Toni Bennàssar

"A la menor de edad nadie le puso un puñal en el pecho para irse con Berlusconi y nunca dijo que era menor de edad, escondió información, y me da igual que sea Berlusconi o Pepito de los palotes . Quiero romper una lanza a favor, no ya de Berlusconi [presidente italiano], sino por cualquier señor que tenga relaciones con una señorita de este tipo" Rocío Casanova, periodista i tertuliana de Canal 9 dixit . En determinats moments hem de suportar declaracions de tot tipus que ens crispen. En aquests casos ens hem d'armar de paciència. El que no es pot aguantar de cap manera és que es faci una justificació, des de un mitjà públic, d'una pràctica delictiva en contra dels menors. Que es consideri "normal" que un home de 70 anys pagui per prostituir a una menor i que es justifiqui al·legant que a la menor d'edat "nadie le puso un puñal en el pecho" és intolerable. En aquest Estat anomenat Espanya l'única apologia d'un delicte que està penad...

El dilluns dia 4 d'abril es va celebrar l'assemblea de l'Atlètic Balears. En ella es va elegir una nova junta directiva en la qual jo continuu ocupant el càrrec de Secretari. Amb aquesta ratificació ja en duc 7 anys dins el club com a directiu. Tot va començar coincidint amb el descens de l'equip a primera regional preferent, moment en el qual, davant la desfeta generalitzada, men vaig decidir a donar la passa incorporant-me com a dirigent al club dels meus amors. Bona part de la meva vida ha estat lligada estretament a l'Atlètic Balears, no ho puc negar. Alegries i penes, avanços i retrocessos, incorporacions i pèrdues en l'aspecte personal han tingut de transfons el dia a dia de l'Atlètic Balears. No puc separar en la meva memòria una cosa de l'altre i d'aquí sorgeix, entre d'altres coses, l'estima profunda que tenc al Club. A més, i des de una òptica estrictament esportiva, dir que he tingut l'oportunitat de viure com a directiu tres a...

Per primera vegada en la història de la música a Espanya un grup que canta en català, els Manel , s'han posat líder de vendes , durant dues setmanes consecutives, a les llistes espanyoles. Els únics precedents de música en català líder a tota Espanya havia estat, en el seu moment, singles de Lluís Llach i, sobretot, Serrat. Manel ha estat un fenomen totalment inesperat. Ningú s'ho podia preveure. Un grup que llança dos discos, i el segon es ven de forma massiva a tot el territori espanyol, sense haver fet gaire promoció, sense tenir una gran productora darrera i sense gairebé cap actuació a televisions estatals. El seu èxit, des de el meu punt de vista, té molt a veure amb el fenomen internet. La circulació de mp3 a través de la xarxa, així com, sobretot, youtube i les xarxes socials han permès que petits grups com ara Manel es donin a conèixer a un públic infinit. Això, fa uns anys era impossible. Els grups que començaven, i molt més si cantaven en llengües minoritzades, ten...

Ara resulta que les empreses futbolístiques espanyoles volen dur a terme un tancament patronal. El periodistes esportius, que de Dret no en solen saber molt, parlen de la "vaga del futbol". Desconeixen que la vaga només la poden fer els treballadors, i els clubs són empreses. La reclamació de les SAD que formen part de la LFP és que es deixi d'emetre futbol en obert, ja que així incrementarien els seus ingressos de les plataformes codificades que emeten el futbol sota pagament. Diuen que el futbol és un negoci, que tenen grans dèficits, i que no té cap sentit que s'emetin partits en obert producte d'haver hagut de vendre a canals sense codificar part de les emissions televisives a més baix preu que el que les pagarien els codificats.  En tot aquest plantejament els clubs de la LFP amaguen moltes coses. En primer lloc, aquests clubs que ara estan en contra que tots aquells que no pagam un canal codificat poguem veure futbol en obert, s'obliden que reben bona p...

La voz de mi corazón es un canto de cigarra del coro de tantos pueblos que viven sin esperanzas. La voz de mi corazón canta para que mañana España vuelva a ondear bandera republicana!   La vaig escoltar fa anys en un DVD del concert de Rivas Vaciamadrid en el que efectuaren un homenatge als republicans espanyols. Em va encantar. Fou una de les millors cançons d'aquell recital, juntament amb un solo de na Bebe. Des de llevonces, l'he escoltada mil vegades. 

