Toni Bennàssar

Dijous passat, poc abans de les deu del vespre, esdevingué a Mallorca un fet històric : començaven les emissions de IB3, impedint-se, de pas, la recepció del Canal 33. El més curiós del cas és que IB3 trià un moment prou oportú per tallar les emissions del canal català: vuit minuts abans de que s'iniciés l'emissió d'un documental sobre la guerra civil i repressió feixista a Mallorca. Molts de mallorquins ens quedàrem sense veure, en format documental, els desmans de la dreta local al nostre País; però, a canvi, poguerem gaudir d'una magnífica vista dels set colors que constituïren la carta d'ajust de " sa nostra televisió". Casualitats de la vida...

Ja tenim resultats. La primera dada és l'alta abstenció, resultat, sense dubte, de la desinformació de la ciutadania i la manca d'interès per un referèndum que no passava de tenir un valor consultiu. A Balears ens hem duit el rècord d'abstenció de l'Estat, cosa simptomàtica que ens hauria de dur a reflexionar a tots. En quant als resultats, hem de destacar una sèrie de dades. En primer terme s'ha de dir que és summament important el gran resultat del NO a tres CCAA: Euskadi, Nafarroa i Catalunya (s'apropa, de mitjana, al 30%). Això dona mostra de que el "fet diferencial" d'aquestes nacions també té el seu reflex davant Europa. A més, aquest resultat és força destacable degut a que les forces de dreta autòctona (PNV i CiU) havien fet campanya a favor del sí. En relació als resultats de la resta de l'Estat, crec que un disset per cent de NO s, amb una campanya mediàtica tan ferotge contra els qui ens oposàvem a n'aquest tractat internacional...

Des de un punt de vista social, el TCE presenta una sèrie de característiques ben definides: 1. No reconeix de manera expressa el dret de sindicació (el configura com un subespècie del dret d'associació). 2. Equipara la vaga amb el tancament patronal. Adopta, per tant, una formulació pròpia del segle XIX. 3. Consagra un model econòmic fonamentat amb la competitivitat econòmica i la estabilitat de preus que es situa per damunt de la cohesió social. 4. No dota a la Unió de competències pròpies en matèria social. Es limita a encomenar-li una tasca de "coordinació". 5. No inclou el TCE una Carta de drets socials, i, a més, no està prevista l'adhesió de la UE a la Carta Social Europea. Suposo que, per tot això, la CES (Confederació Europea de Sindicats, que aglutina els sindicats "grossos" d'Europa), dona suport a n'aquest tractat (o, per ventura, si som maquiavèlics, podria ser que ho fessin pels fons de formació que reben cada any de la Unió...).

Un dels principals motius que ens han de fer decidir el vot davant el TCE és la denominada "qüestió nacional". Així, podem afirmar que el TCE és un text estatal i estatalista. D'aquesta forma, un neòfit en el text internacional, basta que tengui presents quatre articles: a) L'art. I-1 estableix que la Unió neix de la voluntat dels Estats i dels ciutadans, NO del pobles i les nacions. b) L'art I-5 determina que la Unió respectarà les accions dels Estats per mantenir la seva integritat territorial. Aquest article, junt amb l'art. 8 de la Constitució espanyola, legitima a escala comunitària una intervenció militar davant l'exercici democràtic del dret d'autodeterminació per part d'un poble de l'Estat espanyol. D'aquesta forma, davant la treta dels tancs als carrers de Barcelona o Bilbao, la UE NO reaccionaria (o, fins i tot, aplaudiria). c) L'art. III-128 furta l'ús de les llengües que no siguin les pròpies dels Estats nació...

Començarem amb aquest post a comentar els principals elements que envolten al referèndum que ha convocat el govern del president Zapatero amb caràcter previ a la ratificació, per part de les Corts generals, del Tractat pel qual s'estableix una Constitució per Europa (TCE). En primer terme, m'agradaria reflexionar una qüestió. Fa uns anys, vaig assistir a un congrés sobre la democràcia participativa. Allà, a una mesa rodona, va quedar clara una cosa en relació a la figura del referèndum: a l'Estat espanyol se n'havia convocat un, i com a conseqüència, no se'n convocaria d'altre. Ara, sembla que aquella màxima tan categòrica s'ha de relativitzar. No obstant, es bo en aquest moments tornar a recordar aquell referèndum de l'any 1986 que, entre d'altres coses, suposà el primer gran desengany per part de molts votants i militants del PSOE (i el primer abandonament de postures d'esquerra política del vell partit de Pablo Iglesias).

