Jubilació als 67

Sembla que el Govern central ha pactat amb el sindicalisme oficial (CCOO i UGT) un retard en l'edat de jubilació als 67 anys. Supòs que poc a poc s'aniran coneixent els detalls del pacte i la lletra petita del mateix. En tot cas, hi ha molts de dubtes sobre aquest acord. En primer terme, sembla que l'element essencial a partir d'ara serà els anys que dugui el treballador de cotització a la Seguretat Social. Si tenim en compte que pertanyem a un Estat en el qual el principal motor monetari és l'economia submergida, i que hi ha milions de treballadors que durant anys han fet feina sense cotitzar, podem veure el drama que s'aproxima a l'hora de jubilar-se. A més, hi ha milions de dones que han treballat en empreses familiars sense haver començat a cotitzar fins que el negoci ha estat estabilitzat i s'ha convertit en rentable. Exigir a aquesta gent que tengui ara quasi 39 anys cotitzats per poder jubilar-se als 65 anys és molt dur. I ho és molt més quan hem hagut de veure durant anys com empreses amb milers de milions d'euros de beneficis feien prejubilacions a càrrec de la Seguretat Social. I també ho és, quan hem de contemplar com a ex-presidents de l'Estat mantenen pensions vitalícies a l'hora que cobren centenars de milers d'euros fent d'assessors d'empreses que ells mateixos privatitzaren, malvenent a especuladors el patrimoni públic. Des de una perspectiva de mercat laboral, també s'ha de dir que és incomprensible que suportant un atur laboral juvenil que supera el 40% es vulgui ara que la gent major estigui més temps fent feina, posant un tap a la incorporació de noves fornades de treballadors al sector productiu. Vénen temps molts durs de retallades socials, i s'ha començat per les pensions. El problema és que no es sap per on s'acabarà... 

Amor i altres drogues

Ahir vaig veure una gran pel·lícula. El seu títol és "Amor i altres drogues", us la recoman. Es tracta d'una tragicomèdia molt ben aconseguida. És de destacar la interpretació de Anne Hathaway, i un argument que, partint d'uns començament que semblen propis d'una comèdia adolescent típica nord-americana, va agafant cos i es converteix en una gran història humana sobre l'amor i la malaltia. La part còmica  l'aporta la història que interpreta Jake Gyllenhaal, que fa el paper d'un visitador mèdic de l'empresa Pfizer, que aconsegueix la representació del medicament Viagra just en el moment del seu llançament. La dramàtica, Anne Hathaway, que conta la història d'una al·lota de 26 anys malalta de Parkinson. Els sacrificis que s'estan disposats a fer per amor, com afecta una malaltia a una carrera professional, o la lluita constant entre racionalitat i sentiments, conformen els ingredients morals d'una gran pel·lícula, al meu modest entendre. 

Frases que impacten

Si caure esdevé en inevitable, aixecar-se es converteix en imprescindible.

Frase que he llegit avui dematí, escrita a mà, al suro de la seva habitació, per un nin tutelat a una llar de protecció.

Jo, per la meva part, només puc dir una cosa: Em sent un privilegiat d'estar fent la feina que faig, d'haver vist el que he vist durant aquests darrers quatre anys, i del molt que n'he après gràcies a aquest ofici, tant en l'aspecte professional, com en l'humà.

Immigració i País

Avui es difon un informe del catedràtic de geografia humana Pere Salvà que indica l'augment de la població a les Illes Balears en 304.311 persones durant els darrers 15 anys. El 88,26% d'aquests nous residents provenen de la immigració. A més, les Illes Balears som la comunitat amb més estrangers respecte a la població total, amb un 21% dels habitants. Aquestes xifres ens han de dur a reflexionar. En poc més d'una dècada hem augmentat ne gairebé un terç la població del País. En canvi, els recursos financers s'han mantingut o, fins i tot, reduït, fruit de l'expoli fiscal que pateixen les Illes per part de l'Estat. En aquest sentit, els serveis socials, la sanitat o l'educació no han vist incrementats els seus pressupostos de forma proporcional a l'increment poblacional que s'ha produït a aquesta terra. En èpoques de crisi, com l'actual, en patim les conseqüències. Ja teníem un Estat del benestar magre i ara, amb més població i menys serveis, les conseqüències s'aguditzen. A més, s'ha de tenir en compte que integrar social, cultural i lingüísticament a un número tan important de persones es una tasca gairebé impossible si no es fa amb grans recursos econòmics i un compromís nacional molt clar. Cap de les dues coses s'ha produït, malauradament, i ens trobam davant una societat de cada cop més heterogènia, sense una cultura i una llengua nacional vertebradora, que serveixi per aglutinar a població i País. Esperem que, en un futur,  aquesta situació es pugui corregir.

