Toni Bennàssar

D'aquí un poc partesc cap a la manifestació del 31 de desembre. Ja fa anys que hi vaig, des de finals de la meva adolescència. N'hem viscudes de tots colors, de banyades i de mogudes, de tranquil·les i de calentes. Encara me'n record de quan es feia la mani el propi dia 31, poc abans dels sopars i els rems. També record quan a la plaça de Cort, el dia 31 dematí, hi anava a desfilar l'exèrcit, i es muntava una cridòria ben grossa en contra dels soldats espanyols (a dia d'avui substituïts per la policia municipal, quins canvis!). En tot cas, és paradoxal que facem la manifestació dia 30 de sembre, el mateix dia en què, a l'any 1833, el ministre espanyol Javier de Burgos va dividir Espanya, a imatge i semblança de la França centralista borbònica, en províncies. Per ventura, qualque anys d'aquest, hauríem de dur una pancarta que digués, en record d'aquest fet, "Illes Balears província? mai més!".

Torna el Nadal. Torna el terror a Terra Santa. No sé si ho fan aposta els dirigents israelians, però sembla que volen emular el Nou Testament i repetir, per les mateixes dates, una matança de sants innocents. A la Franja de Gaza l'exèrcit israelià ha mort més de 220 palestins . No entenc com un Estat construir sobre la base de perseguits pel genocidi nazi ara pugui cometre aquestes atrocitats. Es veu que la crueltat és repetitiva en l'ésser humà.

Hem passat en poc menys d'una dècada, d'un debat sobre la implantació a escala europea de la jornada laboral de 35 hores setmanals, a imatge i semblança de la França progressista de Jospin, a què els ministres de treball de la Unió Europea aprovessin una directiva que permetria jornades laborals de 65 hores. Avui, afortunadament i amb l'oposició del Partit Popular europeu, s'ha tomat al Parlament europeu la proposta de directiva. El mes de juny hi ha eleccions al Parlament europeu, la participació sol ser mínima, però coses com aquesta ens duen a recordar que la proclamada defunció de les ideologies, i la desaparició de les esquerres i dretes a nivell planetari, no es tal, i que tornen, molt probablement, temps de resistència i lluita pels treballadors europeus.

Article d'opinió aparegut al Diario de Mallorca de dia 11 de desembre de 2008, pàgina 38; Drets humans i democràcia política Antoni Bennàssar Moyà Dia 10 de desembre de 1948, ara fa ja seixanta anys, l’Assemblea General de les Nacions Unides proclamà la Declaració Universal dels Drets Humans. El món acabava de sortir de la II Guerra Mundial, els països que havien combatut encara ensumaven el terror i la barbàrie de les potències de l’Eix feia empegueir les consciències. L’ésser humà hagué de veure com s’havien creat autèntics centres d’extermini humà, els camps de concentració, i com s’havia justificat, en nom d’una suposada superioritat ària, qualsevol atemptat contra la dignitat de la persona. Semblava que un “mai més” era l’element comú que havia d’agermanar tots els països, participants o no, del conflicte bèl·lic. La Declaració Universal dels Drets Humans fou un propòsit bonic, però d’inici ja va topar amb grans dificultats per poder ser aplicada de forma efectiva...

Fa 30 anys que es va aprovar la Constitució espanyola. Ara sembla descartada la seva reforma. Una reforma necessària des de la perspectiva democràtica. Recordem que tenim una Constitució que, encara i de manera vergonyosa, inclou la pena de mort al seu articulat. A més, és una Constitució marcada per un moment històric que furta qualsevol possibilitat de construir un autèntic Estat federal. Recordem que tenim un Senat inútil que dista molt de la cambra alta dels Estats federals, allà a on els senadors representen de forma prioritària els territoris i els seus interessos enlloc de a la població. A més, la Constitució del 78 furta, entre altres coses, la possibilitat de què les diferents Comunitats es puguin federar entre elles. Tot això es feu, com és obvi, pensant en els Països Catalans (no m'imagin una hipotètica i perillosa federació entre La Rioja i Múrcia que no deixés dormir als polítics madrilenys). Aprofitant l'avinentesa, el Centro de Investigaciones Sociológicas espany...

Antònia Ordinas surt rient de la presó. Diu que enyora el seu canet i que escriurà un llibre titulat "La canción del Cola Cao"allà a on ho contarà "tot". En una situació de crisi econòmica generalitzada, en la qual milers de famílies ho passen malament per poder anar a comprar bens de primera necessitat veure aquests espectacles fan mal al cor i a la intel·ligència. Si a n'això li sumam el judici del cas cavallistes, amb quatre bancades d'acusats integrades per batlles i alts càrrecs populars la cosa ja sobrepassa tots els extrems. Si veim després el Parlament, amb sis imputats als escons, la cosa ja sobrepassa tots els límits. La veritat és que l'espectacle de la política illenca fa empegueir. Supòs que des de l'operació "mans netes" protagonitzada pel jutge Falcone a la Itàlia de començament dels anys noranta mai s'havia vist una trama corrupta com l'actual. I segur que encara hi ha coses grosses per venir (IB3 i Palma Arena apunt...