de 200 hectàrees a Llucmajor, l'altre dia que urbanitzaran Ses Fontanelles, sense comptar el pelotazo  (ho he d'escriure en castellà, com no...) de Calvià concedint llicencies a dit per reorganitzar una zona pública segons els interessos singulars d'un determinat grup hoteler. A més, es tornen a classificar ...

"Twitear no és escriure, és fer graffitis amb signes de puntuació" Diàleg de la pel·lícula Contagion (2011). De cada cop estam immersos en la cultura del breu. Twitter , amb els seus 140 caràcters, n'és el màxim exponent. És això periodisme? I escriptura? Es pot considerar el microblogging una forma de literatura o periodisme? Tot el ben fet necessita el seu temps, i la seva dedicació. Difícilment es poden resumir coses importants en tant poques lletres i, el resultat final, sol ser una mediocritat lingüística i periodística. Visca la immediatesa, però fora perdre mai el gust per la lingüística i la literatura. 

" No us   deixeu   atrapar pel   dogma que   és   viure   segons   els   resultats   del pensament   dels altres. No   deixeu   que el soroll   de   les   opinions   dels altres   ofegui   la vostra   pròpia   veu interior . I el més   important , tingueu   el coratge   de seguir   al vostre   cor   i la vostra   intuïció . D'alguna   manera   ells ja   saben el   que tu   realment   vols ser . Tota la resta   és   secundari ". Steve Jobs , fundador d'Apple Computer i Pixar, discurs a la cerimònia de graduació d'Standford de l'any 2005.

Davant les retallades que està duent la dreta, tant la dreta del PP, com la del PSOE, ara que vénen les eleccions generals, vull fer una proposta, com a expert en Dret Públic, de reestructuració del sistema institucional espanyol per reduir dèficit (ara que això sembla el més important). Propòs suprimir 4 institucions, reconegudes constitucionalment que, al meu parer, són totalment inútils, i que es podrien eliminar fora que passés absolutament res.  D'aquesta manera, propòs eliminar las següents institucions: - La Corona (Títol II de la Constitució). - El Senat (Títol III) - Les Diputacions Provincials (Títol VIII) - Els Delegats del Govern (Títol VIII). No sé quants de centenars de milions d'euros suposaria eliminar aquestes institucions, però sí que sé que, tal i com estan configurades, no aporten res que no puguin fer altres ja existents. Les funcions del Cap d'Estat les pot fer el Cap de Govern. Les funcions del Senat les pot fer el Cong...

Una de les millors escenes de cinema polític dels darrers 20 anys: "...vamos a dejarlos en la tierra, pero esta tierra ahora nos pertenece compañeros, y de aquí tenemos que sacar la fuerza para seguir luchando, porque la batalla es larga y son muchos, pero nosotros somos muchos más, siempre seremos muchos más, el mañana es nuestro compañeros. La lucha continúa, no pasarán, nosotros pasaremos..."

Aquests dies plujosos resorgeix el meu esperit celta i em ve inevitablement a la ment, en forma de record, la història de Bobby Sands. Una història que la vaig conèixer, gràcies a TV3 (la nostra Pirenáica de joventut), i que en va marcar vital i políticament; que el seu nom no s'esborri de la història! "They have nothing in their whole imperial arsenal that can break the spirit of one irishman who doesn't want to be broken" Bobby Sands "You cannot conquer Ireland. You cannot extinguish the Irish passion for freedom" Patrick Pearse , 1916 Bobby Sands, Bobby Sands Will you swear to bear allegiance to the flag of Ireland Will you wear the black beret   Will you serve the IRA If you can you`re a man Bobby Sands And when the sound of the battle is over   It`s shoulder to shoulder we`ll stand   To remember the brave young Irish soldiers   Who fought for the cause of Ireland Bobby Sands, Bobby Sands Will you fight for the right to unite all Ireland Will...