Aquesta setmana passada vaig tenir l'oportunitat de veure la pel·lícula El Rito , dirigida per Mikael Håfström i en la que fa un paper més que destacat n'Anthony Hopkins. La veritat és que sóc un fan del gènere de terror. Seré poc imparcial amb aquesta pel·lícula ja que The Exorcist , és la meva pel·lícula favorita en aquest gènere, i, vulguis que no, sempre veus amb millors ulls les pel·lícules que segueixen la seva saga argumental. Les crítiques de El Rito, film basat en fet reals recollits en un llibre de l'escriptor Matt Baglio, no han estat gaire crítiques positives i aposta m'he decidit a reivindicar aquesta pel·lícula. S'aconsegueix crear una atmosfera de terror força realista, amb passatges de terror psicològic molt aconseguits, tot i que al final se les envà la mà amb la fantasia, deslluint una trama bastant acurada des de una perspectiva de praxis teològica. Per ventura, la frase més important de la pel·lícula (apareix al trailer, no desvetllo res) és ...

Durant la setmana passada vaig tenir l'oportunitat d'assistir i participar com a ponent a unes jornades acadèmiques sobre religió i Comunitats Autònomes. el tema religiós, per bé o per mal, està de moda. A la meva intervenció vaig tenir l'oportunitat de parlar, entre d'altres temes, sobre la problemàtica que afecta de manera específica als menors d'edat vinculada a les creences religioses dels seus pares, parant especial atenció a la qüestió de les transfusions de sang dels testimonis de Jehovà, les discrepàncies entre progenitors de creences religioses diverses després de la separació o el divorci, així com, també, la qüestió de l'edat mínima per contreure matrimoni interrelacionada amb l'edat de consentiment sexual, un tema del qual, arribat el moment, n'escriuré una ressenya específica. En tot cas, d'aquelles jornades en sortiren molts de temes interessants i ara em ve de gust de parlar-ne d'un. Com es sap, hi ha hagut en les darreres setmanes...

El darrer festival de Sitges ha estat notícia arran de la imputació d'un director,Srdjan Spasojevic, per l'exhibició d'una pel·lícula titulada "A Serbian Film" en la qual apareixien escenes pornogràfiques allà a on es mostren agressions sexuals en contra de menors d'edat. La polèmica s'ha desfermada arran de la campanya que s'ha originada, encapçalada per molts de directors que també participaven al certamen, en favor de la llibertat d'expressió i en contra de la imputació del director servi. S'ha de dir que el codi penal espanyol és molt clar en aquest assumpte. L'article 189.7 considera delicte la producció, exhibició, venda, o distribució de material pornogràfic en el que, sense haver estat emprats directament menors o incapaços, s'empri la seva veu o imatge alterada o modificada. Les penes de presó van de tres mesos a un any. Sembla, sense haver vist la pel·lícula, però pel que he pogut llegir de les sinopsis,i crítiques ,que s...

El ministre de defensa alemany, el membre més valorat de l'executiu de n'Àngela Merkel, ha dimitit . El motiu? Que un diari l'ha acusat d'haver plagiat la seva tesi doctoral. Aquest fet a Espanya seria insòlit. Primer, perquè és que no hi ha cap ministre espanyol, que jo sàpiga, que sigui doctor. Així que ja partim d'una diferència notable de formació entre els polítics. I, després, hem d'introduir una diferència notable en quant a la manera d'entendre l'ètica política. D'aquesta manera, a l'Estat espanyol és pràcticament impossible que un polític dimiteixi. I, molt manco, seria impensable que un polític dimitís per culpa d'una cosa personal, tal i com seria plagiar una obra acadèmica. Aquesta és la gran diferència entre maneres distintes d'entendre la vida i la política. Hem de recordar que una coneguda presentadora de televisió, va emprar un "negre" que li va escriure completament un llibre. Quan es va conèixer la notícia no v...

Avui s'ha celebrat el dia de les Illes Balears. La veritat és que es tracta d'una festa un tant postissa. Celebram la publicació al BOIB del nostre Estatut d'Autonomia. Crec, sincerament, que és molt poc patriòtic haver de celebrar l'entrada en vigor d'una llei. Així, jo, com a mallorquí, sent com a única festa nacional el 31 de des desembre, en que es commemora, des de època medieval, el començament de la catalanitat de Mallorca després de l'ocupació islàmica. En aquest sentit, la veritat és que celebrar una diada sense tradició històrica es fa difícil. Cada any es repeteix la fira del Passeig Sagrera i els actes institucionals de costum. Enguany, personalment, he gaudit del combat de glosat de davant Sa Llonja, una de les meves aficions. De totes formes, crec que ens hauríem de replantejar els nostres símbols nacionals derivats del procés autonòmic. Així, des de la bandera, fins a l'escut o la diada, són, en el nostre cas, elements inventats. Tot es va fer...