El Congrés dels diputats espanyol ha enterrat el Pla Ibarretxe. Així, els vots de PSOE, PP, Coalició Canària i Chunta Aragonesista han acabat amb tres anys de debat parlamentari al Parlament basc. En total, han estat 313 vots en contra i 29 a favor de la proposta de nou Estatut d'Autonomia basc. Del grup parlamentari Esquerra Verda, els catalans d’ICV s’han abstingut i els de IU han votat no. Finalment, s'ha de fer esment que tots els nacionalistes representats al congrés han votat en bloc a favor de la proposta del parlament basc. CiU, ERC, PNB, EA, BNG i Nafarroa Bai han donat suport al nou projecte de Estatut. Ara, la qüestió és: s'ha acabat la història? Crec, personalment que no. Precisament en aquest moments comença una nova y decisiva etapa en les relacions de les nacionalitats històriques amb l'Estat espanyol.Ibarretxe ha adavantat les eleccions, sent, aquesta convocatòria a les urnes, un autèntic plebiscit al seu pla.

Intervenció dels dos grans portaveus dels dos grans partits espanyols (i espanyolistes). En primer terme, de les intervencions, m'ha sobtat que en determinats moments semblaven una classe de Dret Constitucional. Anem per parts. Zapatero: M'ha cridat l'atenció una cosa; la cita que ha fet el President de Camús, quan ha reivindicat, mai millor dit, el dret de dir NO (esper que repeteixi aquesta argumentació davant el referèndum del mes de febrer). Rajoy: Una idea clara; una única sobirania, l'espanyola, el demés són simples "tribus" o "ètnies" (paraules literals). I una altra cosa en relació a les cites, ha defensat la idea de sobirania de Montesquieu front a Rousseau. La història, tres-cents anys després, es repeteix (me n'he enrecordat de l'assemblea nacional francesa de 1789).

Acaba de començar el debat al Congrés dels Diputats. La intervenció de Ibarretxe ha estat bona i contundent. La qüestió que s'ha plantejat és clara: una confrontació de demos . El demos basc, i el seu dret democràtic de decidir, i el demos espanyol que atura les seves iniciatives. S'ha citat per part del Lehendakari, no de manera expressa però si tàcita, el dret d'autodeterminació dels pobles. Un dret que té especial importància si tenim en compte que ha acabat la seva intervenció amb una crida oberta a la Unió Europea i a la comunitat internacional.

Demà es sotmet a votació al Parlament espanyol el Pla Ibarretxe. Si tot surt així com està previst, a ben segur que els grans partits espanyols, PP i PSOE, tomaran la iniciativa basca de reforma de l'Estatut d'autonomia de Guernika. A partir d'aquí, entrarem en un dinàmica que ens conduirà a unes eleccions anticipades al País Basc. El resultat d'aquestes eleccions determinarà, com no pot ser d'una altra manera, el futur polític d'Euskadi i de l'Estat espanyol.

El pla Ibarretxe ha generat a l'Estat espanyol una tempesta política d'unes mides que no es recordaven des de la transició política. L'aprovació del projecte de reforma de l'estatut d'autonomia del País Basc, aprovat amb tres vots a favor i tres en contra dels diputats de Batasuna, ha desfermat tota una sèrie de qüestions que estaven mal enterrades des de l'aprovació de la Constitució del 78. Així, sempre hi ha hagut dues gran visions del que havia d'esser Espanya. Els moviments "perifèrics" propugnaren un procés federalitzant sense renunciar al legítim dret d'autodeterminació. La dreta i socialdemocràcia espanyola defensà un model centralitzat d'Estat, tolerant, en tot cas, uns simple descentralització administrativa en forma de les denominades Comunitats Autònomes. Ara, amb el pas valent dut a terme pel Parlament de Gazteiz, en torna a obrir el conflicte sobre el "model d'Estat". Esperem que aquesta obertura no sigui com el ...

Ahir es va celebrar a Madrid l’assemblea federal de Izquierda Unida. Em semblà que era l’assemblea de la seva desaparició. Les disputes internes entre el sector PCE i el sector Llamazares són més que evidents. D’aquell deu per cent dels vots, i vint diputats que aconseguir en Julio Anguita, al dia d’avui, ha plogut molt. Ara, el debat està en seguir la línea «ecopacifista» d’Iniciativa per Catalunya, o, pel contrari, mantenir-se fidels a un model de partit d’esquerra radical tradicional. La decisió no es fàcil, però l’esquerra, en el sentit general del terme, crec que necessita que Izquierda Unida es recuperi.