Àngel Pedraza

Són la una del matí, i m'acab d'assabentar, a través d'un tweet publicat per Andrés Iniesta, que ha mort Ángel Pedraza. Ha estat un pal molt dur, per sorpresiu i inesperat. Sabia de la seva malaltia, però semblava que estava superada i que simplement era un record del passat. Durant la temporada que vaig poder compartir amb ell a l'Atlètic Balears, n'Àngel em va demostrar una proximitat, una estima i una noblesa que encara no havia vist en un entrenador de futbol. Quan qualcú es mor tot solen ser bones paraules, però en aquest cas us puc assegurar que són del tot ben certes. Amb ell vàrem viure tots els balearicos uns moments inoblidables quan, amb un equip molt justet, aconseguirem un ascens de categoria que gairebé ningú es pensava. Moments com el campionat guanyat, o el ja mític partit a Tudela, Navarra, no s'obliden fàcilment. Ara em vénen al cap els sopars compartits, les converses a la grada després dels entrenaments, les abraçades després de les victòries o el consol a les derrotes, els viatges amb l'expedició, o l'acomiadament, a la porta del restaurant Tio Pepe, allà a on ens abraçarem dient "fins a la pròxima, que la vida és molt llarga i el futbol dóna moltes de voltes".  Ja veis si es cínica i cruel la vida. Ara, tots els moments viscuts, tenen un gust especial.  Amb jo, n'Àngel sempre va demostrar un comportament amical i pròxim, i he de dir que quan el vaig conèixer com a míster de l'equip encara guardava en els meus records adolescents les imatges seves de jugador, con quan ens va visitar amb el Mallorca al trofeu del cinquantenari del nostre club, o quan ho va tornar a fer vestint la samarreta del Sóller a tercera divisió. Diu molt d'un jugador que havia jugat una final de copa d'Europa amb el Barça i que va penjar les botes a l'equip solleric demostrant una professionalitat fora de sèrie. S'ha perdut, sens dubte, un gran professional del futbol i els balearicos, a pesar de només haver estat una temporada amb noltros, no l'oblidarem fàcilment. Descansi en pau.     

Festes de Nadal

La festivitat dels Reis dóna per acabat el Nadal. Aquestes festes solen tenir tants de partidaris com a detractors. Per un costat, sobretot si hi ha nins de per mig, el Nadal implica una època d'alegria i il·lusió, estretament vinculada a la innocentesa pura pròpia de la infància. Per un altre costat, totes aquelles persones que passen per un tràngol complicat a les seves vides, el Nadal suposa una mala època ja que accentua els sentiments de dolor i pèrdua. En aquest sentit, el Nadal implica una època de recordança de moments del passat en què, fruit de la nostàlgia, sempre es solen considerar millors. 

Al marge d'apreciacions personals, el Nadal sol ser una època d'excessos. Els primers excessos solen ser els alimentaris. Es fa una ingesta de calories difícilment assumible per qualsevol cos. Bona part de les celebracions es fan asseguts a taula i això s'acaba pagant en forma d'excessos alimentaris. A més, el Nadal és una època d'excessos en la despesa. El capitalisme ha convertit el Nadal en un temps de compra desmesurada. Sembla que els regals són la forma de demostrar l'estima entre amics o familiars. Aquests despropòsit provoca l'aparició d'un consumisme malaltís en importants sectors de la societat. Un consumisme que es remata, acabada l'època nadalenca, amb el començament de les rebaixes. En tot cas, es bo en aquestes èpoques de Nadal tenir un record per tots aquells que ho estan passant malament des de un punt de vista econòmic. Hi ha moltes famílies i individus que sobreviuen pràcticament sense cap recurs i és un deure de tots tenir-los en ment en aquesta època en què tots els missatges publicitaris ens inciten a comprar.