La setmana passada vaig anar a veure Cisne Negro , una pel·lícula que està sent un dels fenòmens de la temporada. Natalie Portman interpreta a una ballarina que s'obsessiona amb el seu paper i amb el triomf professional. Totes les obsessions són dolentes, i les laborals ho són molt més. Així, la feina és un mitjà per a la vida, però no es pot convertir en una finalitat en si mateixa. En aquest sentit, maldament no sigui políticament correcte dir això en aquests moments, crec que hem de reivindicar l' homo lundens front a l' homo laborans tradicional. La vida, per bé o per mal, és relativament molt curta i s'ha d'intentar gaudir de la millor manera possible. Així, en un món allà a on pràcticament tot es quantificable en termes econòmics o materials, és el moment de reivindicar els elements intangibles que fan de les coses quotidianes un element de felicitat. Així, les grans coses de la vida no són quantificables ni en termes monetaris ni en graus de l'escalafó p...

Tal dia com avui de 1937 un escamot de falangistes afusellaven, a trenc d'auba, a Emili Darder, batlle republicà de Palma. Foren aquell mateix dia víctimes també de les bales feixistes Antoni Maria Ques comerciant afí a Esquerra Republicana Balear; Alexandre Jaume, dirigent socialista; i Antoni Mateu, ex-batlle republicà d'Inca.  Avui, malauradament, no he pogut anar a l'homenatge que s'ha celebrat al cementiri ja que ha coincidit amb una jornada acadèmica que organitzava a la UIB. En tot cas, el meu cor i la meva ment ha estat amb els companys que retien homenatge als màrtirs republicans. He de dir que va ser per jo un honor quan em proposaren per formar part del patronat de la Fundació Emili Darder. És un dels càrrecs que més il·lusió m'ha fet ostentar. Ja de petit escoltava les històries, a l'àmbit familiar, de la tasca que va fer el batle Darder; unes històries que anaven des de la construcció de la Plaça de les Columnes, fins al seu afusellament, mig mort ...

" A Mallorca la cultura és un insult i un greuge. La societat insular treballa contra la meritocràcia. A Mallorca, fer d'intermediari, sense cap títol, en la venda d'una casa a un alemany, equival a quinze anys de sou d'un professor universitari ". Matías Vallés dixit , Revista EnllaçUIB , número 16, pàgina 21. Resulta sempre curiós llegir entrevistes a un entrevistador. En Matias Vallés fa una duríssima crítica a la societat illenca i, per extensió, al model de la universitat de les Illes Balears. Parla de la manca de compromís cívic del professorat, del passotisme de l'alumnat, d'un caràcter provincià en determinats àmbits i d'una certa improvisació en grans decisions. En alguna de les seves afirmacions n'estic d'acord, amb altres no. Entre elles, el seu posicionament contrari a l'existència d'un campus universitari, instrument urbanístic-educatiu que jo sempre he defensat. De totes formes, crec que és una entrevista brillant qu...

"Al principio ella fue una serena conflagración un rostro que no fingía ni siquiera su belleza unas manos que de a poco inventaban un lenguaje una piel memorable y convicta una mirada limpia una voz que caldeaba la risa unos labios nupciales un brindis [...] y de pronto él sintió que sin ella sus brazos estaban tan vacíos que sin ella sus ojos no tenían qué mirar que sin ella su cuerpo de ningún modo era la otra copa del brindis y de nuevo se dijo qué sencillo pero ahora lamentó que el futuro fuera oscura maleza sólo entonces pensó en ella eligiéndola y sin dolor sin desesperaciones sin angustia y sin miedo dócilmente empezó como otras noches a necesitarla". Mario Benedetti

Sembla que el Govern central ha pactat amb el sindicalisme oficial (CCOO i UGT) un retard en l'edat de jubilació als 67 anys. Supòs que poc a poc s'aniran coneixent els detalls del pacte i la lletra petita del mateix. En tot cas, hi ha molts de dubtes sobre aquest acord. En primer terme, sembla que l'element essencial a partir d'ara serà els anys que dugui el treballador de cotització a la Seguretat Social. Si tenim en compte que pertanyem a un Estat en el qual el principal motor monetari és l'economia submergida, i que hi ha milions de treballadors que durant anys han fet feina sense cotitzar, podem veure el drama que s'aproxima a l'hora de jubilar-se. A més, hi ha milions de dones que han treballat en empreses familiars sense haver començat a cotitzar fins que el negoci ha estat estabilitzat i s'ha convertit en rentable. Exigir a aquesta gent que tengui ara quasi 39 anys cotitzats per poder jubilar-se als 65 anys és molt dur. I ho és molt més quan hem ...

