Article publicat al Diario de Mallorca de dia 25 de febrer de 2014.
Machado, 75 anys
El 22 de febrer de 1939,
ara en fa 75 anys, va morir, enmig de l’enyorança, soledat i tristor, a l’exili
de Cotlliure, el gran Antonio Machado. Machado és, per a mi, el gran poeta
espanyol del segle XX. La seva vida representa, a més, una metàfora perfecte
d’una generació. Cap com ell ha fet versos sobre les dues Espanyes (...españolito que vienes; al mundo te guarde
Dios; una de las dos Españas; ha de helarte el corazón...). Ell en
representava a una, a la progressista, a la intel·lectual, a la republicana, a
la que protestava davant el caciquisme i la corrupció d’una monarquia
decrèpita. Machado criticà sempre a l’altra Espanya, a l’Espanya dretana i
caciquil que mesclava els rosaris amb el toreros, mentre explotava als seus
fills en un règim, a moltes zones, de pràctica esclavitud. Era aquella l’Espanya
que criticava, l’Espanya de “...charanga
y pandereta,
cerrado y sacristía,
devota de Frascuelo y de María,
de
espíritu burlón y alma inquieta...”. Aquella Espanya que “...ora y bosteza,
vieja y tahúr,
zaragatera y triste;
esa España inferior que ora y embiste,
cuando se digna
usar la cabeza”; una Espanya de falsa beateria, amb la qual, el gran
Machado, no en volia tenir res a veure “¡Oh,
no eres tú mi cantar; no puedo cantar, ni quiero; a este Jesús del madero; sino
al que anduvo en la mar!”. L’enfrontament entre les dues Espanyes ja el
podia entreveure el poeta andalús quan escriví que, a España, "...de diez cabezas, nueve embisten y una piensa. Nunca extrañéis
que un necio se descuerne luchando por la idea".
Sevilla fou
la ciutat de la seva infància (... mi
infancia son recuerdos de un patio de Sevilla; y un huerto claro donde madura
el limonero....); Madrid la ciutat de la seva adolescència; París la ciutat
de la seva formació; Soria la ciutat del seu amor; i, Baeza, la ciutat de la
seva tristor. En una època en que l’educació no era universal ni gratuïta,
Machado va haver d’interrompre en vàries ocasions els seus estudis degut al fet
de què, des de la mort del seu pare, no els podia pagar. A pesar d’això, ja de
ben jove va compartir tertúlia amb personatges com Valle Inclán, Rubén Darío, Unamuno,
Pío Baroja, o, el seu gran amic, Juan Ramón Jiménez. Catedràtic de francès,
Leonor, fou, sens dubte, el seu gran amor, i mai va arribar a superar la seva
primerenca mort. És més, la meva teoria és que Guiomar era l’excusa platònica
per no oblidar mai a Leonor, a qui va estimar, en vida, i en mort. És de
destacar que Machado fou represaliat fins i tot després de la seva mort per
l’altra Espanya, per l’Espanya dretana, ja que el franquisme decretà la seva
expulsió post mortem del cos de
catedràtics de francès. Franca gratitud la d’una terra al seu millor poeta; una
Espanya que el va intentar matar en vida, i que el va intentar esborrar després
de mort. Una dita italiana estableix que la venjança és un plat com la pasta,
que per esser bo s’ha de servir de forma freda. La venjança de Machado, i de
tots els que moriren en mans del feixisme de la seva generació política (Miguel
Hernández, García Lorca...) fou que el seu nom mai s’esborrarà de la història,
mentre que el nom dels seus botxins roman en l’oblit miserable de la ignomínia.
Uns versos de
n’Antonio Machado foren una macabre premonició de la seva mort en la fredor de
l’exili republicà “... murió el poeta
lejos del hogar; le cubre el polvo de un país vecino; al alejarse le vieron
llorar...”. A les terres de la Catalunya Nord, al cementiri de Cotlliure,
romanen les restes del poeta, dins d’una humil tomba que freqüentment és
coberta per banderes tricolors republicanes i per les avui perseguides a
Mallorca senyeres quatribarrades; banderes totes elles que hi deixen espontàniament
admiradors dels seus poemes i de les seves idees. En una època en la qual una
de les Espanyes ens vol tornar a retornar a la foscor de les cavernes, vull
acabar amb uns versos d’esperança escrits pel magistral poeta sevillà: “... mi corazón espera;
también hacia la luz y
hacia la vida; otro milagro de la primavera...”.
Antoni Bennàssar; doctor en Dret i advocat.
