Toni Bennàssar

Ahir vaig tenir l'oportunitat de veure aquesta magnífica pel·lícula. No he tingut encara, no obstant, el plaer de llegir la novel·la. La pel·lícula és llarga, però ràpida, no té moments d'avorriment, està ben tramada, amb acurades acceleracions argumentals i sense cap llacuna en la trama que sigui remarcable. D'entre les interpretacions, tot i que sigui molt secundària, destacaria la den Donald Sutherland, un dels meus actors favorits, fent del dolent President Snow.  La pel·lícula és l'adaptació d'un llibre del mateix títol. Tot i ser el llibre molt recent (2008) té un argument que presenta, al meu entendre, un transfons que m'ha recordat molt les meves lectura, quan era adolescent, de dues obres clàssiques de la literatura de ciència futurista: 1984 de n'Orwell (escrita l'any 1948) i Un Món Feliç den Huxley (escrita l'any 1932). Aquests llibres m'encantaren, descrivint determinades coses que dècades després es varen produir (malauradame...

Article publicat la diari Ultima Hora de dia 28 de maig pàgina 32. Es sol dir que l’èxit té mil pares i el fracàs és orfe. Després del partit més important que hem viscut els balearicos en els darrers 50 anys (i amb un resultat que no ha estat el desitjat) voldria tenir unes paraules per a tots aquells que ens han dut a on estam. Així, en uns moments durs, vull reconèixer a la persona que ha estat l’artífex de portar-nos a un moment històric que mai hauríem somiat fa uns anys: en Fernando Crespí, el nostre President. En Fernando ha estat el responsable d’un canvi històric en la dinàmica de l’entitat, aconseguint que, un Club que duia dècades arrossegant-se per tercera divisió estigui a les portes, encara ara a dia d’avui, de la segona divisió A. Es pot dir, en aquest sentit, que s’ha produït un petit miracle, i que en Fernando ha estat capaç de ressuscitar un mort, rejovenint i il·lusionant a l’afició, i aconseguint durant els darrers anys uns èxits esportius sense precedents. A mé...

Estam a 90 minuts de la glòria o de la decepció. No sé que passarà diumenge amb el Mirandés, però aquests dies m'entra la nostàlgia. La nostàlgia d'una persona, jo mateix, que s'ha criat a l'Estadi Balear. Em vénen els records de nin, pujant les escales de l'Estadi de la mà del meu padrí Guillem al cel sia; em vénen a la ment tants de moments, alguns de bons i molts de dolents; em vénen al record grans alegries i moltes llàgrimes, callades, després d'un partit, a qualsevol racó de l'Estadi. Per jo l'Atlètic són els càntics de l'afició; l'olor dels fruits secs menjant-se un dia d'hivern a les grades de l'Estadi; per jo l'Atlètic és l'abraçada que et dóna quan tel trobes un balearico conegut per un carrer de Palma; per jo l'Atlètic és el renou de fons de la Via de Cintura mentre es disputa un partit; per jo l'Atlètic és sentir-te estimat per uns companys de colors que estan amb tu quan els necessites en l'aspecte pers...

El començament d'una de les millors pel·lícules de terror que he vist en els darrers temps, amb una interpretació impressionant de Rebecca Hall :   " Observació : Entre 1914 i 1919 la guerra i el grip se n'havien dut més d'un milió de vides només a Gran Bretanya. Conclusió : Era un temps pels fantasmes" La maldició de Rookford ( The Awakening ), 2011.

El mateix govern que va sortir amb la bandera rojigualda per defensar a una empresa privada, Repsol, davant la nacionalització de feta pel govern argentí de Kirchner, ara diu que vol nacionalitzar un banc privat gestionat per l'exministre del PP Rodrigo Rato, Bankia, per intentar tapar amb doblers públics el forat financer generat. Els argentins, de forma intel·ligent, nacionalitzen una empresa que gestiona recursos propis i que és extremadament beneficiosa pel País; aquí es nacionalitza un pou de deutes, un banc que ha fet fallida i que no té salvació possible aplicant les regles del lliure mercat. És molt curiós aquesta dreta pepera, que és nacionalista econòmica per defensar l'empresa privada, que és liberal a l'hora de suprimir serveis públics, i que és comunista a l'hora de salvar amb doblers públics a la banca que han dut a la ruïna els seus militants. Fa molt que dic que el capitalisme salvatge que patim és liberal a l'hora de privatitzar beneficis i social...

A Grècia hi ha hagut una sorpresa majúscula. Per primera vegada en la història recent europea, des de la caiguda del PCI italià, hi ha hagut sorpasso i l'esquerra autèntica ha passat per davant dels socialdemòcrates. La coalició Syriza s'ha fonamentat en la idea d'unitat i amb una alternativa coherent i realista a l'esquerra tradicional, tant la socialdemòcrata del PASOK com la comunista hereva de l'estalinisme del KKE (8,5% dels vots). Syriza, amb Alexis Tsipras al capdavant, un jove enginyer de 37 anys, ha aconseguit aglutinar a amplis sectors de la població, sumant el 16,8% dels vots, molt aprop dels guanyadors dretans de Nova Democràcia (18,9 %) i superant i humiliant als socialdemòcrates del PASOK (13,2%). Syriza és el camí en el qual ens hem de mirar els esquerrans, partint de polítiques d'unitat, amb fórmules electorals noves, sorgides de la base, i connectant amb amplis sectors de la població, sobretot els joves. S'ha de tenir en compte, a més,...

"El gran problema actual de la Unión Europea son los sindicatos radicales. Tenemos unas leyes arcaicas donde sólo hay derechos para los trabajadores". Juan José Hidalgo, president de Globalia, al diari El Mundo de dia 6 de maig de 2012, edició de Balears, pàgines 6 i 7. Els empresaris han perdut la vergonya, i mostren les canyes. Diuen el que pensen sense complexes. Segons ells, el problema és que els treballadors tenim massa drets i això fa que no siguem competitius. És el mateix argument que feien servir els empresaris en el segle XIX per declarar delicte el sindicalisme o per permetre que els nins fessin feina per una tercera part del sou d'un adult. Han passat els segles, però ells estan igual ideològicament, i ara, amb uns governs europeus que els recolzen. Ens queda molta de lluita per mantenir allò que ens va costar generacions aconseguir: que els treballadors siguem tractats com a persones humanes.