Toni Bennàssar

M'acab d'assabentar de la mort de la nostra Rectora, Montserrat Casas. Després de Nadal Batle, és el segon gran rector que perdem a una edat molt jove. Amb mi, la Dra. Casas, sempre va ser una persona propera, amable i atenta, cosa que no puc dir de molta de la fauna universitària; i, especialment de molts de catedràtic que es creuen petits déus/senyors feudals. Montserrat Casas, amb el seu equip, ha hagut d'afrontar la difícil implantació de la nefasta reforma educativa de Bolonya, i, sobretot, les dures retallades pressupostàries que hem patit en els darrers anys. A dia d'avui, encara em record de quan vaig conèixer a la finada, fa molts, molts d'anys: jo era representant dels estudiants al Claustre, i ella recentment havia estat elegida Síndica de Greuges. M'enrecord que en el seu informe, va ser molt dura amb el nepotisme universitari. Tothom, aquell dia, en va parlar... Avui, amb la notícia, per mi inesperada, estic estorat...

Aquesta setmana es compleix el 33 aniversari de la mort de Monseñor Romero, assassinat per l'extrema dreta dirigida per l'exèrcit del País. A més, es va produir l'assassinat durant la missa, mentre consagrava, mesclant-se la seva sang amb el calze, adquirint un significat simbòlic sobre el qual els teòlegs experts en litúrgia n'han escrit molt. Aquests dies, coincidint amb l'elecció del nou Papa, se'n torna a parlar molt de la teologia de l'alliberament. El diari Público ha tret un interessant reportatge sobre Romero, i els seus principals elements de discurs. Romero parlava de les «tres idolatrías» que corrompien El Salvador: "la riqueza y la propiedad privada"; la Seguridad Nacional i, derivat de l'anterior, la denominada per ell "la Organización " que és la que mata a tot aquell que pertanyi a un moviment d'oposició. Un discurs que, sens dubte, continua ben vigent arreu del món. Després del cop d'Estat a El Salvador...

Article aparegut avuia dia 27 de març de 2013, al Diario de Mallorca, pàgina 29. Hebemus Papam Antoni Bennàssar Moyà Una de les notícies d’aquest any, serà, sens dubte, l’elecció del nou Papa. Amb aquesta elecció s’ha produït una petita revolució en el si del catolicisme, almanco per a mi, inesperada. En primer terme, s’ha generat una nova esperança, entre determinats sectors catòlics, vinculada a la idea de canvi. Un sentiment que, des de el Concili Vaticà II, per ventura no es vivia. En aquest sentit, l’elecció de Jorge Mario Bergoglio, ja suposa, per si mateix i ab initio , moltes novetats. S'ha elegit a un Papa, per primera vegada sud-americà, i per primera vegada jesuïta. Intentant generalitzar (cosa perillosa, ho reconec) podem dir que els jesuïtes, històricament ultra conservadors, giraren els seus plantejaments i, des de fa unes dècades, han integrat en la seva ordre a un important sector de teòlegs que podem considerar avantguarda social del catolicis...

La crisi de Xipre amenaça a afectar-nos a tots. No sabem ben bé que ha passat, però l'Europa optimista i creixent de fa sis o set anys sembla un llunyà record del passat. Ara, sembla que els estalvis de centenars de milers de xipriotes estan en perill, i, com a mínim, els que tinguin més de 100.000 euros en el banc, pot ser que en perdin una part. Això genera una inseguretat jurídica impressionant no tant pels xipriotes, sinó pels ciutadans de tota Europa. L'austeritat alemanya ha provocat que no només estem en la pitjor crisi econòmica de la història d'Europa, sinó que, a més, no tinguem ni segurs els pocs doblers que poguem tenir al banc. Mentre, gràcies a la por, els especuladors financers es fan d'or amb la prima de risc... Aquesta és l'Europa dels mercaders que defensen Merkel i Rajoy. Cameron, com a mínim, és sincerament antieuropeista!

Dia 20 de març de fa 10 anys començava la Guerra d'Irak. Es fonamentà en moltes mentides, i provocà la mort, segons determinades fonts, de més d'un milió de persones, si computam les mortes en els atemptats i les operacions antiterroristes que encara avui es produeixen. El responsables d'aquestes morts són George Bush, José María Aznar, Tony Blair i Durao Barroso. Una fotografia, presa a les Açores, representa la trobada d'aquella guerra. Tots d'ells viuen, a dia d'avui, en el luxe, i sense cap remordiment de consciència. Esperem que, ja que la justícia no ho farà, almanco les jutgi la història...

Els catòlics ja tenim Papa. I s'ha produït una revolució, almanco per a mi, inesperada. S'ha elegit a un Papa, per primera vegada sud-americà, i per primera vegada jesuïta. Els jesuïtes, històricament ultra conservadors, giraren els seus plantejaments i, des de fa anys, s'han convertit en l'avantguarda social del catolicisme. Així, no puc oblidar-me del paper dels jesuïtes en la teologia de l'alliberament, amb desenes de màrtirs caiguts per la seva defensa del socialisme cristià, entre ells, i com a nom més significatiu, Ignacio Ellacuría, i cinc companys més, a El Salvador. En aquesta elecció he de reconèixer també que que m'agrada que sigui membre d'una ordre històrica, unes ordres mendicants (jesuïtes, franciscans, benedictins, dominics...) que havien anat perdent molta de força dins el catolicisme, durant el passat pontificat de Joan Pau II, davant els moviments ultres de nova creació,  (Prelatura, Comunió i Alliberament, Legionaris, Neocatecumenals, ...

"Una nació d'ovelles, procrearà un govern de llops" Edward Morrow (1908-1965) Periodista de la CBS El despotisme es fonamenta, sens dubte, en la passivitat dels oprimits. Així, la rebeldia, és, abans, ara i sempre, la única garantia de la llibertat. Edwars Murrow és el mític presentador sobre el qual George Clooney va fer la magistral pel·lícula, en blanc i negre, Good Night, and Good Luck .

Hi ha fotos que s'indentifiquen plenament amb una època. Aquesta mítica fotografia fou publicada a la darrera pàgina del diari El País , el 23 de juny de 1976. El nin que hi surt es diu Daniel Rivas Azcueta, i actualmente frega la quarentena. La manifestació la va concocar el PCE, en el qual militaven els seus pares, i les il·legals encara Comissions Obreres. La fotografia la va fer el fotògraf César Lucas. El pare del nin era treballador de la desapareguda Aviaco, i la mare, era, i encara és, treballadora de l'hospital La Princesa de Madrid (un dels atacats per Esperanza Aguirre). Aquell nin, fill d'obrers militants comunistes, que va aixecar el puny espontàniament en mig de una manifestació, va treballar primer de cambrer mentres estudiava, i va ser personal de terra de Iberia durants molts d'anys. Gràcies a un programa de beques de la companyia "de bandera", a dia d'avui és pilot de línies aèries. Aquest fou el gran triomf de la transició: que un fil...