25 anys de la mort de Josep Melià Pericàs

No he aturat de veure en els darrers mesos actes d'homenatge a Antonio Maura, polític conservador monàrquic d'origen mallorquí. Amb motiu del centenari de la seva defunció s'han fet jornades al Parlament; documentals, i, fins i tot, reformes i reinauguracions de la seva estàtua a Palma. He trobat a faltar, en canvi, qualsevol tipus de referència institucional a que enguany es compleixen els 25 anys de la mort d'una figura cabdal pel nostre País: Josep Melià Pericàs. Melià Pericàs és l'autor de "La nació dels mallorquins", una obra imprescindible per tots els ciutadans d'aquest País; obra que fou inicialment censurada pel franquisme, i que no pogué ser publicada fins a l'any 1967.

Port molt d'anys estudiant l'obra de Melià (que donaran fruit, el dia de demà, en una monografia que pens publicar sobre el pensament de Melià Pericàs). D'aquest estudi de l'obra de Melià en puc deduir que, probablement, Melià Pericàs no ha rebut el reconeixement que es mereix, per frases com les següents que podem trobar a la seva obra, i de les quals en vull compartir un tast, ja que, 25 anys després de la seva mort, són més vives que mai:

“Ara que hem tingut l’ocasió històrica de deixar d’ésser una província per a tornar a ésser un poble, som un ens tan contradictori que sota un bany de pintura cosmopolita demostra una carcassa més provinciana que mai”.

“El país és un transatlàntic de luxe a la deriva. Que no se sap ni d’on ve ni massa clar a on va. Però que entre tant, com el Titànic, viu dies de vi i roses, insensible a les amenaces reals o potencials”.

"No hi ha, en definitiva, ni mapa, ni carta de navegació, ni horitzó. No hi ha somni ni hi ha utopia. La vida del país és un negociat que administra frustracions i que reparteix les dàdives del favoritisme i mostra els ganivets esmussats de les petites venjances provincianes contra els oponents o inimics”.

“No hi ha interès en saber d’on venim perquè això permet allunyar la preocupació de demanar-se cap a on anem”.

“Mallorca era un poble de catalans, encara que així no vulguin, però catalans.”

“Hi ha català a les aules però no als patis dels col·legis.”

“La nostra seguretat d’avui no és més que impotència cara a l’endemà.”

“No hi ha somni ni hi ha utopia. La vida del país és un negociat que administra frustracions.”

“[...]manquen projectes i fins i tot somnis. La dreta projecta la seva por al futur volent sucar la darrera de l’avui. L’esquerra oposant-se a les innovacions pel simple fet que vénen a alterar l’status quo”.

"Petit i capitidiminuït, obert a una invasió (d’immigrants espanyols i estrangers), el poble illenc perpetua el seus complexos seculars. Sap que és inferior i tracta de fingir superioritat. [...] En els darrers anys, quan venien proletaris de la Península o presumptes poderosos provinents d’Europa, l’actitud dels mallorquins era sempre la mateixa: deixar-se endur per la inevitabilitat de la violació. Davant aquesta invasió pacífica reaccionàvem amb la mateixa resignació, o inseguretat, es a dir, amb la mateixa fortalesa amagada, que havíem demostrat al llarg dels segles de devastacions i conquestes. Amables amb els forasters, dòcils, adaptables als seus costums, transigíem i fèiem cara hospitalària. Potser aquest, una vegada més, era el nostre instint d’autodefensa. Havia canviat el nivell econòmic, però els complexos sobrevivien”