L'estupida qüestió de la denominació de la llengua catalana torna a estar sobre la taula. El motiu ha estat la traducció de la mal nomenada Constitució europea. Aquesta polèmica ha servit, no obstant, per deixar veure l'estupidesa demagògica d'alguns. Davant l'acte d'enginy del Govern català, acceptant com a seva la versió "valenciana" presentana per la Generalitat "de baix", les primeres respostes feren riure. El senyor Camps, president dels valencians, digué que havien guanyat ja que a Europa hi hauria dues versions en valencià i cap en català. Tot seguit, el to anar augmentant: en un míting,i parlant en castellà ( of course ) Camps va dir que els catalans els hi havien robat l'aigua i ara els volien robar la llengua. Ara, dins d'aquest "sainete",ahir, a València, es va fer una manifestació blavera. Els lemes organtizatius foren «acabar con las agresiones de los Gobiernos de España y de Cataluña», y la «lucha contra la intromi...

A les Illes Balears s’està tramitant la Llei de Pressupostos Generals de la Comunitat. D’aquesta Llei m’agradaria destacar una sèrie de coses. En primer lloc, hauríem de fer constar que tenen una principal característica: l’endeutament. Si una cosa havia destacat als comptes de la CAIB, des de la època de Gabriel Cañellas, havia estat l’equilibri pressupostari. Ara, sembla que és coherent que el País s’hipotequi pels segles dels segles. Això és, des de tots els punts de vista, una política negligent. S’estan condicionant polítiques futures amb dobles malbaratats avui. I amb què es gasten els doblers demanats a crèdit? En despeses totalment supèrflues: autopistes que hem de pagar degut a d’incompliment del Govern Balear del conveni de carreteres, un equip ciclista que és el hobby del senyor Rajoy, una televisió «publica» que serà un pou sense fons (un mínim de 60 milions d’euros per any)... I, front a n’aquesta tudada de fons públics, hi ha altres àmbits, com per exemple l’educació, all...

Avui és vint-i-quatre d’octubre. Pels despistats hem de recordar que, tal dia com avui, va començar la Revolució bolxevic russa. Així, en un país de les mides d’un continent, s’iniciava un experiment polític que havia de canviar la història de la humanitat. Si Marx fou la teoria al socialisme, Lenin fou la praxis, i la Revolució d’octubre l’experiment. És cert que trobam experiments revolucionaris ja en el segle XIX (v. gr. les revolucions de 1848 o la Comuna de 1871) però la Revolució russa tindria un significat especial per a tots els socialistes. Així, amb el naixement de la URSS (CCCP en rus), es consolidava una experiència de transformació social que s’estendria durant més de setanta anys. Maldament que, segons molts d’autors, el socialisme es va limitar als primers anys de la revolució derivant, tot seguit, en un capitalisme d’Estat igualment opressor per les classes treballadores. Això és, no obstant, una altra llarga història...

José Bono perdé el XXXV Congrés del PSOE, contra tot pronòstic, davant José Luís Rodríguez Zapatero. Això, a ben segur, l’ha marcat de per vida. Després, Zapatero guanyà, també contra tot pronòstic, les eleccions generals. Una de les primeres decisions del nou president fou el nomenament de l’altre hora rival, José Bono, com ministre de defensa. Aquesta iniciativa fou molt polèmica entre les pròpies bases del PSOE. Bono, en una de les primeres tasques assignades pel President, actuà amb diligència retirant amb prestesa i eficàcia les tropes espanyoles destinades a Irak. No obstant, i des de els seus inicis, la seva actuació ministerial ha estat caracteritzada per una afany de protagonisme desmesurat. Ara, torna a ser primera plana. El motiu? La desfilada militar del 12 d’octubre, antic «día de la raza». José Bono ha tingut la «gran» idea de fer desfilar junts a un veterà republicà, membre de la divisió Leclerc (la que va alliberar París del jou nazi), i un veterà de la «División Azul»....

Acabo d’escoltar un fragment del discurs fet pel President Jaume Mates al debat sobre l’estat de la Comunitat. M’ha sobtat que fes servir el terme «ikastolización» per referir-se al model lingüístic escolar del qual s’ha de fugir segons la seva opinió. Amb aquesta referència a les ikastolas , el President ha volgut justificar els seus atacs a la llengua en l’àmbit educatiu. Bé, segons la meva opinió, aquestes declaracions només poden correspondre a la ignorància o a la mala fe del nostre President. El senyor Matas hauria de saber que a les Illes s’ha vingut adoptant, des de l’any 1984, un model antagònic al basc (el de les ikastolas ). Així, a Euskadi, hi ha dues línees educatives: una en castellà, i l’altra en basc. Les ikastolas son el nom que reben les escoles que segueixen la línea basca d’ensenyament. Aquest model seria el que vol implantar el PP. Al•lots separats per raó de llengua. Així, amb les seves polítiques, el que vol crear el President Matas és, no sé si sense saber-ho,...