Ahir vaig veure una gran pel·lícula. El seu títol és " Amor i altres drogues ", us la recoman. Es tracta d'una tragicomèdia molt ben aconseguida. És de destacar la interpretació de Anne Hathaway , i un argument que, partint d'uns començament que semblen propis d'una comèdia adolescent típica nord-americana, va agafant cos i es converteix en una gran història humana sobre l'amor i la malaltia. La part còmica  l'aporta la història que interpreta Jake Gyllenhaal, que fa el paper d'un visitador mèdic de l'empresa Pfizer , que aconsegueix la representació del medicament Viagra just en el moment del seu llançament. La dramàtica, Anne Hathaway, que conta la història d'una al·lota de 26 anys malalta de Parkinson. Els sacrificis que s'estan disposats a fer per amor, com afecta una malaltia a una carrera professional, o la lluita constant entre racionalitat i sentiments, conformen els ingredients morals d'una gran pel·lícula, al meu modest entend...

Si caure esdevé en inevitable, aixecar-se es converteix en imprescindible. Frase que he llegit avui dematí, escrita a mà, al suro de la seva habitació, per un nin tutelat a una llar de protecció. Jo, per la meva part, només puc dir una cosa: Em sent un privilegiat d'estar fent la feina que faig, d'haver vist el que he vist durant aquests darrers quatre anys, i del molt que n'he après gràcies a aquest ofici, tant en l'aspecte professional, com en l'humà.

Avui es difon un informe del catedràtic de geografia humana Pere Salvà que indica l'augment de la població a les Illes Balears en 304.311 persones durant els darrers 15 anys. El 88,26% d'aquests nous residents provenen de la immigració. A més, les Illes Balears som la comunitat amb més estrangers respecte a la població total, amb un 21% dels habitants. Aquestes xifres ens han de dur a reflexionar. En poc més d'una dècada hem augmentat ne gairebé un terç la població del País. En canvi, els recursos financers s'han mantingut o, fins i tot, reduït, fruit de l'expoli fiscal que pateixen les Illes per part de l'Estat. En aquest sentit, els serveis socials, la sanitat o l'educació no han vist incrementats els seus pressupostos de forma proporcional a l'increment poblacional que s'ha produït a aquesta terra. En èpoques de crisi, com l'actual, en patim les conseqüències. Ja teníem un Estat del benestar magre i ara, amb més població i menys serveis, les ...

Són la una del matí, i m'acab d'assabentar, a través d'un tweet publicat per Andrés Iniesta, que ha mort Ángel Pedraza . Ha estat un pal molt dur, per sorpresiu i inesperat. Sabia de la seva malaltia, però semblava que estava superada i que simplement era un record del passat. Durant la temporada que vaig poder compartir amb ell a l'Atlètic Balears, n'Àngel em va demostrar una proximitat, una estima i una noblesa que encara no havia vist en un entrenador de futbol. Quan qualcú es mor tot solen ser bones paraules, però en aquest cas us puc assegurar que són del tot ben certes. Amb ell vàrem viure tots els balearicos uns moments inoblidables quan, amb un equip molt justet, aconseguirem un ascens de categoria que gairebé ningú es pensava. Moments com el campionat guanyat, o el ja mític partit a Tudela, Navarra, no s'obliden fàcilment. Ara em vénen al cap els sopars compartits, les converses a la grada després dels entrenaments, les abraçades després de les victòrie...

La festivitat dels Reis dóna per acabat el Nadal. Aquestes festes solen tenir tants de partidaris com a detractors. Per un costat, sobretot si hi ha nins de per mig, el Nadal implica una època d'alegria i il·lusió, estretament vinculada a la innocentesa pura pròpia de la infància. Per un altre costat, totes aquelles persones que passen per un tràngol complicat a les seves vides, el Nadal suposa una mala època ja que accentua els sentiments de dolor i pèrdua. En aquest sentit, el Nadal implica una època de recordança de moments del passat en què, fruit de la nostàlgia, sempre es solen considerar millors.  Al marge d'apreciacions personals, el Nadal sol ser una època d'excessos. Els primers excessos solen ser els alimentaris. Es fa una ingesta de calories difícilment assumible per qualsevol cos. Bona part de les celebracions es fan asseguts a taula i això s'acaba pagant en forma d'excessos alimentaris. A més, el Nadal és una època d'excessos en la despesa. El cap...