Estiu '96
Estiu '96
Hi ha persones que recorden la seva vida a través de fotografies. Jo la record a través de cançons. Cada una és una màquina del temps que em retorna, de cop, a un lloc, a una olor, a una conversa o a una època que ja només existeix dins la memòria.
L'estiu de 1996 jo cursava primer de carrera i, al mateix temps, feia el servei militar. Aquell estiu sonava pertot i a totes hores un grup que acabava d'irrompre amb força: "Ella Baila Sola". El seu gran èxit, "Lo echamos a suertes", ocupava el número u de les llistes i parlava de com la rutina acaba erosionant, lentament però inexorablement, qualsevol relació. Les desavinences i els egos entre Marta i Marilia impediren que el grup tengués una vida gaire llarga. Però això és igual. Hi ha cançons que, encara que els seus autors desapareguin, es converteixen per sempre en la banda sonora d'una generació.
Cada vegada que torna a sonar "Lo echamos a suertes", jo no escolt només una cançó. Torn a aquell estiu. Torn a unes guàrdies interminables, a les maniobres sota el sol, als uniformes mimetitzats impregnats de suor, als sergents alcohòlics i analfabets, i a aquell radiocasset de piles que repetia una vegada i una altra les mateixes cassets fins que gairebé se'n desgastava la cinta magnètica.
Però també torn a una Palma que ja no existeix.
La Palma en què la nit era Gomila. En què el mallorquí encara era la llengua que senties espontàniament pels carrers. En què amb 2.000 pessetes —amb prou feines dotze euros— podies sopar i sortir tot el cap de setmana. En què anaves al Chaplin o al Metropolitan sense pensar-t'hi gaire. En què passejaves pel Born sense haver de fer ziga-zagues entre les terrasses ocupades per turistes adinerats i explotades per empresaris que, massa sovint, tampoc no són d'aquí.
Era una Mallorca que avui sembla gairebé una ficció. Una illa on, si treballaves i estalviaves, encara podies somiar a comprar-te una casa. Encara no havíem sentit parlar del lloguer vacacional ni imaginàvem que acabaria convertint-se en una de les principals causes de l'expulsió silenciosa dels qui sempre havíem viscut aquí.
Potser, al capdavall, la nostàlgia no consisteix a voler tornar enrere. Consisteix a ser conscient que hi ha llocs, persones i moments que només continuen existint mentre qualcú els recorda.
I cada vegada que sona "Lo echamos a suertes", durant quatre minuts, i al meu imaginari personal, aquella Mallorca difunta torna a respirar.
Hi ha persones que recorden la seva vida a través de fotografies. Jo la record a través de cançons. Cada una és una màquina del temps que em retorna, de cop, a un lloc, a una olor, a una conversa o a una època que ja només existeix dins la memòria.
L'estiu de 1996 jo cursava primer de carrera i, al mateix temps, feia el servei militar. Aquell estiu sonava pertot i a totes hores un grup que acabava d'irrompre amb força: "Ella Baila Sola". El seu gran èxit, "Lo echamos a suertes", ocupava el número u de les llistes i parlava de com la rutina acaba erosionant, lentament però inexorablement, qualsevol relació. Les desavinences i els egos entre Marta i Marilia impediren que el grup tengués una vida gaire llarga. Però això és igual. Hi ha cançons que, encara que els seus autors desapareguin, es converteixen per sempre en la banda sonora d'una generació.
Cada vegada que torna a sonar "Lo echamos a suertes", jo no escolt només una cançó. Torn a aquell estiu. Torn a unes guàrdies interminables, a les maniobres sota el sol, als uniformes mimetitzats impregnats de suor, als sergents alcohòlics i analfabets, i a aquell radiocasset de piles que repetia una vegada i una altra les mateixes cassets fins que gairebé se'n desgastava la cinta magnètica.
Però també torn a una Palma que ja no existeix.
La Palma en què la nit era Gomila. En què el mallorquí encara era la llengua que senties espontàniament pels carrers. En què amb 2.000 pessetes —amb prou feines dotze euros— podies sopar i sortir tot el cap de setmana. En què anaves al Chaplin o al Metropolitan sense pensar-t'hi gaire. En què passejaves pel Born sense haver de fer ziga-zagues entre les terrasses ocupades per turistes adinerats i explotades per empresaris que, massa sovint, tampoc no són d'aquí.
Era una Mallorca que avui sembla gairebé una ficció. Una illa on, si treballaves i estalviaves, encara podies somiar a comprar-te una casa. Encara no havíem sentit parlar del lloguer vacacional ni imaginàvem que acabaria convertint-se en una de les principals causes de l'expulsió silenciosa dels qui sempre havíem viscut aquí.
Potser, al capdavall, la nostàlgia no consisteix a voler tornar enrere. Consisteix a ser conscient que hi ha llocs, persones i moments que només continuen existint mentre qualcú els recorda.
I cada vegada que sona "Lo echamos a suertes", durant quatre minuts, i al meu imaginari personal, aquella Mallorca difunta torna a respirar.
Comentaris