En aquests moments s’estan negociant els suports parlamentaris dels que podrien ser els primers pressupostos d’esquerres que s’aprovaran en els darrers vuit anys. S’ha de tenir present que la Llei de Pressupostos és, sense cap dubte, la llei més important que adopta el Congrés al cap de l’any en el terreny econòmic. Recordem que l’article 143 de la Constitució estableix, en el seu article 134, el següent: Article134 1. Correspon al Govern d’elaborar els pressuposts generals de l'Estat, i a les Corts Generals d’examinar-los, esmenar-los i aprovar-los. 2. Els pressuposts generals de l'Estat tindran caràcter anual, inclouran la totalitat de les despeses i els ingressos del sector públic estatal i s'hi consignarà l'import dels beneficis fiscals que afectin els tributs de l'Estat.[...] Així, tots els projectes polítics del pròxim any, passen per les partides que s’incloguin als comptes públics. Des de el possible tancament d’Izar, fins als doblers de què disposarà l...

Aquest dies hi ha hagut una forta polèmica en relació al no reconeixement del català a la Unió Europea. A més, i en un lloable intent d’oficialització duit a terme pel Govern del PSOE, s’ha generat una situació força curiosa en quant a la denominació de la llengua. Anem per parts. En primer lloc s’ha de dir que el no reconeixement del català a la Unió és una conseqüència lògica. Una conseqüència fruit d’un model d’Europa que s’ha construït sobre els Estats i no sobre els pobles i nacions. A més, hem de fer esment al fet que han conviscut al si de la Unió Europea Estats respectuosos amb les seves diverses realitats nacionals (v. gr. Bèlgica o Alemanya), amb altres centralistes, jacobins i totalitaris (v. gr. França i Gran Bretanya). És normal que, amb aquests precedents, l’actual Unió depreciï a catalans, bascos, bretons, gaèlics, i tants d’altres. Una altra qüestió és en relació a la polèmica català–valencià i la petició feta per Govern espanyol a la Unió. S’ha de dir que el PSOE ha a...

Avui, és una efemèride especial en el si del pensament i de la història política. L’onze de setembre és una data destacada entre les destacades. Pels desmemoriats, recordem que cada onze de setembre es commemoren tres esdeveniments que, tenyits de sang, han marcat l’estructura política de la nostra societat. El primer onze de setembre al que hem de fer esment fou el de l’any 1714. Aquell dia, les trobes castellano–franceses de Felip d’Anjou entraren a Barcelona acabant amb les llibertats del poble català. El mallorquins, caparruts com sempre, aguantàrem fins a l’any 1715. L’altre onze de setembre fou el de 1973. Aquell any, a Xile, les tropes comandades per Augusto Pinochet i dirigides per la CIA i els Estats Units, acabaren amb l’esperança de construir el socialisme amb llibertat sobre una democràcia parlamentària burgesa. Salvador Allende fou la seva principal víctima, junt a més de vint-i-tres mil ajusticiats pels repressors feixistes. Per últim, el darrer «onze de setembre» és més...

Aquesta setmana passada es va fer, per part de l’ajuntament de París, un homenatge als republicans que varen alliberar la capital francesa del jou nazi el 24 d’agost de 1944. S’han hagut d’esperar poc més de cinquanta per aquest merescut reconeixement. Així, es de recordar l’oposició de la dreta gaullista francesa contra tot homenatge a uns soldats que, a més de republicans, eren majoritàriament comunistes. Bé, al marge del fet puntual de l’acte d’ofrena, vull destacar una anècdota que m’ha fet escriure aquestes línees. Vaig veure el Telediario del migdia (cosa no habitual amb jo) precisament el dia que era notícia l’homenatge dut a terme a París. A l’esmentat programa, el presentador, va donar la informació de la següent forma: «Homenaje del Ayuntamiento de París a los españoles que liberaron la ciudad del dominio nazi [...]» Quan vaig sentir això em vaig quedar amb la boca oberta. Sabia que hi havia un desconeixement–manipulació de la història recent, però no m’esperava que s...